Zafari: una faula distòpica de la por llatinoamericana
Les cineastes Mariana Rondón i Marité Ugás signen una al·legoria cinematogràfica salvatge sobre el col·lapse de la vida domèstica als països de l'Amèrica hispana amb un substrat polític
En un racó oblidat d'una ciutat llatinoamericana postpandèmica, molt semblant a Caracas, un animal agonitza. No succeeix en un zoològic, sinó en l'imaginari d'un continent –o d'una ciutat– que fa anys que reflexiona sobre les seves pròpies tragèdies. Zafari, la pel·lícula més recent del duet format per la veneçolana Mariana Rondón i la peruana Marité Ugás, es podria descriure com una distopia llatinoamericana, però també com una faula bruta, incòmoda, escrita amb la sang de diverses crisis que continuen fent olor de present. La seva trama és, en aparença, absurda: un hipopòtam irromp en la rutina d'un edifici i dels seus veïns, convertint-se en detonant d'una espiral de violència, por i ruïna, però com tota al·legoria, l'animal és aquí per assenyalar una situació més complexa.
Estrenada a la secció Horitzons Llatins del Festival de Sant Sebastià i multipremiada a Biarritz i Santiago, Zafari ha passat per diversos festivals internacionals i ha tingut una recepció que ha oscil·lat entre l'aplaudiment i el debat incòmode. En ella, Rondón i Ugás desmunten els gèneres narratius com qui descoseix una camisa vella per refer-la amb retalls d'una història recent. El resultat és una pel·lícula mutant, més propera a l'eco de Cortázar de La casa tomada que als discursos fàcils sobre el cinema llatinoamericà compromès.
Zafari
La història segueix l'Edgar, l'Ana i el seu fill Bruno, una família que viu atrinxerada en un edifici amb piscina, mentre a fora, en un zoològic improvisat semidestruït, sobreviuen la Natalia i l'Alí, líders improvisats d'una comunitat desposseïda. Entre ambdós mons, el dels suposats privilegiats que van perdent privilegis i el dels que sempre han estat lluitant per la supervivència; hi ha un animal: l'hipopòtam. Com una versió postapocalíptica del conte de Cortázar, l'exterior comença a infiltrar-se a l'interior.
El so dels altres, els seus cossos, les seves demandes. La piscina privada es converteix en camp de batalla, mentre que allò domèstic esdevé polític i la supervivència, que els marca a tots, ja no té regles. La pel·lícula té la virtut i el risc de ser ambigua. Zafari pot ser una denúncia sobre el classisme i el racisme estructural de les societats llatinoamericanes o un exercici estètic que reprodueix estereotips.
La pel·lícula va néixer d'una necrologia. L'any 2015, un hipopòtam anomenat Zafira, moria en un zoològic a Caracas després d'empassar-se dues pilotes de plàstic. Aquest fet va ser el punt de partida argumental per a Rondón i Ugás. En termes cinematogràfics, l'atmosfera ho és tot. L'ús del so: motos que no es veuen, sorolls d'animals com crits humans, l'eco deformat de la vida a l'altre costat d'una finestra. Tots aquests elements construeixen un món en què la paranoia i la compassió coexisteixen. Actors xilens, veneçolans, peruans i dominicans. Set països coproductors. Set accents. Una Amèrica Llatina trencada cosida en un edifici amb goteres.
Zafari
Però si Zafari funciona com a distopia contemporània, la seva lectura més poderosa ocorre en l'àmbit íntim. El personatge de l'Ana és el fil conductor del relat. Ella decideix no sumar-se a la barbàrie, no seguir el camí de la por com a única resposta. El seu gest mínim –negar-se a matar i a rendir-se– és també el cor de la pel·lícula. Hi ha quelcom profundament feminista i polític en la història i té a veure amb aquesta ètica de les cures –gairebé sempre encomanada a dones– que travessa la història en països en crisi.
Sudaca Films, la productora que ambdues cineastes van fundar entre Lima i Caracas, sembla obsessionada amb aquesta frontera entre allò humà i el seu contrari. Des de Postales de Leningrado (2007) fins a Pelo Malo (2013), que va guanyar la Concha d'Or a Sant Sebastià, el seu cinema ha tensat sempre el realisme fins a trencar-lo. A Zafari ho fan apostant pels gèneres: el thriller, el terror, la comèdia amarga, però també per una llibertat formal que permet que el públic se senti incòmode i s'identifiqui. I això, en un temps de fórmules i algoritmes, continua sent un gest polític.
