Elvira Navarro: "Cada vegada hi ha menys sentit crític i, quan apareix, discorre dins dels carrils dominants"

Elvira Navarro no és una autora que faci concessions. Ho ha demostrat sempre, des del seu primer treball, el llibre de relats La ciutat a l'hivern, fins ara, passant per novel·les com La treballadora -un dels títols més rellevants de la narrativa espanyola dels últims anys- o Les veus d'Ariadna. A Navarro no li agrada transitar pels carrils habituals; per a ella la perifèria és més que un espai urbà. És un lloc distant des d'on escriure i on es succeeixen les violències, les tensions, les contradiccions i els silencis d'un món que ella recrea amb una mirada tremendista. En La sang està caient al pati (Random House), el seu nou llibre de relats, mostra assumptes cap als quals girem la mirada: la crueltat, la solitud, el menyspreu i l'abandonament d'uns personatges que criden sense que ningú els escolti. En un món sense Déu, sense certeses i sense asadors, aquest crit és el intent de desprendre's de la pulsió de destrucció que ens arrossega.

Comencem traçant la línia de connexió que uneix La sang està caient al pati amb el seu anterior llibre de relats, La illa dels conills.

Abans de tot, diria que ara tinc una idea més clara del relat com a gènere. El meu primer llibre, La ciutat a l'hivern, era una col·lecció de relats, tot i que molts no el consideraven com a tal ja que el protagonista era la mateixa persona i els relats contaven moments diferents de la seva existència, per la qual cosa era possible llegir els quatre contes com a parts d'una mateixa novel·la. Per a mi, sempre va ser un llibre de relats, que, no obstant això, vaig escriure sense una clara consciència del gènere. En aquest primer llibre encara no em descobria a mi mateixa com a escriptora i no tenia clar quina afinitat podia arribar a tenir amb el gènere curt. La sang està caient al pati l'he escrit amb més confiança, que en part ja tenia amb La illa dels conills, on ja trobem alguns dels temes que aquí es tracten, amb la diferència que La illa dels conills és més conceptual. La sang està caient al pati és un llibre més corporal; fins i tot, visceral.

Elvira Navarro GALA ESPÍN Barcelona

En ambdós llibres dos dels relats tenen a veure amb animals

Sí, per això, més que de temes, parlaria de motius literaris, que són els que uneixen els dos llibres. Un d'ells són els animals. El relat 'La illa dels conills' no només va donar títol al llibre, sinó que va ser el seu disparador. En La sang està caient al pati el conte sobre el recol·lector d'animals a l'autopista també va fer aquesta mateixa funció

Van ser els primers que va escriure?

No necessàriament. Algun dels relats de La sang està caient al pati van ser escrits  abans que sorgís la idea del llibre. És el cas de 'Els amors idiotes', que és el relat més llarg. En realitat, té alguna cosa de nouvelle. És un text que vaig començar a escriure fa bastant temps, però que no havia acabat. Normalment, quan un conte comença a tenir una extensió més llarga del degut sé que entro en un terreny complicat, ja que no és ni novel·la ni conte. Costa saber on posar el punt final, però saps que no el pots posar massa aviat, perquè no és un conte, però tampoc massa tard, perquè no és una novel·la. Et passes en un equilibri delicat. Vaig aconseguir acabar 'Els amors idiotes' només quan vaig tenir clara la idea del llibre i havia escrit els altres relats.

Hi ha alguns contes que, a través dels espais urbans perifèrics, evocan les seves novel·les anteriors, com La treballadora.

Un dels contes que més relació té amb La treballadora és l'últim. Vaig escriure per a aquest llibre, tot i que el seu origen està en un text que tenia escrit des de feia temps i en el qual parlava dels suburbs de París a partir de la meva experiència, que em va trastornar molt. Tingues en compte que parlem de fa vint anys. En aquell temps, a Espanya encara no havia arribat tanta migració i era un país molt uniforme. A París, on vaig anar gràcies a una beca Erasmus, vaig trobar un conflicte social que era desconegut per a mi. Els suburbs de París funcionen com a mena de guetos; representen el fracàs d'Europa i de les seves polítiques, un fracàs que ara és més que evident però que llavors, vivint a Espanya, impactava. Allà assisties a aquesta descomposició social que avui existeix en tots els països. Vaig començar un text per explicar aquella experiència i va sortir una mena de crònica, tot i que no sé si té molt d'interès. Vaig decidir transformar-la i portar-la a l'espai del conte per expressar, des de la ficció, aquella descomposició i falsedat d'Europa que vaig veure a París.

