Mirades sobre l'Espanya de la Transició: 'Anatomia d'un instant' i 'Cops'

La Transició va ser una densa fumera. No només en sentit metafòric, sinó literal. La van fer homes-xemeneia. Carrillo fumava com un carreter. Suárez fumava quan estava nerviós o desbordat, que era gairebé sempre. I Gutiérrez Mellado s'apuntava de bon grat a un piti. La resta de diputats, els militars i els espanyols en general també treien fum a totes hores, de nou no només en sentit figurat, sinó literal. Es fuma tant a Anatomia d'un instant que el visionat de la sèrie creada per Alberto Rodríguez a partir del llibre de Javier Cercas pot provocar atacs de tos.

Hi ha altres marcadors d'època molt ben trobats, com aquell cartell de Porter de nit en un cinema de la Gran Via madrilenya, quan Carrillo torna a Espanya clandestinament amb el ridícul perruca. La Transició va ser també l'època del destape, l'arribada de les pel·lícules prohibides i la invasió de les revistes porno -i els còmics underground- als quioscos. L'ambientació d'Anatomia d'un instant és impecable i no és l'únic en què encerta. Estrenada a Movistar + en la molt assenyalada data del 20-N, és una de les sèries més recomanables d'aquest 2025.

'Anatomia d'un instant'

En primer lloc, fa una adaptació intel·ligent d'un llibre a priori impossible de portar a la pantalla. L'obra de Cercas és una fita -d'entrada infon respecte- i a més és un artefacte singularíssim. Un assaig narratiu o crònica literaturitzada, que no surt de la ploma d'un historiador o d'un periodista, sinó d'un escriptor. És alhora literatura i document. Una perspicaz indagació en els vericuets del 23-F, amb les seves mitges veritats, secrets a crits i especulacions. Està construïda amb meticulós rigor factual, però sempre des de la mirada literària. No per casualitat tota la recerca parteix de l'observació d'un gest convertit en símbol: la imatge dels tres diputats que no es van amagar sota el seu escó en sonar els trets de Tejero.

El llibre consisteix en una successió d'exploracions argumentatives i divagacions, de dades comprovades i hipòtesis, de constatacions i elucubracions. Traslladar-la a la pantalla intentant mantenir aquest plantejament només hauria estat possible mitjançant un format de documental especulatiu. Però la sèrie d'Alberto Rodríguez opta pel format de ficció amb actors i per una arquitectura formal clàssica. El seu vincle més directe amb el text d'origen és la veu narradora que va reflexionant sobre el que succeeix (el mateix autor al llibre, un jove periodista que apareix al final a la sèrie).

'Anatomia d'un instant' JULIO VERGNE

Adaptar en quatre capítols d'una hora les més de quatre-centes pàgines plenes de meandres i excursions de Cercas només és possible sintetitzant i quedant-se amb el tronc principal de la història. El perill és simplificar tant que s'acabi banalitzant, però Rodríguez, amb Rafael Cobos i Fran Araújo, el seu equip de guionistes, salven amb nota aquest escull. Aconsegueixen traslladar a l'espectador l'embolic de trames i subtrames que van anar cisellant la Transició. Seguint l'esquema bàsic del llibre, la sèrie divideix el relat en capítols centrats en una figura: Suárez, Carrillo, Gutiérrez Mellado i, finalment, la coralitat dels colpistes, donant protagonisme a tres: Armada -el més hermètic i maquiavèl·lic, un personatge digne d'una novel·la-, Milans i Tejero (aquests dos més donats als ¡Viva España!). Queden fora, entre altres coses, les especulacions sobre la participació o no en l'orquestració del cop d'un sector del CNI, a les quals Cercas sí dedica atenció.

Següent escull a superar en una sèrie ambientada en un temps recent i els protagonistes reals de la qual tothom té a la retina: trobar actors que, degudament caracteritzats, ofereixin una semblança raonable. Aquí Rodríguez opta pel criteri dels directors llestos: primar per sobre de la semblança la solidesa de l'intèrpret. De la mateixa manera que l'espectador es creu que Bruno Ganz és Hitler a La caiguda, Frank Langela Nixon a Nixon contra Frost i Kristen Stewart Lady Di a Spencer, a Anatomia d'un instant es produeix de seguida l'encanteri que Álvaro Morte és Suárez, Eduard Fernández, Carrillo i Manolo Solo, Gutiérrez Mellado. Als quals se sumen Juanma Navas com Armada, Óscar de la Fuente com Milans, David Lorente com Tejero i Miki Esparbé com el rei. Tots estupends, amb especial menció al trio principal, que es mimetitza amb els seus personatges.

