L’endemà (III.I): On jugarà el Barça. Les lleis

Seguim amb la sèrie sobre la pel·lícula L’Endemà amb un nou article, que tindrà dues parts, i que dedicarem als aspectes jurídics i econòmics del futur del F.C. Barcelona en una Catalunya independent. Com a punt de partida reproduirem les manifestacions del Sr. Gerard Esteva, President de la Unió de Federacions Esportives Catalanes:

“El Barça i l’Espanyol hauran de decidir si volen participar en la lliga catalana, si volen pactar amb la lliga espanyola i continuar jugant en la lliga espanyola o pactar amb alguna altra lliga d’Europa, la francesa, l’anglesa... de fet hi ha casos com el de Mònaco en futbol però també en altres esports que.... a Andorra hi ha molts clubs andorrans que participen a Catalunya avui en dia i no hi ha cap problema.

Cada vegada anirem més cap a una lliga europea d’àmbit europeu no només en el futbol sinó també en altres esports perquè de cara al tema televisiu o als drets, a la quantitat d’espectadors i també a l’interès dels propis partits doncs tindrà més tirada. De fet a Estats Units funciona així i cada vegada s’està reforçant més aquesta idea aquí a la nostra Europa”.

Sobrevola de nou l’independentisme “gratis total” que caracteritza la pel·lícula: El Barça i l’Espanyol decidiran què volen i, sense més, els pactes que ofereixin seran acceptats. La resta d’actors involucrats en la materialització d’aquests desitjos, per descomptat, estendran la catifa vermella i faran allò que des de Catalunya se’ls ordeni. El cas és, no obstant, que, perquè Barça i Espanyol puguin jugar en una altra lliga europea, hi ha un parell de convidats que hauran d’aprovar-ho, com han desgranat diverses investigacions sobre la qüestió. Qui són aquests actors?

1. La FIFA. D’acord amb l’art.84 del seu Estatut, només en cas de circumstàncies excepcionals un equip afiliat a una Federació podrà afiliar-se i/o participar en competicions d’una altra Federació. A més caldrà el consentiment d’ambdues Federacions, la UEFA i la FIFA. Dit això, ja podem descartar el precedent del AS Mònaco, ja que Mònaco no té Federació pròpia.
2. La UEFA. Doncs efectivament també l’art. 51 de l’Estatut de la UEFA exigeix la seva autorització i també la de les Federacions implicades.
3. La Federació Catalana. A resultes dels dos punts anteriorment citats, la Federació Catalana hauria d’aprovar que un dels seus clubs jugués en competicions estrangeres. Caldria no subestimar aquest punt. Es podria salvar aquest escull de dues maneres molt poc patriòtiques: no creant una Federació catalana, gairebé impensable; l’altra acció, o omissió en aquest cas, a l’abast de Barça i Espanyol seria no inscriure’s a la Federació Catalana.
4. Les Corts espanyoles (en el cas de la lliga espanyola). Així és, ja que estarien cridades a modificar la Llei de l’Esport per autoritzar Clubs estrangers a participar en competicions oficials espanyoles, com ja preveu la Disposició Addicional 17, on s’autoritza a clubs andorrans a fer-ho. Se li cau, doncs, al Sr. Esteva el segon precedent: amb la participació de clubs andorrans no hi ha problema, és clar!, perquè el que hi ha és una llei que ho autoritza.
5. La Federació espanyola, francesa o del país que fos. Així és: per una banda caldria que consentissin la participació del Barça o de l’Espanyol i, de l’altra, que modifiquessin el seu Estatut per ampliar el seu àmbit territorial, com ja ho fa l’Estatut de la FEF (Disp. Add. 1) amb Andorra i també com l’Estatut del districte francès Alta Garona-Comminges, que inclou en el seu àmbit territorial, art.5, la Vall d’Aran a fi de cobrir la participació de l’aranesa U.D. Bossost en les competicions franceses.

