Esther García Llovet: "A una certa edat mires enrere i t'adones que t'has passat la vida sense fer res concret"

Hi ha qui la defineix com una rara avis de la literatura, qui la situa dins del gènere negre i qui destaca de la seva narrativa la capacitat per crear estranyesa. Les etiquetes es queden curtes a l'hora de definir l'obra d'Esther García Llovet, una autora per a qui l'escriptura és sempre quelcom lúdic i lliure. Escriure el que es vulgui i com es vulgui, sense amotllar-se ni encaixar-se en tendències i etiquetes. Amb Les jefes, García Llovet publica la tercera novel·la de la seva Trilogia dels països de l'Est, que va començar a Benidorm i conclou en un hotel de luxe en temporada baixa les espectaculars instal·lacions del qual s'impregnen amb la decadència dels seus propis habitants.

Amb Les jefes tanca la Trilogia dels països de l'Est.

Sí, es tracta de tres novel·les, cadascuna de les quals narra una història diferent; són històries que no tenen res a veure l'una amb l'altra. Amb la Trilogia dels països de l'Est, volia escriure sobre València, el Llevant, perquè m'agrada molt; el mateix em va passar amb la Trilogia instantània de Madrid: en aquell moment el que volia fer era escriure tres novel·les sobre Madrid perquè és la ciutat on visc i que m'encanta. En el cas de València vaig decidir tornar a escriure una altra trilogia, però, en realitat, també hauria pogut escriure una sola novel·la o quatre. Per això no tinc la sensació que amb Les jefes estigui tancant cap cicle. El que sí és cert és que Les jefes té, respecte a les altres novel·les, una estructura estranya i no convencional ja que es formula a través d'una sèrie de sketches.

Esther García Llovet YOLANDA CARDO

Trilogia dels països de l'Est comença a Benidorm i conclou en una mena de resort de luxe en temporada baixa.

És un hotel que està a prop de Terra Mítica. Me n'havien parlat, però mai hi he anat perquè costa 700 € la nit. A diferència de les anteriors novel·les, aquí escric sobre un lloc on mai he estat i això no és una cosa que m'agradi gaire. A mi m'agrada parlar dels llocs que conec: Benidorm és una ciutat que he trepitjat molt i el Saler, que és l'escenari de Els guapos, també és una zona que conec bé i m'agrada; però, en aquesta tercera novel·la he hagut d'inventar els espais, per això he afegit prop de l'hotel un museu d'art contemporani que, en realitat, no existeix. Tots els llocs estan falsejats, cosa que, com deia, no m'agrada, però sí que és cert que m'ha permès convertir l'hotel en un lloc irreal, que no s'assembla a cap altre.

De fet, té quelcom fantasmagòric, com també els personatges que hi resideixen.

Sí, perquè la novel·la comença quan els personatges ja són allà i, tot i que de les tres germanes sí que en dono algun detall, dels altres no se sap gairebé res: ni quan van arribar, ni quant temps fa que són a l'hotel... D'alguna manera hi ha aquí quelcom que remet a La invenció de Morel de Bioy Casares, on els personatges també tenen aquest punt fantasmal.

La sensació d'estranyesa és quelcom recurrent en la seva narrativa: no parlem d'alguna cosa fantàstica, sinó d'alguna cosa estranya que escapa de la lògica estrictament realista.

M'interessa quan allò real s'aproxima a allò estrany, quan és un fil molt fi el que separa el real del sobrenatural, quan el quotidià es torna fora del comú i s'aproxima al que Freud anomena allò sinistre, però s'aproxima d'una manera amable, no des d'aquella foscor que planteja Freud. M'agrada pensar allò sinistre i el sobrenatural com una cosa divertida, humorística, no necessàriament fosca.

'Les jefes' ANAGRAMA

L'humor és també un altre element recurrent en la seva obra. En el cas de Les jefes podem dir que els personatges són graciosos sense dir-ho.

Són graciosos perquè són patètics. La reacció després de relliscar amb una pell de plàtan pot ser morir-se de vergonya o fer un acudit d'un mateix. La meva actitud és riure, ric contínuament perquè molt sovint em trobo amb pells de plàtan i els meus personatges tenen aquesta mateixa reacció, en gran mesura perquè crec que és la reacció més saludable. I després hi ha les tres germanes, que s'han gastat tots els diners i pugen a un avió sense saber exactament on van i acaben en aquest hotel. M'interessava la possibilitat de tractar amb humor aquell moment en què arribes a una certa edat, mires enrere i t'adones que t'has passat la vida passant-t'ho de puta mare però sense fer res en concret. I llavors et preguntes: i ara què? Elles són un tipus de personatge que m'agrada molt, aquests personatges que no saben gaire bé cap a on van, però que, igualment, tiren endavant.

La novel·la té una estructura fragmentària i no és una narració amb un final clar.