'Anatomia d'un instant'

La sèrie té un implacable ritme de thriller polític -una cosa que Rodríguez ja havia manejat de forma primorosa a L'home de les mil cares- i aconsegueix atrapar diversos aspectes molt rellevants de la Transició, avui tan frívolament denostada per certa esquerra radical i no tan radical. Per exemple, que qui va intentar fer-la descarrilar va ser l'extrema dreta -l'atemptat d'Atocha-, però sobretot el Grapo i ETA, els hereus polítics dels quals avui són vergonyosament blanquejats. Es reflecteix molt bé la sistemàtica campanya d'assassinats -130 el 1980, any en què hi va haver 450 atemptats-, l'objectiu principal dels quals eren els uniformats, buscant provocar una reacció. Excepte aquests extremistes, la resta d'actors van saber estar a l'altura dels temps.

L'element crucial del llibre, que la sèrie aconsegueix traslladar a la pantalla, és la rerebotiga de la política, feta no per mites de marbre sobre un pedestal, sinó per humans imperfectes, per persones molt normals, amb les seves debilitats i fins i tot mesquineses, però que, davant un moment històric, van saber donar la talla. Cercas parla, referenciant Enzenberger, dels herois de la retirada, disposats fins i tot a l'autoinmolació.

Suárez era un arribista, un trepa que havia començat a la Falange, passat per la governació civil i la direcció de la televisió. Algú amb més parla que fons intel·lectual. Un llest, un espavilat, un venedor de rentadores. Però també un trilero que, quan el rei li va confiar el Govern, va ser capaç de fer que el règim s'autoinmolés, amb aquell famós “de la llei a la llei” de Torcuato Fernández Miranda. Gutiérrez Mellado havia combatut amb els revoltats a la guerra i va assumir el paper incòmode de convertir-se en un traïdor als ulls dels seus companys uniformats, als quals aquells anys anaven assassinant dia rere dia.

Alberto Rodríguez durant el rodatge. JULIO VERGNE

I pel que fa a Carrillo, era un vell comunista amb un passat sinistre. El diable en persona per als militars per Paracuellos. La sèrie mostra diverses vegades imatges de les saques de presos assassinats, per al final -mostrant-se potser massa magnànima- concedir-li l'exculpació de la seva participació directa en tot allò. Almenys es digna a fer-li afegir que en altres atrocitats sí que va estar implicat a la guerra. Però arribat el moment, també ell, encara que pressionant fins al límit per la legalització del seu partit, va actuar com un estadista i va empassar-se cessions.

Aquests tres personatges van saber pactar, de vegades amb gosadia -la legalització del Partit Comunista, sense anar més lluny-, i arribat el moment van assumir la immolació, perquè sabien que les decisions que prenien i les concessions que feien els acabarien condemnats a sortir del primer pla. Van ser herois improbables. La sèrie no mitifica, però sí dignifica la Transició, i, buscant el seu propi camí expressiu, fa justícia al llibre de Cercas. Està dirigida per Rodríguez, excepte un capítol en què es posa darrere la càmera Paco R. Baños. Un dels guionistes és Rafael Cobos, col·laborador de Rodríguez, que ara ha debutat com a director de llargmetratge amb Cops, després de codirigir la sèrie El fill esquerrà.

'Cops'

Cops és una visió del període de la Transició des d'un angle molt diferent, el del lumpen. Ho fa a través de dos germans enfrontats: un és un atracador de bancs que torna a Sevilla després d'uns anys a la presó; l'altre un policia trist, amant del teatre de Harold Pinter (“és tan estrany com jo”, diu), amb un matrimoni en descomposició i el somni de retirar-se a Portugal.

Els vuitanta eren anys en què a més dels atemptats d'ETA, hi havia un altre ingredient al menú diari dels horrors: els atracaments a sucursals bancàries. El cinema va captar aquell clima en l'anomenat cinema quinqui -amb més interès sociològic que cinematogràfic, excepte Deprisa, deprisa de Saura- i un s'esperaria de Cops una revisió d'aquest model, però Cobos opta per una via molt diferent. El seu és un atracador amb vocació de Robin Hood i obstinat en una reparació històrica: enterrar dignament el seu pare, abatut a trets per la guàrdia civil a la postguerra. Per desenterrar-lo i donar-li digna sepultura ha de comprar una parcel·la de terreny a un fatxa local, cosa que el porta a reunir la seva banda i posar-se a la feina delictiva.

Rafael Cobos dirigint els actors durant el rodatge de 'Cops' JULIO VERGNE

Prioritzant la mitologia del perdedor i els dilemes morals -en l'enfrontament entre els dos germans situats a bandes oposades de la llei- la cinta no posa l'èmfasi en els marcadors d'època. Sorprèn, per exemple, la presència gairebé anecdòtica de l'heroïna, que aquells anys circulava pels ambients marginals com si fos una llaminadura. Els atracadors de Cobos estan més a prop dels clàssics del cinema negre americà.

Són com els personatges de La jungla d'asfalt de Huston o d'Atracament perfecte de Kubrick, traslladats a Sevilla, amb alguna pinzellada local, com el membre de la banda que canta travestit de folklòrica en un local. De fet, la mort d'un dels germans en un cotxe, contemplant el paisatge d'oliveres, té ecos de la de Sterling Hayden després de tornar a la granja de la seva infància a la pel·lícula de John Huston.