Julio Iglesias, condemnat abans que jutjat
Jutjar i condemnar als seus tribunals i presons de paper obeeix a determinades forces que mouen la humanitat i de les quals no es parla mai: la frustració per la pròpia mediocritat, l'enveja i el ressentiment
Val a dir d'entrada que hi ha un aspecte positiu en la persecució, generalment a càrrec del feminisme extrem i els beat més virtuosos que mai no han trencat un plat, a homes famosos, alguns del tot innocents, altres realment depredadors de la dona: els abusos sexuals de més o menys gravetat, comesos aprofitant situacions de superioritat i poder, en l'entorn laboral o estudiantil, existeixen, sens dubte, des de sempre, i són nombrosos.
A partir d'ara, a conseqüència d'aquest inquisitiu “esperit dels temps”, molts depredadors reals o en potència s'ho pensaran dues vegades, i fins i tot tres, abans d'emprendre tèrboles maniobres d'aprofitament de la indefensió de moltes dones.
Els recents escàndols de diversos regidors o alts càrrecs socialistes que han hagut de renunciar als seus càrrecs o fins i tot abandonar el partit, acusats de conductes impròpies, serveixen com a avís per a navegants.
Dit això, això no treu l'evidència que a vegades les acusacions de dones (i homes) suposadament violades o forçades o humiliades són invencions interessades, amanides amb l'objectiu de treure diners als rics i famosos. Sovint perjudicant injustament la seva reputació i la seva vida.
Recordem, per exemple, sense sortir de Catalunya, el cas del polític Eduard Pujol, injustament acusat d'abusos sexuals. Li va costar anys netejar el seu expedient i demostrar que les acusacions eren interessades, fruit del despit de les suposades “víctimes”.
El cantant Julio Iglesias
O millor, recordem el recent cas de Bob Dylan. Una dona (anònima) el va acusar l'any 2021 que a mitjans dels seixanta (del segle passat), quan ella tenia dotze anys, la va mantenir tancada durant diversos dies en una habitació del famós Chelsea Hotel de Nova York, sotmesa a un règim de drogues, alcohol i sevícies sexuals.
Durant uns dies tota la premsa mundial –inclosa l'espanyola, per descomptat— va estar donant crèdit a l'acusació, encara que semblés poc creïble. Quants i quantes columnistes es refocilaven, jubilosos i sarcàstics, en la demolició de l'ídol: Quina peça de caça cobrada! Un altre mascle alfa caçat amb els pantalons abaixats! Un altre que es creia superior mossega la pols!
Abusos i horrors
Milers d'envejosos i ressentits arreu del món es fregaven les mans davant el judici públic, i tot el que podrien escriure sobre aquest, i quantes mostres d'enginy i de moralitat podrien donar analitzant les explicacions i excuses que pogués oferir Dylan.
És clar que la festa va durar tot just uns dies: el seu advocat va treure el calendari d'actuacions del músic aquell any 1965, demostrant que en les dates dels suposats abusos a una menor comesos a Nova York, ell es trobava de gira a l'estranger, fent concerts (dels quals, a més, queden nombrosos testimonis gràfics i fílmics)… a Londres.
L'aquelarre va cessar de seguida i no s'ha tornat a parlar del tema. Cap director de cap diari ha demanat excuses al músic per arrossegar el seu nom pel barri fangós de les seves portades.
Val la pena recordar aquell cas ara que dues empleades anònimes de Julio Iglesias l'acusen d'uns abusos i horrors realment repugnants que suposadament va cometre sobre elles a les seves mansions a Amèrica l'any 2021… però el relat de les quals té diversos aspectes francament inversemblants i d'altres que, en cas de ser certs, les infamarien a elles tant o més que a ell –és clar que elles no tenen “fama” a perdre--, aspectes en què no ens aturarem.
Una pandèmia
(Com tampoc em posaré a defensar aferrissadament l'exemplaritat de Julio Iglesias.) Abans que cap tribunal hagi substanciat un procés, abans que el cantant espanyol o els seus advocats sortissin a desmentir les gravíssimes acusacions, ja tota la premsa les celebrava i els atorgava credibilitat –el terrible “jo us crec, germanes”--, ja qualificaven les acusadores com a “víctimes”, i ja les periodistes més “gracioses” afilaven l'enginy per, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, criticar tot el que no els agrada de Julio Iglesias: que sigui de dretes, que sigui comercial, que sigui riquíssim, que sigui banal, que sigui coquet, etcètera, i per posar en dubte també la seva decència i la seva reputació.
Tal com apuntem al principi d'aquest article, l'abús sobre les dones en l'àmbit laboral o festiu, al carrer i a tot arreu, és una realitat multisecular, i, si es vol anomenar així, una pandèmia, indiscutible.
Ara bé: les invencions d'abusos i acusacions falses de suposades “víctimes” amb l'objectiu de treure diners a personatges públics adinerats és un fet també indiscutible.
No seria millor, abans de lapidar el famós, esperar a veure què ha de dir contra acusacions anònimes?... No està de més assenyalar a més que l'excessiva, instantània premura amb què alguns se sumen a la cacera i destrucció del famós de torn, aquesta gran velocitat a denunciar, jutjar i condemnar als seus tribunals i presons de paper, obeeix a determinades forces que mouen la humanitat i de les quals no es parla mai: la frustració per la pròpia mediocritat, l'enveja i el ressentiment.
