La ‘Carmen’ del Teatre Real vessa una ‘furtiva llàgrima’ al Liceu

La bellesa humana és el poder de fer o el poder d’atreure? Carmen respon a la pregunta en el primer acte de l’òpera de Bizet. Què suposaria per a ella sentir-se alliberada de les imatges convencionals de la bellesa i dels seus relats? Ella és el subjecte i l’objecte dels seus plans. Glossa l’amor com un ocell en llibertat, tal com diu l’emotiva havanera del primer acte de Carmen, L'amour est un oiseau rebelle, cantada sense complexos per la bella cigarrera gitana de temperament extraordinari, a l’ària El Arreglito ou la Promesse de mariage del compositor Sebastián Iradier, que Bizet va prendre com a melodia d’origen popular.

Abans de Carmen, la bellesa és una forma de poder que es reafirma davant l’home, però es nega a si mateixa perquè no pot renunciar-hi sense rebre algun tipus de censura social. Però a Carmen no li importa la censura i, encara que li faci mal el menyspreu dels altres, trenca amb el passat. Ella delimita sense marxa enrere la capacitat d’assaltar salons de bellesa, de destruir joguines sexistes o de fundar centres de desintoxicació del maquillatge. La seva bellesa és una màquina de fabricar homenets uniformats; és la trinxera aixecada al vuit-cents, davant la integració de les dues categories tradicionals d’identitat.

El Teatre Real de Madrid acaba d’exhibir 16 interpretacions d’aquesta darrera Carmen, arribada al coliseu madrileny amb una posada en escena signada per Damiano Michieletto, en coproducció amb la Royal Opera House de Londres i La Scala de Milà, sense oblidar la direcció musical de la coreana Eun Sun Kim.

Elixirs al pati de butaques

La producció connecta aquesta vegada de manera clara amb el clàssic Carmen Jones (1963), dirigit per Otto Preminger, amb la història situada en un context afroamericà del sud dels Estats Units, marcat per la violència i l’opressió racial. L’enfocament de Michieletto aterra en aquest cas com una desviació una mica desconcertant. La seva acció se situa als anys 70, en un poble mediterrani, a la vora del Mar Tirrè, prop de l’estret de Messina.

L’amargor dolça del Real arriba a Barcelona amb anticipació al llarg del passat novembre i mitjans de desembre, amb l’òpera belcantista de Gaetano Donizetti, L’elisir d’amore. Els amants de l’òpera bufa reben l’obra amb la implosió inclosa de la romanço per a tenor, Una furtiva lagrima, cantada per Nemorino que ha comprat un suposat elixir al xarlatà Dulcamara per conquerir el cor d’Adina. Donizetti canvia la llàgrima per riallada.

Una escena de L'elisir d'amore, al Liceu

El seu director, Mario Gas, trasllada l’acció a la Itàlia feixista, amb la tropa de Belcore convertida en un pelotó de camises negres i l’escenari guarnit com un pati de veïnat, amb “Sicília sencera” contemplant un casament divertit. Apareixen les complicitats entre els personatges i el públic. Dulcamara entra en escena muntat en un sidecar embolcallat en la bellíssima música napolitana de Beniamino Gigli. Després, Dulcamara i Moretto tanquen l’escena repartint elixirs pel pati de butaques.

Gaetano Donizetti, de nou recentment a Barcelona, és el mateix compositor que, el 1847, va inaugurar, amb Anna Bolena, la història del Gran Teatre del Liceu. Es podria dir que el dur contrast social de Carmen ha rebentat les costures del Real i explora sense voler-ho el riure de la platea barcelonina.

Carmen expressa honestedat i cruesa. El seu tema és la veritat; la seva música parla sobre la condició humana, la seva Havanera –.. oiseau rebell– i la seva Seguidilla -Près des remparts de Séville- són pures, van directes al cor del públic, a la condició humana. Ella expressa el seu menyspreu per les lligadures romàntiques; desafia les convencions; anuncia la “profanació i la blasfèmia”; “rebutja allò agradable i civilitzat perquè està lluny de qualsevol experiència totalment escenificada”, en paraules de George Bataille.

Ironia mortal

A la protagonista de Bizet no li interessen el comú i el quotidià; el contracte social li sembla insípid. És un símbol de resistència contra les restriccions imposades a les dones del seu temps. La seva passió es relaciona amb l’art produït sota estaments institucionals de poders amb passat absolutista. Es veu al cinema clàssic amb cintes com Fantasía de Walt Disney, The Gang’s All Here de Busby Berkeley o 2001 Odissea a l’Espai de Stanley Kubrick, “un cant a l’heroi comú i a l’eternitat de les seves doctrines, quan la política s’apropia de romanticisme tardà”, en paraules de Susan Sontag (Sobre les dones; Arcadia).

Escena de 'L'elisir d'amore'

Per la seva banda el verisme de L’elisir d’amore ens condueix al cor d’una de les seves ciutats amulet, la Barcelona del període d’entreguerres, la dels banquers de la Rambla, les joieries modernistes i els bancs de marbre encaixonats en el trencadís gaudinià. Un escenari carregat d’humor amarg amb un vincle especial amb la desigualtat i els vapors de la Companyia Transatlàntica atracats al Port Vell amb gust de vela de l’Egeu i d’òxid del riu Hudson de NY. Cada vegada que sona Donizetti, la ciutat reneix amb l’estil de les brigades de la matinada, el proveïment de canapès en els assalts a les posades de llarg i l’olor a pólvora de les bombes orsini a la Rosa de Foc.

La seu de la ironia mortal de Dirk Bogarde a la pel·lícula The Servant és el dolor resilient de Carmen, una heroïna digna de Sacher-Masoch. Ella és la recerca del plaer físic sota el dolor moral de la marginació. Bizet al Real i Donizetti al Liceu uneixen les dues capitals de l’òpera a Espanya. El Verisme precursor i el Bel Canto acaben un any carregat de funcions i bona música als fossats. Queden pocs dies per als concerts de cap d’any i l’estrena de Tristany i Isolda al Liceu, l’immens poema dramàtic medieval en mans de Richard Wagner, la revolució cultural inmarcescible.