Sílvia Orriols, l'última moda de la política catalana, té un passat. La perla de Ripoll va militar a ERC, detall que en el seu nou partit, Aliança Catalana, es tendeix a passar per alt. Un error de joventut, segurament.
Ara que la formació està tan en auge que atrapa vots no independentistes de partits com el PP i Vox, convindria que els votants d'aquestes sigles reparessin en els recels antiespanyols de la valenta diputada i alcaldessa de Ripoll.
La nostra senyora va passar d'ERC a Estat Català i després a Front Nacional de Catalunya en un procés de radicalització que segurament s'assembla bastant al que els passa als islamistes contra els quals tant protesta Ripoll.
Però abans, quan la presència islàmica a la Catalunya catalana no era tan evident, l'amiga Sílvia canalitzava el seu odi cap als espanyols, col·lectiu en el qual no se sent integrada. Per a ella no hi havia res pitjor que un castellà, que tant pot ser un senyor d'Àvila com una jove de Segòvia.
A El Confidencial han recuperat alguns dels missatges i consideracions d'Orriols en l'època en què intentava forjar-se un futur en l'independentisme.
"'Els intransigents de Catalunya': quan Sílvia Orriols odiava més l'espanyol que el musulmà", assenyala el titular de la informació que signa Antonio Fernández.
L'autor explica que durant la seva militància als partits esmentats va crear una entitat anomenada Els intransigents de Catalunya que en lloc de dedicar-se al rock and roll s'afanyava en deliris racistes molt del rotllo de Sabino Arana.
Del text de Fernández: "Moltes de les idees desgranades en els escrits d'Els Intransigents han estat recollides per AC, com l'expressió ‘Salvem Catalunya’. Les seves consignes estan vigents. Només hi ha una petita diferència: aleshores no hi havia una immigració islàmica tan alta com avui i els dards anaven dirigits als espanyols i, en menor mesura, als francesos".
"La islamofòbia que exhibeix Orriols era aleshores una diàfana hispanofòbia. Entre 2011 i 2015, Els Intransigents van publicar un butlletí que van fer desaparèixer de les xarxes, però del qual han quedat còpies ben guardades, a les quals El Confidencial ha tingut accés".
"El seu ideari és nítid: “No podem signar declaracions d'amor a Espanya. No volem arribar a cap acord amb Espanya. Nosaltres i Espanya som enemics. Enemics irreconciliables. Els enemics no s'estimen”. “No n'hi ha prou amb 300 anys d'agressions constants, abusos, càstigs exemplars, amenaces i decrets? No n'hi ha prou amb tot això? Què més necessiteu per odiar Espanya?”, clamava l'organització".
"La ideologia d'Els Intransigents és un cant a l'odi. “Som una associació patriòtica catalana”, diu a la primera línia. “El nostre objectiu és vetllar per la supervivència de la nostra identitat preservant el patrimoni que ens han llegat els vells de raça, llengua, costums, religió, territori, greuges per venjar i favors per premiar i que nosaltres, purificant-lo de vici, hem de transmetre als nostres fills”, afegeix".
Segueix la nota: "Tenia ja molt clar que el fanatisme havia de ser la llum del seu far. “Una de les nostres prioritats és la de radicalitzar una població totalment desmotivada per tants segles d'ocupació (…) només el fanatisme i la intransigència poden mantenir-nos amb vida i salvar el nostre llegat”".
"Marcava també al tauler de joc de com havia de ser un bon patriota: “Un intransigent ha de jurar fidelitat a la pàtria i està disposat al sacrifici com a única manera per aconseguir el triomf final, veure Catalunya lliure i amb majoria de catalans (…) O Catalunya o la mort”".
Línies després el text destaca que "el 31 de gener de 2013, un article titulat ‘La dignitat dels vençuts’, explicava: “Aquests estrangers menystenen la nostra Pàtria, l'humilien tractant-la de comunitat, la insulten i li neguen qualsevol altra valoració que sigui falsejar la història i considerar-la un ostatge de la depriment Espanya”".
