Carlos Granés: “L'augment de Vox li convé molt a Sánchez i el clima de polarització li convé a Vox"

Un fenomen grisant. Tot sembla que s'ha invertit. Els polítics es desmelinen, criden als escenaris, es creuen cantants de rock, com Milei, que es troba en una situació molt precària. I, al mateix temps, l'art és moralista, no vol irritar a ningú ni a cap col·lectiu. Carlos Granés (Bogotà, 1975), antropòleg i assagista, autor, entre altres obres importants, de Deliri Americà (Taurus, 2022), ha volgut caracteritzar aquesta estranya època. Ho fa a El brau del nostre temps (Taurus), on planteja aquesta dualitat: la política és la que irrita, la que vol trencar amb tot; l'art s refugia en la defensa dels col·lectius. Granés assenyala a aquesta entrevista amb Letra Global, en un hotel de Barcelona, que…

Vegem una escena. Dos dones joves passegen pel Museu Metropolità de Nova York. Una té 26 anys, l'altra, 30 primaveres. Estem a finals de 2017. Les dues s'escandalitzen davant de l'obra Teresa somiant, de Balthus, una obra pintada el 1938. La consideren immoral, els desperta rebuig i indignació. I inicien una campanya perquè es forci el museu a cancel·lar l'obra, o, al menys, a que advertís al públic que està a punt de veure alguna cosa que li pot ferir la sensibilitat.

El quadre mostra una noia jove. Asseguda, amb les cames una mica obertes. De veritat ho veuen immoral?

El museu s’planta. La pressió del moviment #MeToo és gran. Després de la crisi financera i econòmica de 2008, els joves s'han polititzat. I les causes morals aflor, amb determinació. És una tensió que es manté fins ara. Algunes institucions cedeixen, altres planten cara i les obres d'art segueixen exhibint-se.

La cancel·lació també l'havia intentat exercir Rudy Giuliani, alcalde de Nova York, amb una col·lecció d'art que arriba a la ciutat des de Londres i altres ciutats. Era el 1999. No volia que s'exhibís la col·lecció Sensació, que havia qualificat com sick stuff.

El fet és que el propi art, les manifestacions culturals, van començar a interioritzar les culpes d'Occident, i ho van moralitzar tot. Carlos Granés entén que la crisi de 2008 és un factor determinant per entendre aquesta doble dualitat: de l'art al populisme i al rupturisme polític.

Per què és tan determinant aquesta crisi? "En gran mesura perquè les noves generacions de sobte reben un cop emocional i psicològic, no econòmic perquè encara no els correspon produir, però sí emocional i psicològic. Per primera vegada ho tenen ben clar, sabent o intuint o temen que no viuran millor que els seus pares. I es trenca una certa cadena d'optimisme que venia des del final de la Segona Guerra Mundial".

Portada del llibre de Carlos Granés

En què ha derivat aquesta crisi? "Es van sumar una quantitat de problemàtiques socials i morals que han anat esclatant des de llavors, com la climàtica, la feminista o la colonial".

El que explica Granés és que la pròpia societat occidental fa un examen de consciència. "Aquests problemes que afl oren són com la prova, l'evidència, de que hi ha alguna cosa molt nociu en la cultura occidental, que la cultura occidental està supremament podrida, i no es pensa tant en que hem tingut una sort immensa de viure en societats lliures, igualitàries, on la dona ha tingut un passat ominós, però en els últims anys ha tingut molta més llibertat que en qualsevol altre lloc del planeta".

Granés veu una relació directa respecte a com l'art s'ha tornat moralista. "L'optimisme s'eFrosiona i les societats occidentals es veuen més aviat com a llocs oprobiosos, plens de vicis, plens de culpes que cal expiar. I un dels llocs on s'han d'exp iar aquestes culpes és l'art".

És una mena de 'mea culpa'? "Sí, és un mea culpa. La vida cultural s'està vivint com un continu mea culpa, com un continu sermó, com un continu advertir de tot el mal que hem fet, i el deure ser d'aquí en endavant".

L'art es torna conservador, perquè hi ha por, hi ha por? "Sí, aquesta por fa que tu deixis d'arriscar i et tornis molt més aprensiu amb el que tens. La cancel·lació el que mostra és una enorme por, és una protecció cap al contrast, cap al que ofereixen els altres. La qüestió és estar en un 'espai segur'".

Granés: "El drama d'Amèrica Llatina és que els intel·lectuals van menysprear les democràcies liberals"

Doncs, el moviment woke no fa altra cosa que atacar el liberalisme? "Està atacant el liberalisme, sí, està atacant el cosmopolitisme, la idea de l'individu autònom, que ara el volen lligar a tradicions nacionals i a institucions més aviat tradicionals com la família, l'església o la pàtria".

Carlos Granés, que ha treballat en profunditat sobre l'obra de Vargas Llosa, entén que l'escriptor peruà era un pont d'alguna cosa que ara serà impossible unir.

