A qui votar?

Ha augmentat realment l’oferta electoral amb candidats que tinguin la possibilitat de ser elegits en les legislatives del 20D? O, més aviat, hi ha hagut una diversificació i una diferent denominació del que ja existia? És cert que hi ha partits nous --d’un parell en diuen “emergents”-- i vells partits, o restes de vells partits, que es presenten sota noves sigles --“Democràcia i Llibertat”, per exemple--. Però, en el fons, la línia divisòria principal continua sent la mateixa de sempre: dreta i esquerra, per molta ambigüitat calculada que s’hi posi i les matisacions, normalment lèxiques, que s’hi afegeixin: centredreta, centreesquerra, dreta moderada, esquerra extrema... A l’hora de decidir el vot caldrà, doncs, esbrinar bé, que vol dir voler saber més enllà de l’aparença.

El terme “bipartidisme” s’ha gairebé “dimonitzat”, oblidant que, en realitat, ha estat un bipartidisme de partits majoritàriament i lliurement preferits pels votants

Sovint, periodistes, columnistes i tertulians --no tots, però sí molts d’ells-- provoquen la desorientació. Incompleixen la funció que els correspondria de facilitar la comprensió de la complexitat. S’encunyen o es magnifiquen termes inicialment atractius, repetits després de manera acrítica i convertits en cosa no pensada, en ideologia. I a sobre, les tracamanyes de la campanya electoral que simplifiquen fins la banalització.

Així ha passat amb el terme “bipartidisme”, que s’ha gairebé “dimonitzat” --a més del aprofitament que n’han fet els qui denuncien el bipartidisme, però que malden per formar-ne part--, oblidant que, en realitat, ha estat un bipartidisme de partits majoritàriament i lliurement preferits pels votants, i que ha estat un “bipartidisme imperfecte”, car només ha comportat una alternança en el govern, freqüentment amb el suport d’altres partits, i no un obstacle a la pluralitat política i ideològica. En la legislatura anterior hi havia set grups parlamentaris, entre els quals el de la “Izquierda Plural” amb 14 membres, que representaven les diverses sensibilitats de l’antiga esquerra comunista, i el del “Grupo Parlamentario Mixto” amb 14 membres de variades procedències i ideologies.

I també ha passat amb l’expressió “vella i nova política”, plagi del títol seductor “Vieja y nueva política” de José Ortega y Gasset, un assaig referit a un temps i unes circumstàncies ben diferents de l’Espanya actual. Aqueixa expressió ha estat tan tergiversada que al seu redós s’arriba a pretendre que la dialèctica nou-vell està superant la dialèctica dreta-esquerra. Naturalment, s’abonen a aquesta interpretació, i la impulsen, els dos partits “emergents”, C’s i Podemos.

En l’oferta que presenten C's i Podemos no hi ha res de nou, cap idea o formula que no estigui dins de la tècnica política convencional, la que precisament acusen de vella política

Ara bé, en l’oferta que presenten no hi ha res de nou, cap idea o formula que no estigui dins de la tècnica política convencional, la que precisament acusen de vella política. Un punt amunt o avall de l’IRPF, de l’IVA, de l’IBI, de l’impost de patrimoni, de l’impost de societats... la lluita contra la corrupció, aturar i revertir la desigualtat social, defensar i recompondre l’Estat del benestar, són molt importants socialment, però no són cap idea nova, figuren en altres programes.

La novetat és la presència en l’escenari polític dels respectius líders, Albert Rivera i Pablo Iglesias, joves i desimbolts (qualitats “per se”), però també insegurs i inexperts, mancances que el temps i la pràctica permeten superar. Han ascendit de pressa empesos per la crisi, la corrupció, la desconfiança envers un funcionament engarrotat de les institucions... Però, els falta encara maduració política, pràctica parlamentaria i de govern --si almenys haguessin tingut un rodatge en governs locals o autonòmics-- i molt coneixement de la política internacional, en particular de la Unió Europea, sense el qual no es pot fer “política nacional”. Ho diu la dreta amb la intensió de desqualificar-los, però aquesta coincidència no invalida la realitat dels fets. La inexperiència personal no la poden suplir per l’experiència del cos col·lectiu que són els partits polítics, els seus tan “emergents” com ells. Albert Rivera i Pablo Iglesias seran certament una esperança per demà, i són una aposta arriscada per avui.

Albert Rivera i Pablo Iglesias seran certament una esperança per demà, i són una aposta arriscada per avui

I què dir de les llistes autòctones de Catalunya? “Democràcia i Llibertat”, la dreta independentista, un reescalfat de les restes de CDC i de trànsfugues d’altres partits, i ERC, només nominalment d’esquerra, còmplice i coadjuvant de les destralades socials i la deriva secessionista d’Artur Mas, ja se sap què pretenen, i diuen que “van a Madrid” per pactar la independència o a no negociar res. Vots perduts. Sols poden interessar a l’electorat que ja s’havia deixat seduir i encara no s’hagi cansat del maleït procés . Unió Democràtica de Catalunya, com a formació autòctona, és l’única novetat relativa. Novetat perquè es presenta per primer cop en solitari i relativa perquè ha compartit responsabilitat de govern (i de corrupció) amb les presidències de Jordi Pujol i d’Artur Mas.

Al final, quedava el “cara a cara, Mariano Rajoy y Pedro Sánchez, enfront l’un de l’altre. El que l’un ha fet i ha deixat de fer durant quatre anys de govern amb majoria absoluta --milions d’espanyols n’estan patint les greus conseqüències-- i el canvi que l’altre proposa. El resultat del debat --una catarsi per la corrupció, les retallades, les reformes insolidàries i la desigualtat creixent, amb un Mariano Rajoy a la defensiva i acorralat-- hauria d’haver esvaït molts dubtes a favor de Pedro Sánchez.