Ara toca Espanya

Resistir és la consigna del Govern. A Pedro Sánchez li sobren els motius per dimitir, però vol guanyar temps. L'assetjament a les dones a Moncloa, als ajuntaments i altres organismes ha estat la puntilla a l'espectacle de corrupció desvergonyida ofert per Ábalos, Cerdán, Koldo, Leire i altres membres del sector negocis.

El president del Govern espanyol sap que només aconseguirà oxigen pagant-lo cada dia més car. És a dir, arribant a nous acords amb partits independentistes catalans i bascos contraris a l'Estat espanyol. Li és igual.

Quant podrà aguantar, es pregunta tot el país. La resistència numantina de Sánchez no té data. A Numància, la majoria de la població ni tan sols va morir lluitant contra Roma, es va suïcidar. En aquest mateix segle, el socialisme ha anat desapareixent a França, Itàlia i Grècia. Ha perdut el Govern al veí Portugal o als llunyans Finlàndia o Xile. La debilitat i manca de pes del Govern de Sánchez és visible a cada votació de la UE, a cada foto dels líders europeus (on no surt).

Junqueras i Sánchez es reuniran per abordar el suport d'ERC a la continuïtat del Govern

La següent travessia pel desert del socialisme pot acabar sent a través del fang, no de la sorra. Després d'haver-se qüestionat la Constitució, també la separació de poders dins de l'Estat, a més d'insultar la justícia, què podíem esperar. Avui, el Govern de l'Estat presumeix de creixement econòmic, però els funcionaris ja cobren més que la resta, el salari mitjà baixa, milers d'autònoms protesten per l'asfíxia que pateixen les empreses i els joves més preparats, metges inclosos, se'n van a altres llocs per progressar. Els que es queden, diuen les enquestes, pensen votar a nous partits, radicals o extrems, a esquerra o dreta.

En realitat, estem davant del que es coneix com a “creixement fals”. La baixa productivitat, l'estancament del PIB per càpita i l'alt deute públic qüestionen el model del sanchisme com abans va deixar en evidència el de Zapatero, ara convertit en assessor i intermediari del president. Vam ser els últims a sortir de la crisi financera del 2008; també vam ser els últims a recuperar el nivell econòmic pre-Covid.

El problema més gran d'aquesta legislatura sense fi certa és que el Govern socialista depèn, cada cop més, de l'esquerra i del nacionalisme més radical, a més del menys intel·ligent i preparat de la història de la democràcia espanyola. Amb els seus líders, com ja s'ha anunciat, pactarà el que calgui. Els bascos hereus d'ETA, ara a Bildu, exigeixen un tracte semblant al que abans i sempre va tenir el PNB. És a dir més, molt més. A Catalunya, Oriol Junqueras aspira a mantenir la seva cadira de president d'Esquerra; els seus conserven innombrables llocs a l'Administració de Catalunya. El líder, qüestionat per les bases d'ERC, ja té hora amb Pedro Sánchez passat festes.

Els de Junts, mentrestant, diuen mentider al PSOE i no troben líder per competir amb la nova dreta catalana, la de Sílvia Orriols. Què se'n farà de Puigdemont? De moment, el PSC de Salvador Illa demana ben alt la seva amnistia, única manera d'obtenir el suport neoconvergent al Govern socialista d'Espanya.

El Govern d'Illa reclama l'amnistia de Puigdemont per assegurar la continuïtat de Sánchez a la Moncloa

M'ha sorprès més que el PSC hagi pensat que és una bona idea copiar la frase preferida de Jordi Pujol: “ara toca” o “ara no toca”. El líder de CiU la va utilitzar durant 23 anys per dir-nos quan podíem parlar i quan callar. Entenc que vulgui mostrar el seu respecte al malalt i vell nacionalista, fins i tot que l'invités a un cafè per xerrar al Palau de Pedralbes, però imitar els seus modes, el seu vocabulari, sembla excessiu en aquest moment. Just quan comença el judici a la famiglia.

Aquest mateix dilluns, la presidenta de la Diputació de Barcelona, la socialista Lluïsa Moret, va fer una roda de premsa davant d'una pancarta que advertia: “Ara toca Catalunya”. Acompanyada d'aquest missatge va demanar als socis de Sánchez (a l'esquerra que ni pot ni suma, també als independentistes) que mantinguessin el seu suport “perquè el Govern funciona”.

Ningú dubta que el PSC dóna suport i respon a les peticions del Govern de Sánchez, però molts espanyols, inclosos catalans, creuen que “ara no toca Catalunya”. Entre ells, un bon nombre de socialdemòcrates. Ara, toca Espanya.