Nascuts del gel

Divulgar sempre ha estat el complement indispensable de la recerca. Sent la cultura socialment heretada, l'enriquiment del coneixement general fecunda la producció de l'individu, prestant-li més idees i incentius.

Com en tantes altres coses culturals, són temps difícils per al documental. A la proliferació dels “falsos documentals-vertaders realities” (que algú jubili el Doctor Pol!) i el rebuig per la televisió pública nacional, almenys a Catalunya, dels documentals (vegeu el que ha passat amb Grandes Documentales, a La2), s'hi uneix una infantilització de l'espectador, que només sembla reaccionar a la vulneració de la seva neuro-independència, essent subjecte de manipulació i de dades sensacionalistes.

Un exagerat toc, fins i tot d'invenció, sempre ha existit en el divulgador “científic”, vegeu l'exemple de Plini el Vell (qui va morir per la seva interminable curiositat en ingerir gasos volcànics del Vesuvi durant l'erupció que va sepultar Pompeia), passant per Claudi Elià i les seves interminables exageracions, per no parlar de les invencions de Mandeville.

Perfils com el del gairebé centenari David Attenborough (al qual cada poble i ciutat del món li hauria de dedicar una plaça o un carreró, si més no per la seva defensa de la biodiversitat, i que ben merescut va tenir el Premi Príncep d'Astúries 2009), Gerarld Durrell (el menor de la famosa, i televisiva, família que també va gestar l'autor de El quartet d'Alexandria) o “el nostre” Félix Rodríguez de la Fuente poden equiparar-se, en no poca mesura, als grans científics, no per produir ciència, sinó per ajudar a la seva preservació mitjançant la seva difusió.

Dins d'aquest horitzó de nihilisme intel·lectual televisiu, sigui en cadena privada o, més preocupant encara, pública, una espurna d'esperança surt amb la superproducció de la BBC (constateu, encara avui, l'excel·lència intel·lectual que acostuma a sortir més del britànic que no pas de l'estatunidenc) per a Apple TV Planeta Prehistórico, la tercera temporada de la qual, La Edad de Hielo, just s'acaba d'estrenar.

Davant de qualsevol altra divisió geològica, el Pleistocè (que va sorgir fa 2,59 milions d'anys i va durar fins fa aproximadament 11.700 anys) té l'encant de ser una era que nosaltres ja vam viure com a espècie.

Coincident amb les Glaciacions, durant aquesta etapa de la història de la vida a la Terra, els nostres no remots avantpassats van compartir el planeta amb una plèiade de macrofauna que, encara avui, pobla els nostres somnis i que (com el recentment inaugurat mamut llanut siberià de CosmoCaixa Barcelona, compost, això sí, de diversos exemplars i no d'un de sol) ens inspira com si quelcom genotípic hagués quedat per herència a la nebulosa dels nostres records prehistòrics.

Vivim en una mena de període interglacial, guardant múltiples records, nosaltres inclosos, de l'Edat de Gel.

L'“extinció de la Megafauna quaternària” és un misteri científic equiparable a l'extinció dels dinosaures. Mamuts, rinoceronts llanuts, lleons, hienes i óssos de les cavernes, gigantopitecs (grans, i intel·ligents, simis que gairebé doblaven en mida goril·les i orangutans i que, potser, foren l'origen del mite del yeti), óssos de cara curta o cangurs i peresosos gegants (el primer dels quals, en ser descrit, l'holotip, va ser l'actualment exposat al Museu de Ciències Naturals de Madrid) van desaparèixer del nostre planeta en un curt període de temps.

Tots els camins semblen conduir a la cobdiciosa depredació humana, però, a mesura que avancen els descobriments, canvis en l'òrbita terrestre i l'escalfament, preindustrial, del planeta semblen haver estat factors determinants.

La coneguda com a Regla de Bergmann ens informa que els animals de sang calenta (homeoterms) tendeixen a ser més grans en els climes freds i que aquesta constant es va manifestar, molt especialment, en les espècies del Pleistocè.

En el canvi de paradigma que implica el nostre actual període, gairebé oficialment, ja geològic (l'Antropocè), la macrofauna resideix en zoos oficials o de facto (en forma de grans reserves africanes plenes de britànics jubilats, per exemple), i, molt especialment, a les nostres cases i granges. Si l'evolució ha afavorit sempre els animals que tenen algunes característiques més aptes, sens dubte, les millors d'elles són ser útils a l'ésser humà.

La rodonesa de la cara (com si gairebé fos d'un nadó o infant) ha salvat de l'extinció, en alt grau, tant el panda vermell com el panda gegant (que no són parents entre ells) o el coala (tots ells salvats per “ser bufons”), encara que més flagrant és l'auge d'aquelles espècies que, procedents de l'Edat de Gel, ens alimenten i s'han convertit, en no poca mesura, en espècies que experimenten sobrepoblació amb el risc ecològic que això implica.

Si a l'Edat de Gel, i períodes anteriors, els ungulats de dits imparells (perissodàctils) imperaven en centenars d'espècies de rinoceronts (destaqui's el llanut, l'Elasmotherium, que recentment sembla haver-se confirmat que no és l'origen del mite de l'unicorn i sí el rinoceront indi i el narval, o el gegantí Paraceratherium), actualment proliferen els cavalls, i una mica menys els rucs quadrúpedes, fins i tot en la seva versió reassilvestrada (vegeu els cavalls mustang, originaris d'Andalusia, o els projectes de Rewilding Spain introduint cavalls de Przewalski com a mecanismes antiincendis en boscos de la Celtibèria).

Si abans grans ramats de bisons de diferents espècies (destaqui's el de l'estepa, Bison priscus) inundaven les planes, mentre els urs poblaven els boscos, avui toros i vaques condicionen, fins i tot, el nostre clima amb les seves flatulències i sobrepoblació en pro d'hamburgueses i bistecs.

I, per posar més exemples, si aquestes espècies eren assetjades per llops de diferents espècies i la microfauna assetjada per fèlids de tota mena, avui gossos i gats gairebé comparteixen espècie amb els nostres, i se'ls compra colònia, roba i panettones com si Fortuna s'estigués rient de nosaltres, recordant-nos com és de capritxosa la Natura i cap a on van anar els fills del gel, per acabar a casa nostra.

Les extincions en massa i les “innovacions climàtiques” també ens porten epidèmies i desastres naturals: l'últim el que té lloc entre diferents poblacions animals amb la grip aviària (impactant va ser la mortaldat de les grues de la meravellosa, per altra banda, llacuna de Gallocanta) o, a la muntanya de Collserola, amb altres supervivents dels Gels: els senglars “empestats”.

Es miri per on es miri, amb els freds del pròxim hivern, l'Edat de Gel no perd mai actualitat ni ocasió per a la reflexió, més quan nosaltres també som uns simis de gran mida (pocs dubtes hi ha que la Regla de Bergmann va afectar la nostra mida, sobretot en els nostres cosins i avantpassats neandertals, igual que la nostra, en general, tolerància cap a la lactosa, a diferència del gruix de la població xinesa, és producte de la necessària resistència, també alimentària, davant el fred) que va néixer com a civilització dins o als peus del Gel.