Álvaro Cunqueiro, glòria i llinatge dels Montenegro

De gran, Álvaro Cunqueiro Mora (1911-1981) tenia un aspecte vagament de bisbe. Era alt i obès, tenia bon saque i va exercir, juntament amb el seu admirat Néstor Luján, com a dedicat crític gastronòmic. Mostrava un gest condescendent davant els pecats de la carn i de l'esperit, potser perquè ell mateix els havia conegut en primera persona en una vida anterior, igual que Agustí d'Hipona, que, tanmateix, assoliria la santedat. De noi –com diria ell mateix en la seva llengua materna, que va fer servir, sobretot, per escriure poesia–, s'assemblava molt a un seminarista.

L'hàbit no sempre fa el monjo, però hi contribueix. Encara que en el cas concret de Cunqueiro, que va venir al món amb un primer cognom expressiu i inoblidable, però al qual va voler afegir després del nomen matern la il·lustre gens dels Montenegro –segon cognom del seu pare i mostra del seu llunyà parentiu amb els Valle-Inclán–, no està del tot clar si la devoció literària va precedir la vida o va succeir el contrari. Cunqueiro, convé aclarir-ho des del principi, va inventar Cunqueiro. Vol dir-se que la seva major creació (artística) va ser ell mateix, fins al punt que no es pot deslligar la seva persona de la seva màscara. Ambdues són una.

Álvaro Cunqueiro el 1928

Hi va haver més invencions per descomptat, però no es limiten als llibres que va escriure ni als articles que va rubricar (en tota mena de publicacions, revistes i capçaleres, igual que un galió de la ploma, que és l'únic destí que tenen els escriptors de diaris). Una faula va ser també la seva vida real, que tracta in extenso –gairebé sis-centes pàgines– la vibrant i brillant biografia que Antonio Rivero Taravillo, poeta i escriptor total, va deixar llesta per a la seva publicació gairebé un any abans de la seva prematura mort, succeïda fa tot just uns mesos.

Álvaro Cunqueiro. Somni i llegenda (Renacimiento) és un assaig literari pòstum que, per la seva concepció i ambició, diu tant del seu autor com del seu protagonista. Del primer, que va sobresortir com a poeta i és un dels nostres millors autors de vides i gestes literàries, com demostren les seves celebrades monografies dedicades a Luis Cernuda –Premi Comillas– i a Juan Eduardo Cirlot –Premi Domínguez Ortiz–, mostra la seva devoció pel món dels mites i les llegendes, après gràcies a la seva filiació irlandesa i al seu domini del gaèlic que, en certa manera, s'agermana amb l'ancestral cultura gallega, la més nòrdica de les espanyoles.

'Álvaro Cunqueiro, somni i llegenda' RENACIMIENTO

De Cunqueiro, escriptor de la primera generació de la postguerra espanyola, aquesta biografia projecta un retrat de tall panoràmic, documentadíssim, panòptic i a totes llums exemplar, que esgota el personatge i en què conviuen –sense contradicció– el bilingüisme, la faula, l'engany, la picaresca i la melangia. El millor espanyol i el melòdic gallec. El llibre de Taravillo és el millor de tots els que s'han publicat el 2025. I ho és per dues raons: pel seu esforçat treball com a perseguidor del protagonista de l'obra –l'autor sevillà va furgar hemeroteques, va recollir testimonis, va consultar correspondència, va llegir i va rescatar una part notable de l'obra periodística del poeta de Mondoñedo fins a perfilar-ne el retrat–; i per un estil que, fermament ancorat en la millor prosa de la tradició espanyola, deixa abundant espai per a la tendresa, la claredat, l'humor i la ironia, sense desmerèixer els excel·lents passatges nascuts d'una sincera admiració literària.

Taravillo concebia les seves biografies a la manera britànica: una narració lliure i creativa el suport de la qual no s'exhibeix; però s'aprofita. Coneixement de fets, protagonistes, persones, llibres, paisatges i circumstàncies fan dels seus assaigs literaris llenços realistes i aproximacions molt fidels al que aquests personatges –creadors al seu torn d'altres personatges– podien ser. En el cas de Cunqueiro el repte no era senzill. L'escriptor gallec, del qual sorprenentment encara no comptem amb unes obres completes (ni en gallec ni en castellà), va sembrar la seva existència d'un reguitzell de somnis, mitges veritats i enganys. Aquesta va ser la seva forma d'art poètica.

Primera edició de 'Merlín i família' GALAXIA

“El que és propi d'un escriptor” –va asseverar una vegada l'autor de Merlín i companyia, “és explicar clar, seguit i bé. Explicar per a la totalitat humana, que ell per la seva part té l'obligació d'alimentar amb noves mirades. I si hi ha alguna cosa que estigui clara en aquesta dieta és que l'home necessita, en primer lloc, com qui beu aigua, beure somnis”. Entre somnis literaris i realitats vitals ha hagut de navegar Rivero Taravillo per armar aquesta excel·lent biografia que retorna al mapa literari espanyol un dels seus grans mestres en l'art de la imaginació.

Cunqueiro –en el literari– és una anomalia. I pel que fa al periodisme (la seva professió essencial i més duradora; va ser mestre de jove), una mena de sarcàsme lluminós. Comencem pel segon: Com és possible que un periodista com Cunqueiro, que en els seus anys madrilenys va conquerir les tribunes del diari Abc, i que molts anys després va arribar a ser director del Faro de Vigo, a més d'articulista de Sábado Gráfico o de la revista Destino, fos un embaucador? Miracles d'aquells temps.

