Jesús Ordovás, aventurer pop

Quan vaig començar a escriure sobre música pop, allà pel paleolític inferior, un malastruc el nom del qual, afortunadament, no recordo, em va dir: “Oblida't d'arribar enlloc. Està tot controlat per vells com Diego Manrique i Jesús Ordovás”. Veia l'home un tap generacional que només existia en la seva imaginació calenturenta, ja que Diego i Jesús, lluny de defensar el seu territori amb dents i ungles, eren, a més de dos tipus molt simpàtics i propers, dels més acollidors i hospitalaris que es podia trobar algú a la premsa alternativa de finals dels anys 70.

I pel que fa a això de “vells”, doncs que agosarada i solipsista és la joventut, oi? Total, només tenien nou o deu anys més que jo, i ara ja som tots uns carcamals.

Jesús Ordovás (El Ferrol -del Caudillo per aquell temps-, 1947) acaba de publicar unes memòries juvenils divertidíssimes (acaben a principis dels 80, amb l'explosió de la Movida, de la qual va ser cronista principal) titulades El teu cabell no és gaire normal, editades per Sílex i profusament il·lustrades amb fotos pròpies, de la seva dona, Pilar Imedio, i del seu company DJ Floro, personatge fonamental de la contracultura madrilenya de qui, ho reconec avergonyit, no havia sentit a parlar mai a la vida.

El periodista musical Jesús Ordovás WIKIPEDIA

El teu cabell no és gaire normal ens mostra el jove Ordovás suportant estoicament la dictadura gràcies al rock & roll, viatjant per Europa (París, Londres, Rotterdam) i pels Estats Units (San Francisco), comprant discos per tot arreu (amb el que ocupaven els vinils), malvivint en pensions tronades, treballant del que li sortís, fartan-se de veure concerts impossibles a l'Espanya de l'època i sempre amb l'ull posat per si algun poli anti-melenuts s'ho manegava per deportar-lo: el nostre home es va salvar de l'expulsió a Rotterdam perquè es va topar amb un madero que, en veure que era espanyol, li va cantar Borriquito como tú, de Peret, que ho estava petant a Holanda.

Quatre gats

A continuació, ja de tornada al seu Madrid d'adopció, veiem en Jesús buscant-se la vida a la premsa i la ràdio mentre escriu les biografies de Bob Dylan o Jimi Hendrix (a qui va veure actuar a Londres), tenint xicota, sent detingut per la policia en un concert de Raimon, fent-se amic de Pau Riba i Jaume Sisa i convertint-se, o poc li va faltar, en l'ànima de la Movida madrilenya, els anys més feliços de la seva vida, com es dedueix dels seus llibres, els seus articles i fins i tot dels seus posts a Facebook.

Gràcies a El teu cabell no és gaire normal, ens assabentem que el nostre home va aspirar en la seva joventut a ser el Dylan espanyol, però ho va deixar córrer després d'un parell de concerts desastrosos en companyia del seu amic Herminio Molero (qui després fundaria Radio Futura juntament amb els germans Auserón). O que va conèixer Pedro Almodóvar quan aquest acabava d'arribar a Madrid des del seu poble manxec.

Santiago Auserón a 'Semilla del son' KARMA FILMS

De la lectura d'aquest intent de memòries (explica'ns alguna cosa de les teves activitats dels últims quaranta anys, company!), es dedueix que l'amic Ordovás va estar al bell mig de l'underground madrileny des d'un bon principi. I que aquest underground (com el barceloní que jo vaig viure al seu moment) el componien quatre gats que eren a tot arreu a totes hores, creuant-se mitja dotzena de vegades al dia en concerts, inauguracions, festes i xerinoles diverses, demostrant l'encert que va tenir el gran Rafael Azcona quan va dir allò de que “Com fora de casa, enlloc”.

La mitificació d'una època

Interessant i estimulant tant per als que vam viure, de prop o de lluny, el que explica Jesús, El teu cabell no és gaire normal me'l prenc com un esbós d'unes memòries en condicions, en la línia de les del gran Rafael Cansinos Assens (l'home que parlava dels “hampons de la Puerta del Sol”).

Almodóvar durant el rodatge de 'La habitació del costat'

Unes memòries en què aquest Madrid del tardofranquisme, la llibertat anhelada i la Movida s'expliqui a fons. Un s'ho passa molt bé amb El teu cabell no és gaire normal, però es queda amb ganes de més: més anècdotes, més personatges atrabiliaris, més músics, més perfils a fons, més fotos, més de tot.

Déu em lliuri de posar deures a l'amic Ordovás, a qui porto llegint tota la vida i que, sense ell saber-ho, em va atraure cap al món contracultural en comptes d'intentar aconseguir una nòmina a La Vanguardia, com haurien preferit els meus pares, però, d'una manera egoista, m'agradaria disposar del necessari totxo sobre la seva vida personal, professional i social.

Fes-ho per mi, Jesús. I per tota aquesta gent més jove que nosaltres que vol saber què va passar en un moment de la història d'Espanya que tenen mitificat, en comparació amb els temps tous que els ha tocat viure. Vinga, company del metall, un últim esforç!