I: "Aquell mateix mes, assentava les bases de les seves reivindicacions: “Jo el que vull és viure en català, envoltada de catalans i catalanes. No em serveix de res la independència que tots prediquen si no va lligada a la nacionalització radical del País (…) D'aquí a 100 anys, el percentatge de catalans a Catalunya serà tan ridícul que la llengua nacional ja no serà ni la nostra. La solució: fer perviure la sang. La descendència no és l'única arma que pot destruir Espanya, però sí l'única que pot salvar Catalunya (…) Catalunya sempre necessitarà soldats. Si no ho fem nosaltres, qui la protegirà de Castella?”".
Protegir de Castella? Amb aquest material sèptic al cap Sílvia Orriols ha acabat convertint-se en la gran esperança (blanca, per descomptat) del nacionalisme català.
Una altra dona que està molt de moda és Míriam Nogueras, tan o més valenta que Orriols i anomenada al fòrum "La Tiburona". La portaveu de Junts al Congrés dels Diputats és també un producte del procés, l'efecte de tantes frustracions.
Entrevistada a El Nacional, el titular de la peça és: "Les lleis d'immigració, multireincidència i ocupacions són de Junts. Anem a guanyar".
El text és de Vicenç Pagès. A continuació, una selecció:
Pregunta: Públicament, el líder d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, els va instar a demanar perdó pel que considera “turra miserable a canvi de res dels últims sis anys”... Creu que amb Rufián és possible aquest front comú?
Resposta: De moment, la resposta que hem obtingut ha estat un tuit del portaveu d'Esquerra a Madrid, on deia que havíem de deixar de parlar del 'a canvi de res'. Però aquesta expressió no és una invenció nostra: la va utilitzar el mateix Sánchez per agrair públicament els vots d'Esquerra a la investidura de la legislatura anterior. Tant l'actual portaveu com l'anterior han acabat admetent que havien donat els seus vots gratis. Al cap i a la fi, són els fets els que determinen com et defineixen. A nosaltres, Sánchez mai ens ha agraït uns vots gratuïts; al contrari, en la seva última intervenció va reconèixer que els vots de Junts per Catalunya no són, ni seran mai, un xec en blanc. S'ha demostrat que la nostra metodologia funciona i, insistim, tenim una oportunitat gegantina per fer que Catalunya avanci. Volem que hi siguem tots.
P: Però creu que Rufián és l'escull principal? És a dir, creu que dins d'Esquerra els altres dirigents sí que estarien a favor de sumar-se a aquest front comú?
R: Jo puc parlar per Junts. Qui hauria de respondre a aquesta pregunta és la mateixa organització.
P: Amb tot això, vostès, si finalment s'acaba implementant aquest front comú, podrien asseure's a negociar un nou sistema de finançament per a Catalunya juntament amb Esquerra Republicana? O fins i tot que el mateix Rufián pressioni Podemos per aconseguir la delegació de les competències en immigració…
R: Hem de ser molt honestos amb la gent. La qüestió de la immigració és un cas a part, però s'estan obrint debats plens de fum. No podem dir que s'està negociant el finançament que ens van vendre: se'ns va dir que s'investia Illa perquè s'havia arribat a un acord per a un concert econòmic, i no és així.
Tot aquest procés neix viciat; no podem fer creure a la gent que negociem un finançament sense tenir les xifres sobre la taula. Si no s'han publicat els balanços fiscals ni l'execució pressupostària, com podem parlar de finançament? És com deia l'altre dia Ramon Tremosa: si has d'operar un genoll, necessites la radiografia. No pots operar sense veure-la, ni pots negociar el finançament sense els números davant.
A Suïssa ja es va arribar a un acord per a la publicació dels balanços fiscals i de l'execució pressupostària de 2024. Haurien d'estar disponibles i no ho estan. Segurament no ho han fet perquè les dades són tan escandaloses, o més, que les de 2023, 2022 o 2021, en què als catalans ens arriba la meitat del que arriba als madrilenys.
