El dia que va caure Maduro des de Bogotà

La relació entre Colòmbia i Veneçuela mai no ha estat excel·lent, com sol passar entre dos veïns que comparteixen massa frontera i massa història. El somni de la Gran Colòmbia del crioll Simón Bolívar va durar menys de 12 anys, i des de la seva ruptura, el 1831, les dues repúbliques han caminat en paral·lel, sent nombrosos els frecs a la zona fronterera per alguna disputa territorial però, sobretot, pel flux no controlat dels seus ciutadans.

Colòmbia va acusar reiteradament Veneçuela de ser terra de refugi de les guerrilles, cosa que va portar a trencar relacions el 2010 i tancar les fronteres el 2015. El 2022, en assumir l'actual president colombià -Gustavo Petro-, membre del grup de Puebla, les tensions diplomàtiques es van relaxar, però la tensió migratòria va continuar, calculant-se en gairebé tres milions els veneçolans que avui resideixen a Colòmbia. Alguns ben integrats, però no pas tots.

Per la història, la relativa afinitat entre Maduro i Petro, i la important colònia veneçolana a Colòmbia, té interès el que passa avui a Colòmbia. I, com a gairebé tot el món, no passa res.

La resposta del president colombià, com la de la internacional socialista, com la de la immensa majoria de governs que semblaven més o menys ser afins o tolerants amb Maduro, ha estat menys que tèbia, amb crida a la desescalada, al diàleg i a la restauració del dret internacional. Aclarint fins i tot la internacional socialista que mai van reconèixer Maduro com a president legítim de Veneçuela després de l'últim frau electoral, s'aplica la preventiva mesura del gran desconegut que tant s'utilitza per Espanya recentment.

Als carrers de Bogotà, l'ambient del 3 de gener ha estat el propi d'una societat mig en festes, ja que a Colòmbia el mes festiu de l'any per excel·lència és desembre, sense escoles, i aquest cap de setmana es tanquen les festivitats amb el pont de Reis. L'únic que s'ha pogut veure és una petita, festiva i sorollosa concentració d'emigrats veneçolans a la cèntrica plaça Bolívar, on es concentra el poder legislatiu, el judicial i fins i tot el diví, ja que també en aquesta plaça s'ubica el palau episcopal. Els edificis, a diferència d'altres ocasions, no estaven protegits per evitar destrosses, cosa que evidencia que no es valorava cap tipus d'aldarull. Darrere la seu legislativa s'albira el palau presidencial, absolutament tranquil i també sense protecció especial.

Veneçolans celebrant a Bogotà (Colòmbia) la caiguda de Nicolás Maduro a Veneçuela

Quan s'encén una metxa mai se sap com pot acabar el foc, però de moment regna la tranquil·litat. Caldrà veure què passa a cada costat de la frontera els pròxims dies o setmanes, però de moment res fa preveure soroll local, llevat que sigui provocat.

2026 no és un any qualsevol, és any electoral. Al març es convoquen eleccions legislatives i al juny, presidencials. Sens dubte, la invasió a Veneçuela i les amenaces de Trump a Petro influiran, però està per veure com, i si la invasió i les amenaces no serveixen d'espurna que encengui la violència, perquè Colòmbia té un trist rècord de candidats presidencials assassinats. No podem oblidar que el precandidat Miguel Uribe Turbay va morir assassinat a l'agost de 2025, i els darrers mesos les guerrilles, “reinsertades” per l'actual administració, estan fent algun que altre acte de presència.

Colòmbia avui no és un país 100% estable, encara que en la seva superfície ho sembli. Especialment, si es compara amb les dècades de plom i sang que ha patit. Esperem que el shock dels seus veïns ajudi a estabilitzar i no generi moviments en la direcció contrària. Més de 10 anys de pau no haurien d'acabar per una desestabilització no controlada.