Dogma i violència de gènere
"Una cosa és protegir les víctimes i una altra de ben diferent és suspendre els principis bàsics del dret en nom d'una causa suposadament indiscutible"
La Generalitat de Catalunya ha decidit que pensar és una activitat prescindible. La seva darrera campanya institucional ho resumeix amb una frase tan rotunda com intel·lectualment indigent: "Si sembla violència masclista, és violència masclista". No cal raonar, ni comprovar, ni distingir. N'hi ha prou que ho sembli. El dogma ja està servit.
Convé dir-ho des del principi per evitar el xantatge moral tan habitual: ningú no discuteix l'existència ni la gravetat de la violència masclista. Precisament per això resulta alarmant que es combati des de la propaganda simplificadora i no des del rigor jurídic i moral. Perquè una cosa és protegir les víctimes i una altra de ben diferent és suspendre els principis bàsics del dret en nom d'una causa suposadament indiscutible.
La frase és reveladora d'una manera de pensar. No se'ns diu què és la violència masclista, sinó com l'hem de percebre. Entrem així en un terreny relliscós on la subjectivitat es converteix en criteri absolut i la sospita en sentència anticipada.
Però hi ha quelcom encara més preocupant: es tracta d'una campanya profundament desafortunada fins i tot per a l'objectiu que diu perseguir. En repetir institucionalment el mantra rònec del "jo sí que et crec, germana", no es reforça la lluita contra la violència masclista, sinó que s'empobreix intel·lectualment. Es confon suport amb credulitat automàtica i empatia, amb renúncia a qualsevol contrast dels fets.
Aquest plantejament no protegeix millor les dones; les instrumentalitza i victimitza, fins i tot les infantilitza. Les converteix en un símbol moral inqüestionable, quan el que necessiten és justícia eficaç, procediments garantistes i credibilitat social basada en la veritat, no en l'eslògan. Una causa justa no es reforça anul·lant el judici crític, sinó tot el contrari.
En el fons, el missatge amaga una desconfiança radical envers la ciutadania. El poder no apel·la a la responsabilitat ni al criteri personal, sinó al reflex condicionat. “Si t'ho sembla, ho és”. Punt final. No hi ha matisos, no hi ha context, no hi ha possibilitat d'error. I, per descomptat, no hi ha presumpció d'innocència, aquest destorb liberal tan poc compatible amb les noves pedagogies morals.
Aquesta lògica no és nova. Forma part d'un progressisme identitari que confon la política pública amb la reeducació ideològica. El Govern no informa ni prevé: adoctrina. I ho fa des d'una superioritat moral que s'arroga el monopoli de la veritat i del bé. Qui dubta, discrepa o simplement pregunta, queda automàticament sota sospita.
El problema és que, en rebaixar el concepte de violència fins a fer-lo dependre de la mera aparença, s'acaba buidant-lo de contingut. Tot pot ser violència i, per tant, res ho és amb precisió. Les víctimes reals --les que pateixen agressions físiques, amenaces, coaccions-- acaben diluïdes en un discurs grandiloqüent que confon gravetat amb retòrica.
La Generalitat faria bé de recordar que l'Estat de dret no es va construir per substituir el judici per la consigna, ni la raó per l'adhesió emocional. Les causes justes no necessiten dogmes, sinó ciutadans responsables, capaços de distingir, ponderar i exigir proves. Perquè quan una institució ensenya que n'hi ha prou que una cosa sembli per tal que sigui, no està educant en la igualtat ni en la justícia, sinó en la renúncia al criteri propi.
