El partit de la Copa s'hauria d'haver suspès

A mi m'agradaria que el Govern espanyol adoptés alguna cosa del conegut i elogiat pragmatisme britànic. Per què no es podia haver actuat de manera pragmàtica dissabte passat davant la previsible xiulada a l'himne al Camp Nou? Què haurien fet els britànics? Això no ho sabem però sí que sabem el que van fer l'any 2012 en el partit de tornada de la final de la Copa Carling entre el Liverpool i el Cardiff, per evitar les esbroncades dels nacionalistes gal·lesos a l'himne britànic: no tocar l'himne. O sabem el que van fer el llavors president Jacques Chirac i el llavors primer ministre Nicolas Sarkozy el 2002 a la final de la Copa de França quan els aficionats corsos van començar a xiular l'himne francès: es van aixecar i van marxar pel que va haver de donar la copa un membre de la Federació Francesa de Futbol. A Espanya, per contra, es va permetre que el Rei i les altres autoritats aguantessin estoicament la xiulada i que molts ciutadans haguessin de presenciar una acció que els ofenia i que suposava una falta de respecte als símbols comuns.

S'hauria d'haver reunit tota l'evidència que la xiulada era inevitable i s'hauria d'haver suspès el partit en conseqüència

Per què els ciutadans i les autoritats a la llotja havien d'aguantar la xiulada? Tenim una passió pel masoquisme? Feia temps que se sabia que passaria. Durant setmanes, la xiulada va ser encoratjada pel sempre irresponsable Mas, l'inefable Homs i els últims dies, fins i tot per Ada Colau, que va arribar a qualificar-la de "llibertat d'expressió". Diversos grups de fanàtics ja havien anunciat que repartirien xiulets a l'entrada del camp, cosa que van fer, i tot l'independentisme estava desitjant l'esbroncada i sense cap intenció de renunciar-hi. De fet, van magnificar la xiulada, la van presentar com un acte de protesta més en el seu camí cap a la "victòria final". Però, com diu el periodista Xavier Rius, van errats aquells que pensen que s'aconseguirà la independència a base de xiulets. És ben cert que té un punt de rebequeria de nen petit aquest acte de la xiulada. Però els efectes per a molts a Catalunya i per a la resta d'espanyols és que és un menyspreu als símbols comuns, els quals agradaran més o menys però que són, sens dubte, mereixedors de respecte. Per això, alguna cosa hauria d'haver fet el Govern espanyol i la Federació Espanyola de Futbol.

Al meu entendre, s'hauria d'haver reunit tota l'evidència que la xiulada era inevitable i s'hauria d'haver suspès el partit en conseqüència. El ministre d'esports -Wert- o millor, un representant, juntament amb la Federació Espanyola de Futbol haurien d'haver explicat que el comportament anunciat per una part important de les aficions trenca les regles del joc al ser ofensiu i una falta de respecte a tots els ciutadans i l'esperit de l'esport. No es poden fer actes amb aquells que no poden ni volen seguir les regles del joc. Hi ha dos precedents de xiulades i per tant, no es donen les condicions per jugar el partit.

Amb el partit suspès, s'haguessin perdut molts diners: els drets televisius, per començar; les entrades al camp, la despesa realitzada pels 45,000 seguidors de l'Athlètic de Bilbao que van venir. A més, el descrèdit internacional; el mateix dia es jugaven la final de la copa anglesa i l'alemanya, entre d'altres. Tothom hagués sabut que l'espanyola no es jugava davant l'anunciada xiulada. Potser llavors haurien sortit algunes veus a Catalunya a dir que és millor no interferir amb certes coses i que no totes les accions són adequades per aconseguir arribar a Ítaca. Que potser s'ha de frenar una mica si no volem fer-nos mal.

Altres possibles actuacions per part de l'Estat són les que van fer els anglesos o els francesos. En canvi, amb el que ens trobem nosaltres és amb la no actuació del Govern, un cop més, la qual dóna ales a Mas i els nacionalistes en la pitjor direcció. Se senten impunes i sense límits i es lliuren a la xuleria i la prepotència. Les declaracions de Mas, després del seu irresponsable somriure al costat d'un clarament incòmode Felipe VI, van ser d'un cinisme insuperable: li va semblar perfecte el que havia passat, va culpar a l'Estat d'haver-ho provocat i va amenaçar amb combatre qualsevol sanció que es vulgui aplicar, qualificant-les de ridícules.

Ara, ja que el Govern no va voler actuar abans del fet, es tracta de córrer a actuar després. Salvant totes les distàncies, s'assembla a la seqüència que vam presenciar el 9N. Passat el fet, una vegada més, es demana el càstig més gran des d'una part de la premsa i els tertulians de Madrid, caient ells mateixos en la mateixa visceralitat i intolerància que critiquen als nacionalistes. Tot són crits i retrets aquesta setmana i cada vegada més grans perquè tots sabem que no passarà res; la primera reunió de la Comissió Anti-violència ja ha conclòs que necessita més informació. Tots sabem que es marejarà la perdiu durant unes setmanes sobre qui és el responsable i tot acabarà en no-res.

Les declaracions de Mas, després del seu irresponsable somriure al costat d'un clarament incòmode Felipe VI, van ser d'un cinisme insuperable

Però el que és pitjor és que el PP vol fer veure que fa alguna cosa. Carlos Floriano va dir dilluns passat que estaven estudiant "mesures legals" per evitar que la xiulada torni a passar. També quedarà en res perquè no es pot fer cap llei per prohibir una xiulada. Floriano ho sap però prefereix fer veure que són actius. El curiós és que un partit que ha donat molts exemples que és incapaç de fer complir la llei, no pot parlar de cap altra mesura que no sigui la llei. No obstant això, la veritat sembla ser que no tenen la imaginació suficient per idear un pla. L'únic pla és que no hi ha pla i es va a remolc dels nacionalistes. Això sí, parlen de la llei cada dia.

Clarament, la situació actual és una espiral de la qual no ens en sortim i que porta a la radicalització de les posicions de tots. No podem seguir així: l'Estat ha de fer d'Estat i ha d'actuar. L'immobilisme no té efectes positius sinó que dóna ales a la sensació d'impunitat dels independentistes. A partir de novembre, amb un nou Govern central potser les coses canviaran. Perquè no és veritat que no es pugui fer res amb el nacionalisme català i que ens ho haguem d’empassar tot sense dir res.

Alguna cosa es pot fer i alguna cosa cal fer. No hauríem de permetre una altra vegada al nostre país el trist retrat de la impotència de l'Estat per cuidar i defensar amb dignitat els símbols comuns. Necessitem una mica de pragmatisme britànic a Espanya; fer com ells, aprendre actuar amb intel·ligència i sensibilitat, convençuts que tenim la capacitat per re-orientar els problemes col·lectius en la direcció desitjada. L'Estat espanyol té els recursos humans i materials per això. El problema sembla ser més aviat un problema d'actitud, de no creure’s que des de l'Estat es pot actuar de manera efectiva amb el nacionalisme català.