Entrevista a Elvira Navarro GALA ESPÍN Barcelona

 Comença a escriure sense tenir clar el gènere del text, que després pot acabar variant?

L'altre dia, en la presentació de Madrid, Óscar Esquivias deia que hi ha dos tipus de textos: els que surten per decantació, com per exemple aquest últim conte sobre París; són textos que provenen d'un material previ que tu decantes cap a algun lloc i el converteixes en una altra cosa. I hi ha els textos que neixen per fermentació, és a dir, els contes en els quals inclous una sèrie de materials que després creixen.

Abans deies que tens major consciència del gènere relat. Ara saps millor què és un relat?

No sé si sabria dir-te què és un relat. Jo mai he diferenciat les diferents escriptures literàries. Diferencio, això sí, l'escriptura periodística: quan he d'escriure un article, el meu cap funciona d'una altra manera. No obstant això, en el literari tinc la impressió que tot forma part d'un mateix univers i que, per tant, alguns dels fils dels relats podrien donar peu a novel·les. M'agrada pensar l'escriptura literària com la construcció de peces petites dins d'un univers més gran que vaig descobrint conforme l'escriu. Per tant, no sé què és un relat i com ha de ser; tampoc tinc idea de què ha de ser una novel·la, això sí, quan escric, sé si estic amb un gènere o un altre. I ho sé perquè el relat és sempre més misteriós, més ràpid, més concentrat. En general, en els relats les situacions funcionen gairebé sempre com a metàfores, és a dir, hi ha sempre un component simbòlic. El relat és una condensació de significat.

Aquest element simbòlic es percep bé en els seus relats, en els quals treballa amb el que no es veu i amb el que no es vol veure.

El conte permet referir-se a aquestes realitats que no es volen veure i que estan allà com un element amagat. Jo sempre escric del que veig o del que visc. No em invento coses. Evidentment, no conec ningú que hagi omplert el seu pis d'animals ni tampoc conec cap vigilant que sigui i visqui tal com jo el narro. Però sí que és cert que el conte del vigilant va sorgir perquè, al costat de casa meva s'estava construint un edifici i sempre hi havia una finestra encesa. Jo sabia que la llum pertanyia a la persona que estava vigilant l'obra per les nits. Així va sorgir el conte, sense que hi hagués una plantejament a priori. Jo no visc al barri de Salamanca. Visc a Alcobendas, en una zona nova les arquitectures de la qual són les que descrivisc en els relats. El que veig i la sensació que em provoca filtrar-se inevitablement en el que escric.

Elvira Navarro GALA ESPÍN Barcelona

En els seus textos aquest simbolisme està impregnat de crítica social.

Qualsevol element que incloguis en un llibre encarna alguna cosa més: el sentir d'un personatge, el context social... Els espais que descrius, òbviament, mantenen un diàleg amb l'espai real. Parlo de diàleg perquè els espais els recreo, és a dir, apareixen en els meus textos mai com una translació directa de la realitat, sinó com reinterpretacions. Hi ha el filtre del llenguatge, però després hi ha el fet que tu els recrees, fins i tot els inventes per poder explicar el que vols explicar. La realitat passa pel llenguatge, passa per una conceptualització, passa per la ment. Vaig llegir fa temps que qui no aprèn a parlar no sap interpretar el que veu. Per tant, interpretem tot el que veiem, escriguem o no.

Els seus personatges semblen viure i estar atrapats en paràdoxes que no sempre són capaços de resoldre.

Tots vivim en una paràdoxa constant: les nostres vides estan plenes de paràdoxes. Això es suma al fet que el conte treballa amb la forma paradoxa al referir-se al que es considera enigmàtic. Piglia, en les seves tesis sobre el conte, narra aquesta anècdota a partir d'una anotació de Txèkhov: un home va al casino, guanya una fortuna i es suïcida. I Piglia diu: el conte apareix perquè hi ha una paràdoxa en el comportament del personatge i perquè la seva mort és un enigma. A l'hora d'escriure, no és que jo tingui present sempre aquest esquema, però sí que escriu a partir d'una cosa que resulta incomprensible, contradictòria, una part fosca i inexplicable. Els meus personatges van cap a la seva pròpia perdição, a vegades conscientment i, altres vegades, sense adonar-se'n.

Aquesta perdió és individual, però també pot ser col·lectiva, encara que no sempre es menciona.

Els contes giren al voltant dels pactes de silenci de la nostra societat. Hi ha coses de les quals no s'ha. . .

.(text troncat)