Cunqueiro durant els seus anys a Madrid

Taravillo explica amb profusió la seva tendència a la fabulació –no sempre desinteressada ni innocent, sinó fenícia i conscient– a través d'algunes de les seves peripècies, la exactitud de les quals és difícil de discernir completament atès que al voltant del personatge la llegenda i la veritat sempre apareixen barrejades. Es podria dir que tota la seva carrera periodística, atzarosa i tanmateix constant, va ser un absolut miracle. No hi va haver a la seva època un periodista que mentís més que Cunqueiro, fent servir fins i tot els diaris on va treballar per propagar els enganys del costat fosc de la seva biografia. Però es tracta d'un pecat relatiu si es té en compte que, almenys durant el franquisme, la premsa afí al règim, que era tota, també estava plena de propaganda i enganys.

Vista així, la dudosa ètica com a periodista de l'escriptor gallec no deixa de ser una tornada de cargol a un mal enquistat i ambiental. Cunqueiro, que a mesura que anava complint anys semblava un home d'ordre, va actuar durant bona part de la seva vida com un pícar. Es diu que va arribar a vendre les màquines d'escriure de la redacció dels Luca de Tena –va ser acomiadat, encara que la raó, apunta Taravillo a la seva biografia, podria no ser aquesta, sinó la seva negativa a acceptar l'exclusivitat de signatura que exigia el diari–, que va estafar un cosí venent-li les reixes del Retiro, que va arribar a comprar un tiovivo per a les festes de Mondoñedo sense respondre per la transacció i que –això sí està documentat– es va inventar un premi literari inexistent als Estats Units –el Mark Twain– per treure a un potentat nord-americà, notícia falsa mitjançant, una almoineta de mil pessetes.

Primera edició de 'Les cròniques de Sochantre' GALAXIA

La seva vida està plena de quartes preguntes i successos inversemblants que el dibuixen, per dir-ho a la manera de Josep Pla, amb qui va tenir relació, similituds i algunes divergències– un absolut cuco. Mai no va acabar la llicenciatura de Filosofia i Lletres però es presentava, als diaris on anunciava les seves conferències, amb el grau de catedràtic. Tampoc va estar al front de la Guerra Civil i portava una condecoració d'alférez. Va començar en el galleguisme, però no va trigar a arrimar-se al falangisme i col·laborar amb la dictadura per medrar, igual que molts altres escriptors.

Potser ho va fer, sobretot, per salvar la pell, però és indubtable que també va fer una indústria d'aquesta militància. Va ocupar càrrecs com a propagandista amb camisa blava, va escriure panegírics a Franco i a José Antonio (Primo de Rivera) i, durant els set anys de la seva època madrilenya, va estar en el nucli dels intel·lectuals i escriptors del règim, que el va premiar amb prebendes, col·laboracions, contactes i tribunes periodístiques. Però –explica Taravillo– com que gastava molt més del que guanyava, la seva afició a l'estafa i a la falsificació, la seva devoció per la bohèmia i el menjar, el brillant de l'alcohol i les llums dels cabarets, tot i que sense arribar a la mestria de González-Ruano, el van acabar portant a la presó –on va estar diverses vegades– i, al capdavall, provocant la seva expulsió de la Falange i la retirada del carnet de premsa, sense el qual ja no podia escriure amb el seu nom.

L'escriptor gallec Álvaro Cunqueiro a Cambados

Com Pla després de la decepció de no ser nomenat director de La Vanguardia, Cunqueiro es va refugiar al seu poble, Mondoñedo, on la seva dona es va negar a conviure amb ell i deixar-lo veure els seus fills. Els seus anys com a bala perduda a la capital d'Espanya li van passar factura. I el van obligar a la reclusió de poble, encara que sense una masia on poder disfressar-se de pagès. El retorn a Galícia, on aconseguiria sobreviure fent xerrades i escrivint a la premsa local i comarcal articles sobre la seva terra i els seus mites, va fer que retornés als orígens de les coses, a la saviesa rústica, a un pretèrit idealitzat. Però, al contrari que Pla, que sempre va ser un realista, Cunqueiro –com Joan Perucho– es va inventar una Galícia de meravelles i fantasies i es va avançar, moltes dècades abans, al gènere del realisme màgic practicat pels novel·listes hispanoamericans.

S'entén així la seva singularitat: dins d'una tradició netament realista, que és la pròpia de la literatura espanyola des dels seus orígens, i en paral·lel als anys de la novel·la social, Cunqueiro, conscient que la capacitat de sorpresa de la gent minva amb la grisor de la realitat, fabrica el seu univers particular, geogràficament concret i, alhora, oníric. Aquesta va ser la seva manera de cridar l'atenció.

'La cuina cristiana d'Occident' EDITORIAL TABER

Va trobar un model retòric en la saborosa prosa d'Antonio de Guevara, il·lustre cronista de Carles V i bisbe de Mondoñedo, capaç d'inventar-se cites llatines falses per donar autoritat als seus escrits, entre ells els seus llibres per educar els prínceps –amb mentides!– i, mentre escrivia (en privat) poemes tristos en llengua gallega, en públic es dedicava a perorar –com diria el vell Ortega y Gasset– en casaments, batejos, comunions i congressos culturals, i a escriure –sense descans– en diaris i setmanaris tan humils com La noche, on va signar alguns dels seus millors articles.

“Les coses, els diaris, les notícies, a més del seu rostre tipogràfic, tenen una cara secreta, un revers […] És l'altra cara de la realitat, la substància de la notícia, el que queda, la salvació dels diaris quan els diaris, un cop fullejats, entren per sempre i escarmenten en el territori –merescut?– de l'oblit”. Rivero Taravillo retorna Cunqueiro gràcies a aquesta colossal biografia a la vida, igual que el mag Merlín a les Terres de Miranda: aliè al seu passat, sociable, afable, discret, erudit en l'art (fictici) de les genealogies i immortal.

Antonio Rivero Taravillo, en una entrevista a 'Letra Global'