El Parlament no és la solució...

…cal fer la revolució. Més o menys això cridaven dissabte passat a la plaça de Colón de Madrid, en el marc de les Marxes per la Dignitat que en columna de nou van congregar desenes de milers de persones sota la pluja (trista, descoratjadora…) per protestar contra tanta austeritat, tanta retallada, tanta xoriçada i tanta incompetència.

Hi ha alguna cosa definitivament esquizofrènica a voler formar part del sistema i alhora buidar-hi el ventre

L’endemà, diumenge, es votava a Andalusia, tret de sortida d’un any endimoniadament electoral, carregat de comicis com de varius. Doncs fa ben bé l’efecte que com més es vota, menys convenç. Aquest sistema de decidir les coses, vull dir.

El Tribunal Suprem acaba d’esmenar-li la plana a l’Audiència Nacional condemnant a tres anys de presó els joves que van assaltar el Parlament de Catalunya, envestint els parlamentaris, ruixant-los amb spray, etc. No ha mancat qui s’esquinci les vestidures, és clar. Tres anys de presó semblen molts a molta gent (sense anar més lluny, a la Defensora del Lector del diari El País), total només per anar i sacsejar un xic la caixa de ressonància de la sobirania catalana.

Bé, doncs a mi el que em semblava al.lucinant era la sentencia de l’Audiència Nacional. Ja té bemols, si es rumia, que sigui precisament l’Audiència Nacional (tan criticada per ser l’hereva del Tribunal d’Ordre Públic, de nefast record per a tanta gent) la que tota xula declarés que quan els poders de l’Estat collen massa, es comprèn cert “excés” en la protesta perquè aquesta sigui “eficaç”. Jo no dic que aquest punt de vista no tingui les seves raons. Pero, no els sembla curiós, per no dir curiosíssim, que el defensi precisament un Alt Tribunal com l’Audiència, un d’aquests mateixos poders de l’Estat que entre tots estem posant a parir?

Hi ha alguna cosa definitivament esquizofrènica a voler formar part del sistema i alhora buidar-hi el ventre. A reivindicar que la sobirania catalana només s’entén i només consisteix en la negació de l’espanyola i tot seguit prendre el Parlament de Catalunya a l’assalt. A sortir als carrers a protestar l’any que més i més es vota, proclamant així en neons el desencís definitiu, que ja no s’espera res de bo de les urnes.

Compte que tot això, a més de molt divertit, és ominós. Se’n recorden de la famosa primavera àrab, la versió local de la qual va voler ser el 15M? Jo ja vaig advertir llavors que una cosa era revoltar-se al carrer en llocs i països on hi ha una repressió antidemocrática brutal i una altra tirar pel dret desaprofitant vies menys èpiques però més consolidades i capaces de canviar les coses.

N’hi ha prou de votar altra gent, cony. Però altra gent de veritat.

Amb tot el que portem lluitat, conquerit i patit, la revolució hauria de ser l’últim recurs, no pas el primer.