Claudio Magris camina per la Patagònia
Magris ha volgut donar-nos una mena de lliçó moral amb el seu llibre 'Creu del Sud', en presentar-nos tres idealistes que van girar l'esquena a Europa i se'n van anar a viure amb els indis
Poc abans del col·lapse de l'imperi comunista, és a dir, poc abans de 1989, es van produir dos esdeveniments culturals, m'atreveixo a qualificar-los de “grans”, grans esdeveniments culturals, que van ser decisius perquè descobríssim que, juntament amb altres països creadors de cultura, existia, encara que segrestada per la Història, una Europa gairebé ignota, gairebé exòtica, amb una història i unes realitzacions formidables en el camp de les arts i les lletres.
Aquests dos esdeveniments van ser la celebració al centre Pompidou, o si es vol al Beaubourg, de la exposició Vienne, l’Apocalypse joyeux, o sigui Viena, l'Apocalipsi alegre”. Exposició sensacional que presentava les aportacions dels creadors de la zona central i oriental del Continent, és a dir el territori de l'imperi Habsburg, amb el cap a la capital austríaca, especialment en els anys de les avantguardes, és a dir fins a la vigília de la primera guerra mundial. A aquest punt final al·ludia l'apocalipsi del títol.
L'escriptor Claudio Magris
Per cert que el catàleg, molt gran, molt aparatós i molt ambiciós, reunia juntament amb centenars d'imatges les firmes dels més grans erudits en els diferents aspectes d'aquest llegat.
I s'obria amb unes consideracions de Cioran en què elogiava l'última emperadriu, Sisí, i els poemes que aquesta escrivia, i l'elogiava per motius que només a Cioran se li acudiria celebrar: l'atroç malenconia que la consumia i el constant cultiu de la consciència de la seva condició mortal…
(Sobre aquella època i lloc, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, em permeto recomanar el llibre de José María Valverde Viena, fi d'imperi, un manual molt didàctic i ordenat, en la col·lecció sobre diferents ciutats, en llibres luxosament il·lustrats, que va publicar Planeta. (Benet va fer el Londres victorià, Vázquez Montalbán la Moscou de la revolució bolxevic, etcètera). Avui crec que seria impossible editar llibres com aquells, ja que els drets d'autor a pagar per reproduir les obres d'art farien prohibitiva l'edició).
Paisatges de Patagònia
L'altre esdeveniment cultural seminal d'aquells anys que semblen tan llunyans va ser la publicació (a Anagrama a Espanya) de El Danubi, on el germanista italià Claudio Magris (Trieste, 1939) ens convidava a acompanyar-lo en un fantàstic viatge per la història i la cultura de les nacions habsburgueses, seguint el curs del gran riu europeu, des de les seves fonts fins a la seva desembocadura a terres del que avui és Romania.
Llibre d'un narrador erudit i amè, llibre de to i estructura personal i original, escrit en veu baixa. Quantes coses, quants autors que després hem anat coneixent millor o pitjor, ens va descobrir Magris.
'El Danubi', de Magris
El Danubi és la seva obra mestra. Des de llavors ha anat publicant llibres, tots competents, tots, a Espanya, a l'esmentada editorial. Ara ens convida a un altre viatge, un altre viatge erudit, pels paisatges de la Patagònia i l'Araucania, seguint les petjades de tres persones europees que van arribar a aquells desolats confins i van intentar millorar la vida dels seus habitants.
Comunitats índies
Creu del Sud, l'edició original italiana de la qual data del 2020, explica “tres vides veritables i improbables”, com les defineix el subtítol del llibre. Janez Benigar, un lingüista eslovè, va arribar a Buenos Aires el 1908, es va endinsar a la Pampa, es va casar amb una índia maputxe, va viure en tendes, va muntar negocis i explotacions agrícoles per millorar la vida dels indis…
Orélie-Antoine de Tounens, un advocat francès una mica delirant, es va autoproclamar el 1860 emperador de l'Araucania i la Patagònia, territoris per als quals va redactar una Constitució, va convèncer diverses comunitats índies que aconseguiria per a les seves pretensions i per a la millora de la vida d'aquelles el suport de França i d'Anglaterra... Va conèixer la presó, el manicomi i l'exili, i va morir a França.
Portada de 'Creu del Sud', de Claudio Magris
La tercera vida “veritable i improbable” és la de la monja Àngela Vallese, que se'n va anar a Terra del Foc a evangelitzar les tribus que hi vivien, ja exterminades per l'home blanc, però sobretot a ajudar-les en el que estava a les seves mans: higiene, escoles, conreu, també tall i confecció, ja que els vestits de pell d'animal els protegirien del terrible fred austral millor que el greix que es posaven per combatre'l….
L'aforisme de Roth
Portaven posada l'Àngela i les seves dues companyes d'aventures la toca quan van tenir el seu primer contacte amb els alacalufs. D'aquí que aquests el primer que els preguntessin fos: “Sou pingüins?”
L'escriptor Joseph_Roth (1926)
Vaig acabar ahir la lectura del llibre i em vaig quedar una estona preguntant-me què li havia donat al gran germanista de Trieste per aquella regió remota i aquelles vides excèntriques, tan lluny del Danubi.
El motiu per fer-ho l'ignoro, però sembla clar que Magris ha volgut donar-nos una mena de lliçó moral, presentar-nos tres idealistes que van girar l'esquena a Europa i se'n van anar a viure amb els indis.
Donar-nos exemples que és inexacte l'agredolç aforisme de Joseph Roth: “No és que l'home no tingui cor, el té, però és petitonet, i en ell només hi cap ell i la seva família”.
