El PSOE té un problema… el PP el té amb Feijóo i VOX
El govern té difícil la continuïtat, necessita urgentment posar ordre a les seves files i al mateix temps activar un procés d'agitació, liderant propostes atrevides, necessàries, assumibles...
Aquests dies, a la política espanyola, revolen núvols grisos i opacs. En aquest context, és difícil no opinar sobre el delicat moment que travessa el partit majoritari del govern de la nació. Caldria afegir la profunda preocupació pel creixement de la extrema dreta ultra i l'allunyament d'opcions democràtiques d'alguns sectors de la joventut, que es troben desorientats, desmotivats, confosos, preocupats davant la manca d'alternatives professionals i vitals.
Ens estem apropant a zones de risc, a terrenys pantanosos. La sensació dominant en part de la ciutadania és que la política nacional travessa un cicle de degradació, desgast i confrontació permanent que dificulta afrontar els reptes reals del país. Davant aquest clima enrarit, alguns partits semblen atrapats en les seves pròpies contradiccions; d'altres, es mostren incapaços d'oferir una alternativa sòlida. Mentrestant, la distància entre la política i la societat va creixent.
El PSOE viu un moment especialment complex, condicionat per una successió de casos de corrupció que erosionen la seva credibilitat. El recurs al “i tu més”, convertit en argument defensiu recurrent, acaba transmetent la idea implícita que “jo també” formo part d'aquesta dinàmica tòxica.
El PSOE dona sensació de desorientació, com a conseqüència d'una desastrosa gestió operativa i comunicativa en els casos de corrupció que afecten alguns dels seus màxims dirigents, ingressats a presó. Per si faltava alguna cosa més, sorgeix la crisi per comportaments clarament masclistes d'assetjadors de baixa estofa que danyen la línia de flotació d'un partit que presumeix de tenir el feminisme com a senya d'identitat. Tot plegat provoca l'efecte d'un núvol tòxic que atrapa, paralitza, enfanga...
A l'altre gran partit nacional, el PP, la situació tampoc no és gens falaguera. El seu principal problema rau en la manca de lideratge de Feijóo: encara que intenta projectar autoritat, es mostra incapaç d'exercir un lideratge sòlid.
No n'hi ha prou amb demanar eleccions de manera reiterada, ni amb limitar-se a assenyalar els errors de l'adversari. El PP necessita un projecte reconeixible, amb propostes raonables, ben explicades i capaces de mobilitzar una base social que dubta entre l'immobilisme del PP i el crit reaccionari de VOX, que s'està menjant el seu electorat més conservador. La mediocritat del líder popular s'agreuja pel seu permanent estat d'incomoditat: acomplexat davant Vox i, sobretot, davant l'ombra allargada d'Aznar. El PP transmet la sensació de manca d'estratègia i de tenir massa pressa, cosa que no és un bon missatge, les presses podrien fer-lo descarrilar.
Aznar, Abascal i Ayuso —la “triple A”— conformen un triangle d'ambicions que lluita per liderar l'espai polític conservador. Aznar intenta impulsar Ayuso com a contrapès intern a Feijóo i com a previsible aliada d'Abascal contra Sánchez. Però aquest bàndol, basat en posicions cada cop més radicals, té un problema estructural: tots volen liderar-lo. La competència pel protagonisme dificulta qualsevol estratègia comuna i alimenta una polarització que només beneficia aquells que viuen del conflicte permanent.
La mediocritat s'ha convertit en un tret massa freqüent en la classe política espanyola. L'ingrés als aparells d'organització dels partits s'utilitza en molts casos com a escala per assolir posicions de poder —ajuntaments, parlaments, empreses públiques— i no com a espai per servir l'interès general. El resultat és un ecosistema polític en què la fidelitat “canina” prima sobre la capacitat professional, el càlcul sobre la visió i el tacticisme sobre la responsabilitat.
Els indicadors macroeconòmics són sens dubte positius, però la realitat quotidiana de milions de ciutadans ens relata una altra història: salaris insuficients, cost de vida in crescendo i habitatge inaccessible.
Aquesta bretxa entre les xifres oficials i la vida real alimenta la desconfiança en les institucions democràtiques i obre espai a discursos populistes i simplistes. Espanya és lluny d'una situació econòmica complicada, l'escenari encara és de bonança, però creix el desencís social, la paràlisi política, la pèrdua d'un horitzó compartit.
El govern té difícil la continuïtat, necessita urgentment posar ordre a les seves files i al mateix temps activar un procés d'agitació, liderant propostes atrevides, necessàries, assumibles... Que, encara que no garanteixin arribar al 2027, permetin navegar amb dignitat i preparar les eleccions no més enllà de mitjans del 2026.
En les pròximes eleccions, presenten la seva candidatura dues alternatives ben diferenciades. D'una banda, l'Espanya del PSOE, amb un Pedro Sánchez que necessita activar propostes a favor de la igualtat, liderant la recuperació de polítiques socials a la UE i, de l'altra, l'Espanya del PP de Feijóo, acomplexada davant VOX, desconnectada de la lluita contra la desigualtat i, tanmateix, generadora de fortes tensions socials i territorials.
Podrà el Govern de Coalició reaccionar prenent la iniciativa amb mesures socials avançades? Podrà el Govern de Coalició recuperar la iniciativa governant en clau social o es limitarà a resistir… fins quan?
