Situació extrema del cas insòlit

El Govern en funcions de la Generalitat complet, la Presidenta sortint del Parlament, diputats electes, (diuen que) 400 alcaldes, regidors, altres autoritats, funcionaris i centenars d’independentistes, concentrats en festiva manifestació per segon dia consecutiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per “donar suport”, especialment, a un imputat, Artur Mas, President en funcions, que ha estat citat a declarar per l’acusació, entre d’altres delictes segons la querella de la fiscalia, de desobediència greu.

Un espectacle insòlit dins del cas insòlit que significa l’actitud no precisament democràtica, per molta expressió de “normalitat” que invoquin, dels representants d’un poder institucional de l’Estat (la Generalitat) contra si mateix (l’Estat del que és part) i contra el poder judicial, escarnit com a poder independent. Les imatges televisades i publicades són per a sucar-hi pa: les vares de comandament dels alcaldes fent el túnel perquè hi passi el President amb somriure suficient i gesticulació messiànica; crits, càntics, aplaudiments, banderes estelades, pancartes...

Per l’observador lúcid, no ofuscat per la bromera de les emocions, és l’espectacle penós d’un govern que fa abandó de la seva autoritat i les seves obligacions per anar de festa al carrer a la porta d’un tribunal

Pels organitzadors de l’exhibició ha estat una demostració de suport a les víctimes d’un linxament polític per via judicial, de solidaritat amb els actes dels imputats i de fervor patriòtic. Per l’observador lúcid, no ofuscat per la bromera de les emocions, és l’espectacle penós d’un govern que fa abandó de la seva autoritat i les seves obligacions per anar de festa al carrer a la porta d’un tribunal. La festa anima els participants, reconforta els partidaris, distreu els espectadors, desconcerta l’adversari. Un èxit tàctic amb el que aconsegueixen desviar l’atenció de la gravetat de l’acte de desobediència, evitar el debat, tapar les mancances socials, el desgovern i la deriva política a la que empenyen Catalunya.

La situació política a Catalunya, provocada pels independentistes i impulsada pel Govern de la Generalitat amb el President al capdavant, és un cas insòlit, sense parangó a la UE. No trobaran cap situació exterior contemporània, tot i la seva fantasia en el domini de les comparacions, a la qual referir-se com a precedent. Flandès i Escòcia, en allò que es pugui semblar a la Catalunya independentista, queden ben distants quant a la qualitat democràtica de la pràctica política. El Quebec que tant els agradava esmentar i que, adonant-se del seu encaix al Canadà federal ja han oblidat, tampoc no els serveix.

Ara bé, l’insòlit, l’originalitat basada en el menyspreu de la legalitat, l’abús de dret, la deshonestedat dels arguments, la manipulació de la història, de les dades, dels fets i dels sentiments, la desobediència i l’astúcia com a tàctica, no els acosta ni un mil·límetre a una independència innecessària i impossible; més aviat al contrari, no fan més que desacreditar el seu propi “full de ruta”, convertit en una desfilada de despropòsits.

Si creuen que commouran cancelleries, organismes internacionals, opinions públiques, mercats, tibant la corda fins una situació extrema, que tenen la barra de qualificar de “normalitat”, s’equivoquen. A aquells destinataris de l’espectacle res no els espanta més que la inestabilitat i la insolvència governamental i financera.

La situació extrema els situa a les portes del límit, si l’ultrapassen, no seran només ells els perdedors. La seva irresponsabilitat està prenyada de conseqüències negatives per a tots els catalans, la resta dels espanyols i dels europeus.