En suma, caldria reunir un bon grapat de voluntats perquè la visió del Sr. Esteva prengués volada. Segons Interviú, el Sr. Esteva ja pot anar oblidant-se de la lliga francesa. Caiguts els precedents de Mònaco i Andorra, el Sr. Esteva es podria emmirallar (i posar-se a la cua) en els dos equips de Glasgow, que malden des de fa anys per entrar a la Premier League anglesa sense reeixir. De fet, del Celtic fins i tot s’especula que estava darrere de la compra, per part d’un milionari escocès, d’un club anglès que va ser rebatejat com Celtic Nation i va adoptar-ne vestimenta, iniciativa que finalment va fracassar. Com també sembla condemnat al mateix destí un altre cavall de Troia, el trasllat a l’estranger de la seu dels partits, vista la nova i recent negativa de la UEFA al trasllat del Wimbledon anglès a Dublín.

Ja que d’esport es tracta, tot seguit practicarem aquesta modalitat tan nostrada entre els independentistes “gratis total”. Consisteix en forçar la realitat fins que encaixi amb els propis desitjos. A tal fi ens exercitarem tot analitzant alternatives que podrien amagar-se sota la genèrica formulació de “lliga europea” suggerida pel Sr. Esteva, les quals, anticipem, no esquiven la majoria dels cinc requisits que hem esmentat abans:

1. Una lliga regional sota el paraigües de la UEFA. Es tractaria que dues o més Federacions organitzessin una lliga comuna. S’han llençat en els darrers anys diversos globus, com ara el d’una lliga amb equips de l’antiga Iugoslàvia, o d’una altra amb clubs de l’extinta Unió Soviètica. També ha estat reclamada una lliga comuna per Bèlgica i Holanda i fins i tot fa una dècada va arribar a jugar-se una mena de copa entre les monarquies escandinaves que va abandonar-se per manca d’interès. Al capdavall cap proposta de lliga ha arribat a ser presentada davant la UEFA. No obstant, la UEFA, que no simpatitza amb la idea, tampoc ha estat inflexible. En concret, el 2012 va establir un grup de treball per analitzar-la més a fons i fins i tot va aprovar, com a test per tres anys, una lliga femenina per Bèlgica i Holanda com a complement, i no com a substitut, dels campionats nacionals, experiència que també serà abandonada en acabar aquesta temporada. De tota manera, cal admetre que un veto de la UEFA a una lliga regional podria violar la legislació europea sobre competència.
2. Una Superlliga europea sota el paraigües de la UEFA. Amb quins equips? Segurament passaran pel cap els clubs de l’anomenat G-14. En realitat el G-14 ja no existeix, ha estat reemplaçat per l’ECA, l’Associació Europea de Clubs, reconeguda per UEFA i FIFA com a interlocutora oficial, i que ara mateix agrupa 214 clubs, entre ells el Barça, de 53 Federacions. Establir una lliga europea que d’una banda aculli representants de tants països com sigui possible i alhora reuneixi els millors equips, que no redueixi a la insignificança els campionats domèstics i que a la vegada respecti els principis d’ascens i de descens, consagrats als Estatuts de UEFA i FIFA, ens porta a un format ja conegut: la Champions League. De fet el president de l’ECA, Sr. Rummenigge, ja va declarar que: “La nostra Superlliga és la Champions League”.
3. Una Superlliga europea privada prescindint de la UEFA. Per desgràcia pel Sr. Esteva, no van per aquí les intencions de l’ECA, que no fa ni dos mesos ha estès fins l’any 2022 el seu Memoràndum of Understanding amb la UEFA. Al marge d’acordar qüestions com calendari, drets televisius i cessió de jugadors a seleccions, l’ECA s’ha compromès a a) els seus membres només jugaran en competicions organitzades o reconegudes per UEFA o FIFA b) els seus membres no seran part de cap altra agrupació supranacional de clubs.

Tot plegat, doncs, essent la creació d’una lliga europea tan poc probable com nombrosos els obstacles jurídics per participar en una lliga estrangera o per fundar una lliga regional, el destí inicial del Barça serà la lliga catalana. I que ningú es faci il·lusions: si l’”endemà” els espanyols volem que algun equip català jugui la lliga espanyola, si ens queda una mica de dignitat serà l’Espanyol o el Nàstic de Tarragona. Almenys no xiularan el nostre himne.