Ana Santos: “No oblidem que les dones van perdre amb la dictadura tot el que s’havia aconseguit amb la República”

Saber llegir, interpretar i estudiar amb cura. Les dones han llegit i escrit sempre. Però, quan han pogut aflorar? Ana Santos Aramburo (Saragossa, 1957) té moltes respostes a totes les preguntes que suscita aquesta reflexió. Ella ha sabut interpretar i contextualitzar. Bibliotecària i escriptora, exdirectora de la Biblioteca Nacional d’Espanya, va obtenir el Premi Espasa d’Assaig de 2025 amb la seva obra Sembrar palabras, el despertar intelectual de las mujeres.

Santos, en aquesta entrevista amb Letra Global, té molt clar que els èxits s’han de mantenir, que es poden perdre, i que ha costat molt aconseguir-los. “No oblidem que les dones van perdre amb la dictadura tot el que s’havia aconseguit amb la República”, assegura.

Aquesta afirmació, a partir d’aquesta evolució que reflecteix al seu llibre, i que afecta moltes dones que es van veure impedides, a qui no es va deixar estudiar ni reflectir les seves inquietuds intel·lectuals, arriba en un moment complex a Espanya. El que es va aconseguir amb la Constitució de 1931 i, després, amb el Codi Civil, es va perdre amb la dictadura. Es va evaporar tot el que s’havia obtingut “després de molts anys de lluita i de reivindicació de les dones”, incideix Santos.

Timandra, Jane Eyre, Ana Karenina o Emma Bovary contra l’aniquilació de la libido femenina

La seva obra, Sembrar palabras, traça un llarg recorregut. Són cinc segles de la història d’Espanya, des del Renaixement fins a la Guerra Civil. Repasa Santos, amb una enorme capacitat didàctica i expositiva, la conquesta de les dones per defensar el dret a llegir, a educar-se i pensar en llibertat.

La referència a la República i la Guerra Civil és pertinent, perquè la investigació, per seguir el rastre d’aquesta evolució, s’atura al 1936. La llarga dictadura actua com un gran mur de silenci. La dona, en la majoria d’àmbits, va patir un gran retrocés, que es pot equiparar “al de segles anteriors”. Les dones, com a gènere, van perdre de manera clara amb l’arribada de la dictadura, per molt que la Sección Femenina de Falange considerés que eren el pilar de la societat espanyola, un pilar al qual se li va negar, de nou, la paraula.

L’escriptora Ana Santos, a l’entrevista amb 'Letra Global'

Les dones “sempre han escrit”, remarca Ana Santos. La paradoxa que es presenta és gran, perquè l’autora de Sembrar palabras aborda la situació de les dones religioses, les que s’enclaustraven en un convent. Eren menys lliures, o, al contrari, podien manifestar la vocació d’escriptores?

“Bé, això va donar lloc a un debat que es va perllongar durant bastants anys. I és que la dona se sentia més lliure emparada rere les reixes d’un convent i vestida amb els seus hàbits, fins i tot en ordres de clausura, que a casa seva amb el seu marit i els seus fills, essent esclava d’un matrimoni que moltes vegades la feia infeliç”, clama Ana Santos.

Aquestes religioses tenen, és clar, motius religiosos, però també “un desig d’aprendre”. Santos assenyala que aquestes dones volien escriure i volien explicar les seves pròpies vides. I, a més, podien fer-ho sense donar comptes a ningú, o, més aviat, per “manament diví”. És a dir, “no havien de justificar-se davant d’una societat que considerava estrany que les dones escrivissin”. I hi ha un altre factor determinant: “Els convents tenien molt bones biblioteques i estaven a la seva disposició”.

El material és enorme: “Coneixem unes quantes escriptores, però hi ha molts escrits. Hi ha grups d’investigació treballant-hi, que no s’han publicat i que romanen als convents. Són cartes, memòries, poesies. Es partia, a més, d’una base i és que la dona que ingressava en un convent havia de saber llegir i escriure. Era un filtre que implicava una cosa, i és que aquestes dones volien i podien portar una vida intel·lectual”.

Portada del llibre d’Ana Santos

Espanya es va acostar a la modernitat a través de la Llei Moyano, el 1857, que marca una primera educació per a nens i nenes. Amb la Il·lustració havia arribat el concepte de progrés basat en l’educació, en la formació de les persones, “en la capacitat de diàleg, en el debat, i hi va haver dones que van ser capaces de traduir obres de pensadors i d’altres dones, fonamentalment franceses”.

Arribar a la universitat

Però tot era molt precari. Amb situacions molt diferents en funció del món urbà o rural. “El que sí va significar un pas endavant important va ser la llei de 1909, per la qual era obligatòria l’educació fins als 12 anys per a nens i nenes. Això sí que va fer un pas de gegant a l’hora que un col·lectiu més gran de la societat accedís almenys a una educació bàsica”.

