Tornar enrere

A vegades em pregunten si, en el cas de poder viatjar enrere en el temps, canviaria alguna cosa a la meva vida. La resposta és que sí: hauria ajornat el meu retorn a Barcelona i hauria allargat uns anys més l'aventura de viure a l'estranger.

M'hauria agradat continuar sent corresponsal o dedicar-me a la literatura de viatges, una especialitat amb poca sortida comercial, però que a mi, crec, em sortia força bé.

El cas és que no va ser així. Vaig tornar a casa i vaig buscar altres maneres de guanyar-me la vida escrivint sense necessitat de deambular. I em va sortir més o menys bé, encara que, ara per ara, continuo sentint enveja sana quan llegeixo les cròniques dels meus companys periodistes escampats pel món o els posts a Instagram dels meus amics expatriats.

Fins i tot he arribat a sentir enveja d'un personatge de ficció, Chiamaka, una de les tres amigues de trenta-pocs que protagonitzen la darrera novel·la de Chimamanda Ngozi Adichie, El comptador de somnis (Penguin Random House, 2025).

Chiamaka és una nigeriana de família acomodada resident als Estats Units que decideix convertir-se en escriptora de viatges i explicar les seves aventures des de la perspectiva d'una “esnob” africana.

No obstant això, les seves cròniques, una mica frívoles, no convencen les editorials de Nova York o Londres: com a autora nigeriana, el món intel·lectual d'Occident només li vol publicar històries amb el focus posat en victimitzar els africans o denunciar injustícies i conflictes.

“Jo el que vull és escriure anècdotes de viatge lleugeres i divertides, i per a la meva editora només soc una africana que hauria d'escriure sobre lluites”, es queixa Chiamaka a un dels seus nuvis frustrats (la novel·la també tracta de la dificultat de les dones intel·ligents i formades per trobar parella).

Gràcies a Chiamaka he descobert a més l'escriptora de viatges britànica Jan Morris (Clevedon, Somerset,1926-Pwllheli, Gal·les, 2020), que va tenir una vida fascinant i ja tinc ganes de llegir.

A més de ser una periodista i escriptora prolífica, Morris, nascuda James Humphry Morris, va ser també soldat de l'exèrcit britànic i una de les primeres figures d'alt nivell en canviar de sexe i reconèixer-ho públicament (va escriure un llibre sobre això, Conundrum, publicat el 1974). 

“Quan era petit, els vaixells em fascinaven, volia veure on anaven. Però el fet de viatjar en realitat va començar amb l'exèrcit i la guerra. Així va començar tot. A 17 anys ja era a l'exèrcit, i l'exèrcit em va fer viatjar, tot un Grand Tour d'uniforme: Itàlia, Egipte, Palestina, Malta, Àustria. Era oficial d'intel·ligència al meu regiment i havia d'observar i escriure informes”, va dir Morris al periodista Jacinto Anton en una entrevista amb El País, el juliol de 2007.

Després va arribar el periodisme: com a corresponsal va continuar viatjant —va obtenir la seva primera gran fama com a corresponsal de The Times quan va ser l'única periodista acompanyant de la històrica expedició britànica a l'Everest el 1953, enviant la primícia de la conquesta del cim el mateix dia de la coronació de la reina Isabel II —i escrivint no-ficció: els seus més de 40 llibres publicats abracen assaigs, història, memòries, ficció i retrats de ciutats com Venècia, Oxford, Trieste o Hong Kong, molts d'ells considerats clàssics del gènere, i la seva trilogia Pax Britannica és una de les millors històries de l'Imperi britànic que s'han escrit.

“No tinc cap filosofia del viatge com alguns col·legues escriptors. Viatjar és simplement part de la meva vida, com respirar. És un gran plaer, un dels més grans. Però sempre escric, no viatjo sense escriure”, va dir a El País.

Ella mateixa deia que preferia el terme “writer who travels” (una escriptora que viatja) perquè la seva obra anava més enllà de descriure itineraris: el seu objectiu era captar l'esperit i la vida dels llocs i les persones que trobava.

I una de les conclusions a què va arribar em sembla de les més encertades: “El patriotisme, l'amor d'un per la seva pròpia gent o pel mateix país, em continua semblant una emoció noble, però, a parer meu, el nacionalisme no s'ha convertit més que en un estret i ofensiu xovinisme basat en ximpleries”, escriu al seu llibre Trieste, o el sentido de ninguna parte (Gallo Nero editorial, 2017).

Tant de bo un dia es converteixi en un supervendes.