P: Si el Govern espanyol complís amb la publicació dels balanços fiscals, podrien asseure's amb ERC a negociar-ho?
R: Nosaltres no som aquí per negociar finançaments amb Esquerra. Hem de fer un front comú per avançar en el reconeixement nacional de Catalunya, que va molt més enllà del traspàs de l'IRPF. Si en els balanços fiscals es torna a veure, com ja s'ha vist en els últims publicats, que el Govern espanyol ens roba 22.000 milions d'euros cada any, quedarà clar que el problema no és l'IRPF ni qui el gestiona.
Catalunya no ha de ser una gestoria; ha de poder ser un estat independent per gestionar el 100% dels seus recursos i donar als ciutadans el que no els dóna un Govern espanyol del qual, per desgràcia, encara depenem. Per tant, trobo que és molt enganyós reduir el debat a una qüestió tan autonomista com el traspàs d'un impost.
P: Quina és la resposta sobre aquest front comú de la resta d'actius de l'independentisme, ja sigui l'ANC o Òmnium?
R: Veurem què passa. La proposta és molt recent i en els últims anys han canviat moltes coses; sobretot, ens hem reubicat tots després del 155, de la presó i de l'exili, que encara dura. Per això és tan important recordar que tenim una llei d'amnistia que s'ha d'aplicar. El 30 de gener de l'any passat es va votar al Congrés una amnistia que no incloïa tothom ni passava els filtres de la Unió Europea.
Aquella va ser, segurament, la votació més difícil que vam fer els set diputats de Junts: votar 'no' a la llei d'amnistia. Afortunadament, allò va permetre canviar el rumb de la norma i vam acabar negociant una llei que sí incloïa tothom, i no només els 'VIPs', i que superava els estàndards europeus, tal com hem pogut constatar aquests últims dies amb l'informe de l'advocat general.
P: Tot i no tenir representació al Congrés dels Diputats, la CUP o, per exemple, Aliança Catalana, que són partits que s'autodenominen independentistes, també haurien de participar-hi?
R: Tinc claríssim que hem de passar de la resistència, que és el que els catalans sabem fer millor, a la victòria. Ara toca guanyar; nosaltres estem en 'mode guanyador'. Mentre uns gesticulen i fan sermons, Junts treballa dur. Mentre alguns intenten construir fronts espanyols, Junts treballa dur.
Tots hem de començar a canviar de xip i posar-nos en mentalitat guanyadora. Hem de superar la pantalla de resistir per anar a guanyar. I què tenim nosaltres que no tinguin els altres? Molts fan proclames, però nosaltres hem aconseguit aprovar la llei contra la multireincidència i hem impulsat, en només un any, una llei orgànica per al traspàs de les competències en immigració.
Hem aconseguit l'ajornament del 'Verifactu', una llei d'amnistia i que es pugui parlar català al Congrés, una fita que el dia abans de les eleccions ningú hauria cregut possible. A més, ja s'estan preparant les sol·licituds per tenir representació a la UNESCO. Els fets ens avalen. Això també és una fita històrica.
P: Hi ha alguna possibilitat que Junts aprovi els pressupostos o el sostre de despesa?
R: No. No. Ni una.
P: I si el PSOE accepta augmentar un terç la senda de dèficit per a les comunitats autònomes?
R: Ha presentat dues vegades el sostre de despesa en l'últim mes, dues, i en cap de les dues ha fet ni una sola modificació. Per tant, d'aquesta qüestió ja no en tornaran a parlar. No presentaran un altre sostre de despesa.
P: Les enquestes actuals apunten a una possible majoria absoluta de la dreta en unes futures eleccions. Amb aquest escenari, Junts, el PNB o ERC perdrien la clau de la governabilitat. Davant la ruptura amb el PSOE, no temen estar desaprofitant l'any i mig que queda de legislatura?
R: Si algun partit pot dir que ha aprofitat cada minut i cada vot, aquest és Junts per Catalunya. Avui dia, no hi ha cap altre partit al Congrés que pugui presentar una llista de fites aconseguides com la nostra.
