Paolo Conte està viu i bé i exposa la seva pintura a Asti

De tant en tant consulto la premsa italiana, i no ho faig perquè em interessi la política del país veí, sinó per si trobo alguna notícia sobre Paolo Conte (Asti, 1937). Sóc un dels afortunats milers d'espanyols que coneixen bé les seves cançons, tan musicalment complexes com poèticament aconseguides. Conte té l'estranya habilitat de posar-se a la pell de l'home comú i conferir-li un sentit de grandesa commovedor.

L'altre dia va sortir a Il Corriere della Sera una entrevista amb ell, amb motiu de l'exposició Paolo Conte Original al Palazzo Mazzetti d'Asti, on es reuneixen cent quaranta aquarel·les, olis i dibuixos seus, ja que a més de compositor i cantant té gust per la pintura, amb la qual també il·lustra les portades dels seus discos.

La seva gran i merescuda reputació internacional va néixer d'un malentes. El seu primer gran èxit, el que el va decidir a cantar ell mateix les seves cançons (quan encara exercia de advocat, a l'estudi a la seva ciutat natal, Asti, estudi que compartia amb el seu germà, també advocat i músic) va ser quan va compondre per a Azzurro --una lletra melancòlica del poeta Vito Pallavicini sobre determinades llargues tardes solitàries i desocupades en què l'avorriment dóna pas als records infantils i les reflexions melancòliques--, una melodia exaltant.

Portada d'un disc amb les millors cançons de Conte

Passa alguna cosa semblant a algunes cantates de Bach: semblen alegres o serenes, però si estàs atent a la lletra: “Estimat Déu, quan em portaràs” o “Ja n'he tingut prou”, la cosa canvia… 

Així, Azzurro il pomeriggio é troppo azurro e lungo per me. (Blau, la tarda és massa blava i llarga per a mi…). Adriano Celentano va estrenar aquesta cançó el 1968 aplicant-li el seu habitual i divertit histriònic macho-energètic. Es va convertir en una mena d'himne oficial italià. Va fer la fortuna de Paolo Conte, va llançar la seva carrera com a compositor i el va decidir a cantar ell mateix. Té una dotzena de discs magnífics. De tant en tant, amb motiu d'algun festival, s'ha deixat caure amb la seva orquestra o només amb el seu piano per Barcelona, on crec que li va fer d'ambaixador el cantautor de la nova cançó  Pi de la Serra.

En l'entrevista del Corriere, Conte, que compta ja amb 88 anys d'edat, diu: “Quan algú em crida ‘artista’  o ‘pintor’, sap el que faig? El mateix que he fet durant tota la meva vida a les cançons: parlar d'altres coses. És una forma de pudor. Parlar del present no em va”.

La periodista li pregunta d'on ve l'encant líric de les seves lletres: “De la poesia”, respon Conte. “Vaig començar amb la lírica grega: un dia, essent nen, en una revista femenina que la meva mare havia oblidat vaig llegir una poesia de Seferis. Després va arribar Kavafis, i d'aquí vaig passar a Campana, Sbarbaro i Montale. He sigut i segueixo sent un devorador de vers”.    

Paolo Conte FESTIVAL JAZZ BARCELONA

Parlen de pintura, i l'entrevistadora li pregunta si “cada nota té un color. Conte respon de seguida: “Sí, el do és un blanc brut, el re bemoll és negre, el fa és vermell, el mi bemoll és blau, el re natural és marró”.

Parlen de la seva cançó-himne Il maestro ­­--“Il maestro é nell’ánima, e nell ánima per sempre resterá….”. En qui pensava en compondre-la?: “En general, em fascinen les figures dels grans com Verdi o Von Karajan… però en aquest cas pensava en Arturo Benedetto Michelangeli (virtuós pianista italià, 1920-1995) “mestre que durant un període va abandonar Itàlia” (de fet, va morir a Lugano) “crec que per polèmica contra algunes decisions governamentals, i quan els deixebles anaven a trobar-se amb ell ell sovint s'absté de veure'ls”.

Les respostes de Conte són breus, laconiques, precises. Explica que al principi s'inspirava per les seves cançons en Scott Fitzgerald, però que llavors va comprendre que preferia Hemingway, “més amb els peus a terra, menys vanitós, més abrupte”.

M'agrada especialment aquesta seqüència de l'entrevista (de Roberta Scorranese):

P.-- Quin ha estat l'adéu més dolorós de la seva vida?

R.-- La meva mare. Però no faig classificacions.

P.-- Potser perquè la seva mare va plorar escoltant les seves cançons?

R.-- Per coses meves.

Paolo Conte dóna sempre la sensació, tant en el que escriu com en el poc que diu a les entrevistes, de ser un home savi, sensible, una mica desenganyat i retirat. Acaba l'entrevista del Corriere preguntant-li Scorranese què és el que més feliç li fa:   

--Una cosa que vull explicar bé: de tant en tant saborejo breus moments de serenitat. Són lleugers, passen aviat, però a vegades aconsegueixo assolir-los. Reconèixer-los. I llavors sí, algunes vegades sóc feliç.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial