Llenguatge de guerra freda

La pau i l’estol de virtuts que l’acompanyen no s’hereten, s’han de guanyar a cada generació i s’han de cuidar cada dia. Nicolás Sartorius va dir en un acte de Federalistes d’Esquerres que els drets socials conquerits no s’hereten. A ell, doncs, dec la sentència que faig extensiva a la condició de la pau a Europa.

Estem assistint al retorn d’un llenguatge de guerra freda, fins i tot en algun moment més exacerbat que aquell que dominà la relació entre el bloc occidental i el soviètic a la darreria de 1945 fins la reunificació alemanya el 1990. És sorprenent i decebedor que el retorn es produeixi dins del bloc europeu entre socis d’un projecte de “pau perpètua”, en el sentit kantià, i d’integració política, anhelada al llarg de segles de consciència europea, que no altra cosa és la Unió Europea.

S’està destruint gratuïtament la idea de la unió d’Europa, sense altra alternativa –el nacionalisme no n’és– que l’enfrontament i l’erosió o pèrdua dels beneficis de la pau

Empren tal llenguatge els polítics –no tots-, els mitjans de comunicació -no tots– i ja una part del públic de carrer i de l’internauta. No és només una qüestió d’ètica del llenguatge, ni tan sols d’estètica. Sabem que les paraules inciten a l’acció i després serveixen també per justificar-la.
La celebració del 70è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa ha estat menys rutilant i reconciliadora del que tocava, tot i la solemnitat d’alguns actes oficials. Cert és que la guerra de fet no va acabar el 8 de maig de 1945. Els odis covats, les revenges desfermades, les execucions sumàries y massives, els desplaçaments de població forçats, les depuracions salvatges, les neteges ètniques i ideològiques van fer encara milions de morts al llarg d’anys –foren tants i tan dolorosa la recuperació d’un “temps normal”, que la reconstrucció europea i el seu corol·lari la UE vistes en perspectiva semblen un miracle-, però un número tan rodó com 70 i generacionalment tan significatiu obligava a més.

D’uns anys ençà s’està produint un accelerat revifament dels nacionalismes a Europa –el cas de Catalunya n’és una manifestació perifèrica i provinciana– amb tota la càrrega de bel·licositat verbal que els és pròpia. La crisi del sistema econòmic neoliberal provoca al seu pas per Europa una pugna d’interessos soterrada entre els Estats membres de la UE, que aflora en el llenguatge. Els intercanvis dialèctics entre mitjans, polítics i comentaristes d’Alemanya i de Grècia, per exemple, han arribat a extrems preocupants. Ha estat desvetllada en el pitjor dels sentits la memòria del trauma de la guerra.

Si haguéssim de triar un cas paradigmàtic de llenguatge de guerra freda, estructurat i formalitzat amb malevolència, podríem retenir el llibre de Jean-Luc Mélanchon, fundador del “Parti de Gauche”, Le hareng de Bismarck (Le poison allemand), publicat a França precisament aquest mes de maig amb gran ressò mediàtic i, per ara, gran èxit de vendes. Es tracta d’un pamflet –un atac violent–, segons reconeix el mateix Mélanchon, però d’un pamflet groller, d’una condemna maniquea, sense pal·liatius d’Alemanya.

En l’estadi actual de la crisi, Alemanya és criticable en el pla polític i financer, i atreu un plus de crítica per la seva potència econòmica i el paper que està jugant en la crisi. Però la crítica ha de ser honesta intel·lectualment, argumentada i constructiva entre socis, no intencionadament denigrant i fal·laç. El llibre serà replicat des d’Alemanya i l’espiral del llenguatge de guerra freda augmentarà progressivament.

S’està destruint gratuïtament la idea de la unió d’Europa, sense altra alternativa –el nacionalisme no n’és– que l’enfrontament i l’erosió o pèrdua dels beneficis de la pau. S’imposa una reacció europeista per superar aquest escenari catastròfic.