Autodeterminació

Tot i ser jurídicament irrebatible que l’autodeterminació com a secessió no té cap cabuda en la Constitució Espanyola de 1978, ni en cap constitució exterior, llevat en la d’Etiòpia --per no repetir-me he de remetre a l’article 'I ara com Etiòpia'--, no n’hi ha prou amb aquesta afirmació per refutar les pretensions dels qui des de l’ independentisme a Catalunya la propugnen o dels qui la defensen des de extravagants posicions populistes com a expressió d’un "dret a decidir" (què?).

Pretenen, il·lusòriament i irresponsable, una revisió de l’ordre internacional en profunditat com si això fos bufar i fer ampolles

Cal dir amb contundència i rigor en el combat de les idees contra la ideologia que en el context actual, europeu i mundial, l’esmicolament dels Estats, que comportaria l’exercici múltiple de l’autodeterminació fins a la secessió, seria nefast, destructiu, generador de violències noves, de caos i de misèries. L’ordre internacional existent, que no és just, però és reformable, petaria per totes bandes. Pretenen, doncs, il·lusòriament i irresponsable, una revisió de l’ordre internacional en profunditat com si això fos bufar i fer ampolles.

Els arguments dels qui propugnen o defensen per a si mateixos l’autodeterminació els obliguen a ser mínimament coherents. El pretès dret del 'poble de Catalunya' a tenir un Estat propi força a acceptar que altres 'pobles d’Espanya' (d’Europa i del món) tindrien també aquest dret i podrien exercir-lo.

Espanta imaginar una Europa amb una seixantena d’Estats entre els nous, gelosos de la sobirania recent estrenada, i els residuals, ferits per les amputacions. Una acumulació de petits interessos nacionals exacerbats dificultaria enormement la cooperació internacional o la impediria, amb el resultat que cap unió no seria factible i els enfrontaments esdevindrien constants. Europa quedaria reduïda a la irrellevància total, no seria la solució de res, sinó una llosa per als problemes propis i per als globals com ara el canvi climàtic, la crisi energètica, l’esgotament de matèries primeres, el terrorisme gihadista, la demografia mundial desbocada, les ingents masses de refugiats...

Si no es deixen engalipar per demagogs i aprenents de bruixot, les poblacions no demanen autodeterminació, sinó estabilitat, seguretat, benestar, respecte dels drets humans i de les minories

Una part dels autodeterministes es proclamen europeistes, uns altres reneguen les institucions europees (l’euro inclòs) i s’alineen al Parlament Europeu amb l’extrema dreta nacionalista, el món que propugnen tots plegats significaria la fi de la Unió Europea i el retrocés d’Europa a la negror de segles passats. La construcció de l’Estat modern (i democràtic), que ha 'federat', tot pacificant-les, col·lectivitats diferents per raó de religió, llengua, cultura o procedència ètnica, ha representat un progrés extraordinari en la història, igual com ho ha estat la encara incompleta construcció europea. L’alternativa a l’Estat existent no passa per la desintegració territorial dels Estats, sinó pel moviment contrari d’una progressiva integració en la Unió Europea. Més Europa i no més Estats.

Si no es deixen engalipar per demagogs i aprenents de bruixot, les poblacions no demanen autodeterminació, sinó estabilitat, seguretat, benestar, respecte dels drets humans i de les minories. Els autodeterministes poden propugnar la secessió a redós de les llibertats i la democràcia que les normes fonamentals (Constitució, Estatuts, Tractats de la UE, Convenis del Consell d’Europa) reconeixen i protegeixen, però ho han de fer amb el respecte d’aqueixes normes, i, a més, amb honestedat intel·lectual i ètica. En el cas concret de Catalunya, tergiversen, menteixen, enganyen, exacerben primer i abusen després de sentiments i ressentiments. Mai no parlen de les conseqüències negatives, particulars i generals, de la secessió, només en lloen suposats avantatges de color rosa. Invoquen 'mandats democràtics' i escarneixen l’honestedat, fonamental en democràcia. Heus aquí la seva contradicció insuportable.