L'equip de Madrid ha treballat molt mentre altres es dedicaven a altres coses. Hem aconseguit des de l'arxiu judicial per a Sant Cugat del Vallès, una reivindicació de trenta anys, fins a la Llei d'Amnistia, la sol·licitud per a l'oficialitat del català a Europa, la delegació de competències en immigració o la llei contra la multireincidència. Si vostè preguntés als altres portaveus què han aconseguit en els set o vuit anys que porten donant suport al govern, molts no sabrien ni què dir.
P: Amb la perspectiva actual, considera que va ser un error investir Pedro Sánchez?
R: L'acord que vam signar era històric. Abans del 23-J, ningú hauria imaginat que un partit espanyol reconeixeria per escrit el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Vam voler donar una oportunitat a aquesta via. Ara estem davant d'un govern espanyol molt dèbil i és el moment de fer una crida a la unitat: qualsevol partit català que prefereixi un bloc espanyol abans que un bloc català, no està sumant pel país.
P: Per acabar, el seu nom sona amb força com a possible candidata a la Generalitat si Puigdemont decidís no presentar-se. Com ho veu?
R: Diré el mateix que dic sempre: només hi ha un candidat i és el millor que pot tenir qualsevol partit. Tenim el millor lideratge possible en la figura del president.
Així doncs, Míriam Nogueras emergeix amb força com a possible relleu de Puigdemont, qui no sembla disposat a presentar-se una altra vegada de candidat per perdre les eleccions.
Qui sí vol ser candidat, en aquest cas a l'alcaldia de Barcelona, és Gerardo Pisarello, la principal aposta del qual és que "Vull ser el primer alcalde d'origen migrant", segons titula El Mundo.
Escriu Cristina Rubio: "El diputat al Congrés, Gerardo Pisarello, ha oficialitzat aquest dissabte el que era un secret a veus: vol ser el candidat dels comuns a l'alcaldia de Barcelona el 2027, es presentarà a les primàries i ho farà amb el suport del ministre Ernest Urtasun i l'exalcaldessa Ada Colau. D'aquesta manera, es confirma també que l'espai obre una nova etapa, amb l'exactivista apartada de la primera línia política municipal".
"En l'acte de presentació de la seva candidatura a encapçalar la llista de Barcelona En Comú per a les municipals de 2027, celebrat al Casal Ca L'Isidret i al qual han assistit desenes de militants i càrrecs públics, Pisarello ha assegurat que vol ser "el primer alcalde de Barcelona d'origen migrant" (va néixer a l'Argentina)".
"En el seu discurs, Pisarello també ha criticat l'actual alcalde, Jaume Collboni, qui va succeir Colau al capdavant del Consistori: "No ha estat a l'alçada de les necessitats de la gent. Ha estat complaent amb els poderosos i poc valent". Això sí, el diputat al Congrés ha fet una crida a articular fronts amplis de les esquerres per frenar la dreta i l'extrema dreta".
I: "No pot ser que ser veí de Barcelona s'hagi convertit en un privilegi", ha advertit situant l'habitatge com una de les seves prioritats de cara a les municipals d'aquí a un any i mig".
Ups, els comuns i l'habitatge. Novetat. Que diuen que volen arreglar "el tema". És clar. Es coneix que durant les dues legislatures que van governar Barcelona no els va donar temps.
Més notícies. I d'habitatge també. "El cardenal Omella reclama una «taula de diàleg» per abordar el problema de les persones sense sostre", destaca un titular de l'Abc.
Interessant el que diu Omella. Després de la Diputació de Barcelona, l'Església ha de ser el major gran tenidor de propietats immobiliàries de Catalunya. Parlem de tants de milers de pisos que els caps dels sacerdots es guarden molt de difondre la dada.
Del text del mitjà esmentat: "El cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha reclamat a les administracions «la creació d'una taula de diàleg» per abordar de manera conjunta i amb mirada llarga el problema de les persones sense sostre i la manca d'habitatge, una situació que ha qualificat d'«emergència social». Ho ha fet al programa Converses de COPE Catalunya i Andorra, on ha alertat que es tracta d'un repte que «fa patir a tots els ciutadans» i que no pot resoldre's des d'una sola administració".
