L'enigma de la democràcia

El que ha motivat inicialment aquest article és el cas protagonitzat per Màrius Serra, en qualitat d'espia ocasional al servei de la pàtria, a través del Twitter el dimarts passat, però no és en absolut la meva intenció parlar de la seva actitud ignorant, ni tampoc vull centrar l'atenció en la difusió que en va fer Vilaweb; no parlaré de la desvergonyida disculpa a Núvol del senyor Serra, que demostra tant ego com poc sentit del ridícul, i no parlaré tampoc del fet que Vilaweb s'hagi disculpat només amb el senyor Serra (això ja no sé ni com qualificar-ho).

L'actitud provinciana del senyor Serra mostra, sobretot, una falta de comprensió de la naturalesa de la política i de la democràcia

Del que parlaré és del fons de l'assumpte, que és la política. I breument, perquè tampoc crec que hi hagi massa a dir. L'actitud provinciana del senyor Serra mostra, sobretot, una falta de comprensió de la naturalesa de la política i de la democràcia. Jo no crec que el problema de Catalunya sigui en particular el nacionalisme, però no perquè el nacionalisme no sigui un problema, sinó perquè el problema és molt més ampli que el nacionalisme, i és aquest: que no s'entengui d'entrada quin és, modernament, el subjecte del dret, la qual cosa significa no entendre què és una comunitat en sentit modern. No ajuda gaire el fet que la paraula utilitzada per expressar la forma política de la Modernitat sigui precisament «democràcia». En primer lloc, perquè crea la impressió que hi ha alguna relació de continuïtat entre nosaltres i Atenes (la qual cosa és del tot absurd), i en segon lloc perquè afavoreix que alguns, sense gaire reflexió, acceptin la traducció de 'demos' per 'poble', la qual cosa és aberrant des de tots els punts de vista. La democràcia no és 'el poder del poble', no és tampoc la possibilitat que tot sigui sotmès a vot. Això últim escandalitza molta gent, però només perquè no hi pensen prou: crec que tothom estarà d'acord amb el fet que no s'ha de poder votar, per exemple, l'extermini dels jueus. El cas més paradigmàtic d'això seria que es pretengués sotmetre a votació l'abolició de la democràcia mateixa. Absurd.

Les persones no tenim res en comú, tan sols tenim en comú això: que no tenim res en comú, i que no tenim per què tenir res en comú, la qual cosa vol dir que totes tenim, d'entrada, el mateix dret a ser com vulguem. Això significa que, amb independència de com siguem, se'ns ha de garantir que puguem ser-ho lliurement. Per això les llibertats haurien de ser abstractes (no sempre ho són de fet), perquè un és lliure només quan es fa abstracció de qui és i què pretén. Els drets no són drets dels homes o de les dones, sinó drets, a seques, ni tan sols són drets «humans», sinó de tot allò que sigui figura susceptible de complir-los. Qualsevol intent de definir drets a partir d'una característica material (sigui la llengua, sigui la pàtria, sigui el color de pell o la orientació sexual, etc.) és radicalment arbitrari i necessàriament dictatorial (tot el que és arbitrari és dictatorial). La comunitat, modernament, només pot ser aquest espai desproveït de condicions materials en què, precisament perquè es defineixen en abstracte, les llibertats garanteixen alguna cosa. En aquest mateix sentit, les fronteres —totes, no tan sols algunes— són radicalment antidemocràtiques, perquè delimiten arbitràriament l'abast dels drets i per raons materials. Així, doncs, les fronteres mateixes són una taca a l'expedient de les democràcies, una taca certament inevitable, tal i com estan les coses, però una taca al cap i a la fi. No puc evitar pensar que el problema actual de Catalunya —i el d'Espanya, i probablement el d'Europa i el món en el seu conjunt— és que no té clar què significa «comunitat» modernament. Aquest problema, certament, quan afecta la política, és un problema de nacionialisme, però això no vol dir que el nacionalisme sigui l'origen dels problemes, sinó que més aviat és conseqüència d'una ignorància de base, fruit, segurament, de dues realitats fonamentals: l'educació pèssima i el control, per part dels diferents poders fàctics, dels mitjans de comunicació (no parlo tan sols de Catalunya ni de TV3, sinó dels mitjans i l'educació en general, arreu del món).

La falta de comprensió d'aquestes qüestions fa que el senyor Serra confongui la defensa dels drets amb l'anticatalanisme, igual que Vilaweb i altres mitjans, igual que molta gent.