Cercava una estructura nova, construïda a partir de seqüències soltes. Pensava la novel·la com si es tractés d'una sèrie de televisió els capítols de la qual no necessàriament tenen a veure els uns amb els altres. Aquest tipus de sèries m'agraden especialment, per això vaig intentar traslladar aquesta estructura a la novel·la, construint-la, per dir-ho d'alguna manera, a través d'historietes soltes. Es tracta d'historietes que, en part com els propis personatges, van una mica a la deriva dins d'aquest espai singular que és l'hotel, on fins i tot el temps transcorre d'una manera diferent.

Vostè desdibuixa la trama.

Efectivament. L'argument és pràcticament nul. Potser el que funciona com a eix és el personatge d'El cosí i la seva recerca del cavall. El cosí, he de reconèixer, és un personatge que m'agrada molt i em cau especialment bé. Té el seu origen a la sèrie The Bear, on trobem un personatge que es diu Fax i que va sempre amb un mono blau. És l'únic de la sèrie que té els peus a terra, l'únic veritablement pràctic, algú capaç d'arreglar gairebé tot perquè és, a més, un manetes. El curiós és que a la vida real l'actor que interpreta Fax és cuiner, així que, a la vegada que actuava, assessorava en temes culinaris. Em vaig inspirar en Fax a l'hora de construir el personatge d'El cosí, un tipus que és indispensable a l'hotel, sobretot ho és per a les tres germanes: ho soluciona tot, però a més les diverteix. És una mena de bufó. No sé si recordes una sèrie dels vuitanta, Love Boat, que transcorreia en un creuer. Allà també trobem un personatge que és o es fa el ruc i que fa gràcia a tothom, però que, al mateix temps, és indispensable.

Esther García Llovet YOLANDA CARDO

Ha definit l'estructura de la novel·la a partir de seqüències i historietes. Sabent que vostè practica la fotografia no sé si aquestes seqüències també podríem llegir-les com a instantànies fotogràfiques, imatges de diferents moments posades juntes.

Ara que ho comentes, sí, reconec que hi ha una mica d'això. Per a mi la fotografia és clau per definir els llocs; a totes les meves novel·les acostumo a explicar el context en què té lloc l'acció. No és que sigui particularment descriptiva, ja que m'horroritzen les postals, però m'interessa que es vegi el lloc on passa la història. Per a mi, els llocs i els espais són importants i, de fet, somio més amb espais que amb persones, encara que pugui semblar estrany. Com a novel·lista m'agrada contextualitzar les trames i això es deu al fet que a mi m'agrada mirar l'espai que m'envolta, veure com cau la llum, quins angles traça... Tornant a la novel·la, diria que sí, que es construeix a partir de petites posades en escena molt ben col·locades. És una mena de teatret muntat per mi on té lloc l'acció.

Pensa en imatges?

Absolutament. Jo camino molt per la ciutat i moltes vegades m'han recomanat comprar-me ulleres de sol perquè no em molesti la llum; però, no les vull portar, perquè m'agrada apreciar la qualitat de la llum, veure com va canviant de blau a vermell al llarg del dia. Observar aquestes transformacions, les tonalitats de la llum, les ombres, m'estimula molt mentalment i emocionalment. És la llum el que fa que puguis passar per un mateix lloc, però aquest et sembli diferent perquè, depenent de l'hora del dia, sobre ell recau una llum diferent o s'hi projecten ombres diferents. Jo sóc molt tafanera, m'encanta mirar.

En una novel·la a més d'observar, havia d'inventar.

Però ¡ancha es Castilla! És a dir, imaginar em permetia fer el que volia. Sí que és cert que vaig veure algunes fotos de l'hotel. Recordo que en algunes d'elles hi apareixia un Buda, que jo vaig acabar incloent a la novel·la, on explico que és de pedra i s'escalfa amb la llum del sol. M'agrada donar a l'escriptura aquestes connotacions sensorials i m'agrada que, tot i apropar-me a un terreny irreal o estrany, aquest sigui palpable, és a dir, es transformi en una cosa que es pugui arribar a tocar.

'Els guapos' ANAGRAMA

Vostè ha confessat ser una lectora de textos periodístics i d'assajos.

Sí, llegeixo molta crònica. Ara mateix estic ansiosa perquè arribi a les llibreries la nova obra de Patrick Radden Keefe, per exemple. M'agrada també molt l'assaig, especialment l'assaig sobre art, ja que sóc algú molt visual que treballa i pensa a partir d'imatges. No sabria dir-te la raó, però tampoc crec que hi hagi un motiu clar; fins fa quinze anys devorava ficció, però ara se'm cauen de les mans la majoria dels llibres de narrativa.

Les seves dues trilogies tenen quelcom periodístic, sobretot en la seva manera de mirar.

És clar. Aquesta manera de mirar es reflecteix també en l'escriptura. Opto per la concisió de l'estil periodístic. No sóc una escriptora a qui li agradi adjectivar. El que busco és arribar a explicar de manera veraç una cosa irreal. Si ho aconsegueixo sóc feliç. Pel que fa a l'estil, sóc una gran lectora d'un cert periodisme nord-americà; m'agrada molt Joan Didion. Alhora gaudeixo llegint Emmanuel Carrere, sobretot pel seu estil sorneguer i per ser molt visual, com també ho és Leila Guerriero, els textos de la qual també m'interessen, tot i que el seu estil és molt diferent del meu i ella no és especialment divertida. Un periodista que em fascina és Patrick Radden Keefe: el seu estil em torna boja. M'encanta la seva concisió, la seva capacitat de donar en cada frase, gairebé totes curtes, molta informació perfectament filada. Fa poc vaig llegir per primera vegada John Gregory Dunne, que va estar casat amb Didion. Com és que no l'havia llegit fins ara! És la bomba. És millor que la seva dona.