“Vargas Llosa no comprava els paquets ideològics, estètics i morals que avui et venen les diferents trinxeres. Defensava a l'individu dels poders pú blics, dels col·lectivismes, dels fanatismes, de les esglésies, de les tradicions que poguessin coaccionar la seva llibertat. I això suposava defensar l'avortament, defensar fins i tot la legalització de les drogues, el matrimoni homosexual, l'eutanàsia, que són decisions que li competen a una persona i al seu cos. No tenia cap mena de problema a defensar això amb total claredat. No hi va haver una veu més llúcida i més vehemente que defensés l'emigració, per exemple. Defensava coses que ningú adscrit a la dreta pogués defensar. I en una qüestió tan divisiva com el conflicte entre Palestina i Israel ell es va posar al costat dels palestins sense condemnar a Israel, sense condemnar el projecte d'Israel. Tot al contrari. Volia tant el projecte d'Israel, ho admirava tant, que no tolerava que tingués aquesta taca tan terrible i tan perjudicial per al que significava això, que era, gairebé una utopia complida i més per a un llatinoamericà que acaba de decebre's del projecte polític de Cuba”.

Però, què ha succeït perquè vegem actes com els de Milei o Trump, polítics desencadenats que diuen tot el que els passa pel cap? Succeix més al camp de la dreta que a l'esquerra?

“Veiem casos a l'esquerra, com Petro, però sí, la dreta s'està animalitzant d'una manera tremenda”, assenyala Granés, que es refereix també al cas de Milei, pendent ara d'unes eleccions clau a l'Argentina.

“A Europa i als Estats Units s'ha produït una cosa que era molt freqüent a l'Amèrica Llatina, que els teòrics ho anomenen moment populista, que és un desgavell a l'economia, és una deslegitimació de les elits governants. Va passar a Veneçuela, a Caracas, i d'allà va arribat Chàvez. Ho vam veure a Bolívia, amb la crisi de l'aigua i del gas entre 2000 i 2005, que va ser una convulsió. Això que era comú a l'Amèrica Llatina per primera vegada es veu a Europa i als Estats Units amb molta claredat. Hi ha una desafecció cap al sistema, hi ha una pèrdua de consensos que permet que els outsiders s'embussin”.

John Lee Anderson: "A l'Amèrica Llatina el trànsit de la pobresa a la revolta social ha estat captat pel narcotràfic"

A Espanya les coses no són diferents. Granés assenyala que un lideratge com el de Mariano Rajoy avui seria impossible. “Un personatge com Mariano Rajoy tan formal, sobri --tot i que tenia sentit de l'humor--, amb la seva imatge de senyor avorrit és impensable avui dia. No guanyaria unes eleccions per res del món”.

Però, com pot reaccionar un votant de Milei quan el veu en un escenari cridant com un posseït, cantant cançons de rock? “Sí, és molt desconcertant. Si un posa a Milei i a Rajoy un al costat de l'altre, ningú creuria que han estat homòlegs, presidents amb la mateixa responsabilitat. Milei és un fenomen de la nostra època, és un tertulià, igual que Pablo Iglesias”.

Granés s'explica: “El seu recorregut és molt semblant al de Pablo Iglesias, com tertulià salvatge, tertulià agressiu, tertulià que puja l'audiència per la seva imprevisibilitat i per la seva manera de defensar les seves idees amb les urpes, ruggint”.

Per a l'autor de El brau del nostre temps, Milei escenificà “una sensació de malestar real, justificada i el resultat va ser la vinculació emocional, no racional, amb el seu electorat. I insisteixo en el d'emocional, perquè en sortir a cantar com un roquer, estava intentant reforçar aquesta vinculació emocional. I al roquer el segueixes perquè t'ha fet feliç i li perdones tot i l'estimes, ets incondicional, t'ha donat moments de felicitat pels quals li estàs totalment agraït. Li perdones que sigui drogoaddicte, que no pagui impostos, li perdones tot perquè t'ha fet feliç. Això és el que està buscant, aquesta connexió incondicional amb un públic, amb uns fans, no amb votants”.

Conseqüències? “És un exemple claríssim de com la cultura transgressora ha absorbit completament la política. Hi ha ara unes eleccions crucials que són les legislatives i és on es juga el seu govern. Allà és de veritat on veurem si aquest concert de rock que acaba de protagonitzar ha estat efectiu o si no va tenir l'efecte que buscava”.

Aquests nous temps han afectat tot el sistema polític als països occidentals. Granés se centra a Espanya i en la forma de governar de Pedro Sánchez.

“L'augment de Vox li convé a Sánchez moltíssim i el clima de polarització li convé a Vox. Aleshores encoratjar la polarització fa que tant Sánchez com Vox es beneficiïn. Enmig d'una situació d'exaltació, es beneficien els extrems populistes i això és el que està fent Sánchez, està buscant això, està buscant que estiguem enuigats, que estiguem molt molestos perquè la molèstia contra Sánchez fa que pugi Vox, la pujada de Vox fa que Sánchez es converteixi en la barrera contra el feixisme i mobilitza els seus votants i gent que pot estar molesta amb Sánchez diu: "Bé, doncs entre Sánchez i Vox, em quedo amb Sánchez".

Carlos Granés, a Barcelona, amb 'Letra Global'

Pot canviar la naturalesa del propi sistema polític, que a Espanya és un sistema parlamentari? “L'hiperpresidencialisme és molt llatinoamericà. Tot el que aquí resulta novador és el vicis repetit a la política llatinoamericana”.

Hi ha una part del llibre de Granés centrada, precisament, en allò llatinoamericà, en la idea d'historiadors, acadèmics o periodistes, que al costat d'Espanya les coses poden anar en diverses direccions.

Granés explica una visió més tancada, centrada en el més específic de l'Amèrica Llatina, la població indígena. I amb aquesta la de qui no volen saber res d'Occident. Conviu aquesta visió amb la d'historiadors com Gullo, que v