De fet, per a Santos, aquesta llei va ser clau per a una certa equiparació entre homes i dones. Perquè a partir dels 12 anys, tampoc els nois estudiaven més temps. “A algunes noies se les portava a col·legis elitistes i se les formava per ser senyoretes, és a dir, per al matrimoni i per a la presentació en societat. I als nois se’ls formava per poder exercir una professió”.

I els avenços continuen. “El 1910 es va autoritzar, per primera vegada, que la dona es pogués matricular a la universitat lliurement”.

L’escriptora Ana Santos, Premi Espasa d’Assaig 2025

L’exdirectora de la Biblioteca Nacional reclama atenció: “Cal tenir algunes lliçons ben apreses, perquè el que es va aconseguir a la Constitució de 1931, amb la República, i després amb el Codi Civil posterior, doncs es va perdre totalment amb l’arribada de la dictadura i això que es va aconseguir allà havia costat molts anys de debat social i molts anys de lluita i de reivindicació de les dones. I d’un dia per l’altre es va perdre. No ens n’oblidem”.

Però, i avui? Hi ha referents femenins que marquin el debat social i polític? Ana Santos recull el guant per anar més enllà. “Jo crec que això passa, en general, en aquest moment a la societat, perquè és difícil trobar referents per marcar debats i és necessari que existeixin. Siguin homes o dones. Sense debat, una societat no avança. I si avança a través d’una via autoritària, estem perduts”.

Javier Gomá: “La democràcia liberal és el final del camí, la virgueria més gran que s’ha fet mai”

Tanmateix, ja amb una democràcia assentada a Espanya, l’equiparació real entre homes i dones als nivells més alts no acaba d’arribar. Aquests referents femenins, es donen a Espanya?

Santos admet que l’equiparació real no ha arribat. “Entre altres coses, perquè la carrera acadèmica i la carrera d’investigació ha estat molt més dura per a les dones que per als homes i és una carrera de sacrificis complexa. A les dones els ha costat molt més que als homes, doncs per tots els condicionants que ja sabem, oi? És cert que hi ha hagut incentius i ajudes, però no crec que amb la potència necessària”.

El motiu de fons? “És cert que encara s’arrossega un imaginari col·lectiu de la responsabilitat, sobretot de les tasques de la llar, la dificultat de les cures, la dificultat de la dona per poder conciliar i en això encara queda camí per recórrer”.

Miguel Ángel del Arco: "El franquisme va utilitzar la fam per deixar clar qui era el vencedor i el vençut"

La diferència és clara. Hi ha més síndrome de la impostora entre les dones que entre els homes, que solen acceptar reptes sense pensar gaire si poden o no gestionar-los amb solvència.

“Moltes de les dones que han escrit històricament s’han humiliat públicament, i han explicat que s’atrevien a fer-ho perquè Déu ho demanava, que, en cas contrari, com ho farien. D’altres justificaven la seva gosadia defensant a capa i espasa el seu paper, primer, d’esposes i mares i la seva missió a la vida. Són les escriptores de la domesticitat, com Faustina Sáez de Melgar o Pilar Sinués. És a dir, que sempre ha existit aquest síndrome, el síndrome de la impostora. És a dir, estic ocupant un lloc que no em pertany i no ho faig pels meus mèrits, perquè no els tinc. I crec, sí, que hem d’intentar alliberar-nos-en. Però és difícil”.

La cultura i el consol

Més problemes? “Tenim un altre problema que és la necessitat de sentir-nos acceptades i estimades. Llavors, ens fa por llançar una opinió que pugui crear una polèmica. I que després no et segueixin, que tu estiguis sola”.

Les dones reclamen el seu espai. El nivell d’exigència que elles mateixes es posen és alt. I no es pot esquivar el passat, el pòsit cultural, en països com Espanya.

“Durant molts segles hem estat sotmeses a la virtut, al recat, a la submissió, fins i tot moltes vegades al silenci i també a l’acceptació de la situació que et toca viure. Això ho defineix també molt bé Juana Inés de la Cruz, amb aquella poesia tan preciosa que comença amb aquell vers ‘Finjamos que soy feliz’. Denota una certa resignació i això és fingiment de segles. Un tot s’hi val. Podem amb tot, ens sacrifiquem per la família. Si cal treballar, treballem. Nosaltres no ens importem perquè hi ha el marit, els fills, els pares, que són, fins i tot, més importants que la meva pròpia vida. I crec que això ho arrosseguem, jo ho arrossego, és a dir, totes les dones ho arrosseguem. En el fons és un error, perquè els nostres fills el que volen és veure mares felices, no mares sacrificades i infelices”.

Santos lloa que la situació hagi canviat tant, que les universitàries siguin més nombroses que els universitaris, i que la cultura sigui molt més valorada. “Poder apreciar una pel·lícula, llegir una novel·la, admirar una pintura, aportarà molt més consol quan una persona ho necessiti. I aquest és un gran valor, una gran aportació de la cultura a la qual avui s’accedeix més que mai”.