Què em diu d'Eve Babitz?

Magnífica. Hi ha un llibre de correspondència entre Babitz i Didion que és molt interessant. Babitz té una manera d'escriure que m'encanta; era algú a qui tot li era igual, li era igual la seva manera de ser i de mostrar-se. En això era tot el contrari de Didion, que era la periodista consagrada. Mentre Didion era la reina del ball, Babitz era la que es quedava fora fumant, perquè no li importava estar al centre. La seva actitud era d'algú passota, algú que no aspirava a tenir una imatge pública.

Esther García Llovet YOLANDA CARDO

Vostè també prefereix no tenir una imatge pública molt definida.

El que és interessant de mi són els meus llibres, no la meva vida, que porto a la meva bola. No crec que tingui res interessant a explicar com a personatge públic. Ara estic fent aquesta entrevista en què parlo de mi i em sembla bé, però més enllà d'això... No és que estigui en contra del jo en narrativa, depèn de com es faci. M'encanta Carrere i el jo de Carrere hi és sempre. Perquè m'interessi el jo m'ha d'interessar el seu punt de vista, ha de ser sorneguer. Però, si el jo és excessiu i si el tema sobre el qual es parla no m'interessa no li presto més atenció al llibre.

A vostè li agrada passejar i observar, però, si no m'equivoco, també li agrada escoltar.

M'agrada molt escoltar les converses i portar-les a la novel·la de manera que sonin reals, cosa que no sempre passa. A vegades, en obres de ficció, trobo a faltar diàlegs que sonin realistes i reflecteixin la manera real de parlar de les persones. Quan vaig al teatre, però, sobretot, quan veig pel·lícules, em sorprenc en escoltar diàlegs fins al punt que em vull tapar les orelles perquè la gent no parla així. Per entrar en una pel·lícula, com en qualsevol obra de ficció, el que s'explica i el que es representa ha de resultar versemblant i els diàlegs moltes vegades no ho són.

Al respecte, a Com deixar d'escriure, el protagonista afirma que les frases del seu pare, un reconegut escriptor, “sonaven de veritat”, que eren reals. Ho subscriu?

És clar. Les frases han de sonar a realitat. Però això es deu al que et comentava: al cinema, al teatre i a la literatura la proximitat i la intimitat amb el lector i l'espectador s'aconsegueix a través de la versemblança. En fotografia és diferent: la realitat ve donada perquè la fotografia ja és real. El que m'agrada és la fotografia que té quelcom d'instantani. No m'interessen aquells fotògrafs que busquen un determinat enquadrament, un objecte o una determinada llum. Quan amb la càmera busques massa estàs optant per captar un determinat i, per tant, exclous la resta i, al meu parer, normalment el més interessant és allò que es deixa fora. Em fa molta pena que hagi mort Martin Parr. Era un fotògraf que m'agradava molt, molt divertit. Un d'aquells fotògrafs capaços de veure en allò pedestre quelcom d'extraordinari. És el que m'agradaria aconseguir també a través de l'escriptura, unir allò banal amb allò extraordinari.

Esther García Llovet YOLANDA CARDO

-Abans parlàvem de la influència de les lletres nord-americanes, però el seu treball sobre allò extraordinari connecta amb la tradició llatinoamericana.

És una tradició que m'agrada molt. César Aira és un dels meus escriptors preferits. Els seus llibres comencen amb alguna cosa anodina i acaben en llocs insospitats. Aira és molt lúdic perquè fa el que vol. Escriu moltíssim, jo m'imagino un calaix a vessar de manuscrits, molts dels quals no arriben a Espanya, perquè publica a tot tipus d'editorials.

Vostè també és d'escriptura ràpida.

-Sóc molt ràpida i, a més, no m'agrada retocar. Acostumo a escriure una novel·la en sis o set setmanes. Després, per repassar el text, el que faig és canviar-li la tipografia, perquè així tinc la impressió d'estar davant d'un altre text diferent. El rellegeixo i acostumo a tocar-hi ben poc. O m'agrada el que he escrit o no m'agrada. Joan Didion el que feia era escriure i guardar, en una bossa, els manuscrits dins del congelador. Passat un temps els descongelava i s'hi tornava a posar.

Té vostè alguna cosa al congelador?

Ara estic escrivint un parell de llibres de no-ficció i estic entusiasmada. Fins ara tots els meus llibres són novel·les. He publicat algun reportatge per a algun mitjà, però és la primera vegada que començo un projecte de caràcter periodístic. Potser em foto una hòstia, perquè a ningú li interessa el que jo hagi fet de no-ficció, però jo estic molt entusiasmada.