"«És molt greu que algú no tingui un habitatge on viure», va afirmar Omella, subratllant que el fenomen del sensellarisme «sobrepassa un ajuntament i una sola administració». En aquest sentit, va defensar la necessitat de sumar esforços i avançar cap a solucions compartides. «Hem d'asseure'ns tots al voltant d'una taula per buscar una solució comuna», ha afirmat".
"L'Arquebisbe de Barcelona va insistir que la resposta ha d'implicar totes les forces vives de la societat, des de les administracions públiques fins a les entitats socials, els partits polítics i la ciutadania. «Si no fem un esforç entre tots, estem perduts», va advertir, remarcant que «qualsevol actuació ha de partir del respecte a la dignitat de les persones i als drets humans»".
"El Cardenal Omella va reclamar menys confrontació política i més capacitat d'acord, especialment davant problemes estructurals com l'habitatge i la migració. «Més que confrontar, hem de veure quin és el problema i com podem solucionar-lo», va assenyalar, defensant un enfocament basat en el diàleg i la coresponsabilitat".
I: "En aquest context, l'arquebisbe de Barcelona va introduir una reflexió sobre el paper de l'Estat i de les administracions públiques. Al seu parer, les polítiques socials s'han de construir des de l'escolta activa i no únicament des de decisions unilaterals. «L'Estat ha d'escoltar el poble, les associacions i les institucions que treballen sobre el terreny, i no pretendre que el poble només segueixi els seus mandats», va afirmar. En aquesta línia, va defensar un model en què l'administració actuï donant suport a les iniciatives socials ja existents".
Pesta porcina. A El País s'expliquen les causes de la sobrepoblació de senglars. "Aliment a dojo, sense depredadors naturals i caçadors en extinció: per què Catalunya no aconsegueix contenir la població de senglars", s'intitula la peça.
La informació és de Marta Rodríguez a: "El senglar és un animal intel·ligent, amb gran capacitat reproductiva i adaptativa i amb una estructura matriarcal experta en estratègies de supervivència. L'abundant aliment als boscos i camps i, ara també, als contenidors de zones habitades ha convertit la sobrepoblació a Catalunya i a tot Europa en un problema que el recent brot de pesta porcina ha deixat al descobert".
"Experts i caçadors parlen d'una comunitat d'entre 190.000 i més de 220.000 exemplars només a Catalunya, lluny dels 120.000 que va estimar recentment el Departament d'Agricultura. Molts han estat els plans per intentar controlar la situació, però fins ara la lluita contra el senglar ha fracassat".
"L'únic factor que ha permès una reducció contundent de la cabana ha estat la sequera, no els plans de les Administracions. Davant l'escassetat d'aliment, la població de senglars es va reduir entre un 30% i un 50% en el període 2022-2023. El 2024 va tornar a pujar un 11%, i seguirà fent-ho, perquè la pluja porta aliment".
"L'arribada de la pesta porcina africana ha posat de nou aquest ungulat al punt de mira i el Govern ja ha anunciat que s'abatrà uns 60.000 exemplars. Per a alguns, la clau és la caça, però per a la majoria d'experts el que falta és una estratègia global de gestió i restringir l'accés d'aquests animals al menjar".
"El senglar ha après a buscar aliments a qualsevol lloc, tant en un àmbit rural, que, en estar descuidat, té una major cobertura vegetal i l'acull, com als camps. També en zones habitades: als contenidors d'escombraries, assaltant menjadores de gats o alimentat per ciutadans que es salten la prohibició".
I: "La pujada de temperatures pel canvi climàtic també afavoreix la supervivència de les cries. A més, la manca d'un depredador natural i la disminució de la pressió cinegètica completen un còctel ideal que potencia la densitat de població. A Espanya, el 2000 es van abatre 118.885 senglars i el 2022-2023 van ser 450.150".
21 de desembre, dia mundial de la meditació i del bàsquet.