Ionesco, Lernet-Holenia i la invasió dels ultracossos
El mateix Ionesco recordava que en la seva joventut a Bucarest solia reunir-se en tertúlia amb una dotzena d'amics intel·lectuals i en uns pocs mesos gairebé tots s'anaven sumant al moviment de la Guàrdia de Ferro, el feixisme romanès. Es tornaven rinoceronts
L'al·legat antisemita d'Ionescu i la rèplica de Mihail Sebastian
Parlàvem aquí l'altre dia de la famosa sessió de fotos a la parisenca plaça Furstemberg –una plaça que en realitat no existeix, és un simple eixamplament del carrer del mateix nom--, sessió en què va quedar immortalitzada la reunió de Cioran, Ionesco i Eliade, amics de joventut a Bucarest, els tres exiliats. Després de contemplar una vegada més aquestes fotos (són a internet) he rellegit El rinoceront, l'obra teatral que juntament amb La cantant calba va fer famós Ionesco.
El lector potser recordarà l'argument de El rinoceront. Tracta d'un grup d'oficinistes i petitburgesos d'una petita ciutat francesa, que reben la notícia que ha aparegut al carrer un rinoceront que ho va trencant tot al seu pas. Al principi tots els personatges li resten importància al fenomen estrany.
Però de seguida apareix un altre rinoceront, i un altre, i un altre, i es fa evident que aquests animals són éssers humans que, sense que se sàpiga com, han patit l'aparició d'un bony al mig del front, que és el principi d'una banya, i ràpidament s'han metamorfosat en aquests tremendos i estrepitosos animals que ho trenquen tot al seu pas.
El llibre d'Ionescu
Aviat la rinocerontització es va difonent per la ciutat com una epidèmia. Els personatges contemplen el fenomen, primer, amb sorpresa; després li resten importància –no passa res, també es pot conviure amb els rinoceronts--; després comencen a considerar que potser no està tan malament ser un rinoceront, té els seus avantatges, és més “natural” que la condició humana, i un rere l'altre tots es van bestialitzant.
Tots rinoceronts
Tots, excepte Berenguer, el protagonista, alter ego de l'autor i personatge de diverses de les seves peces: un oficinista fosc i sense ambicions, inclinat en excés a la beguda i la peresa, però amb una sòlida base moral i independència de criteri, que es conjura amb ell mateix a no cedir a la crida de la selva i de la comunitat: “Em defensaré contra tot el món! Soc l'últim home, ho seguiré sent fins al final! No em rendeixo!”. Teló.
Realment impressionant l'obra d'Ionesco, alhora angoixant i divertida, i està molt ben portada la dramatúrgia. Sovint s'emmarca El rinoceront en el marc de la literatura de l'absurd, del surrealisme o de l'existencialisme, i també se la considera una paràbola sobre l'ascens dels feixismes i del comunisme. El mateix Ionesco recordava que en la seva joventut bucarestina solia reunir-se en tertúlia amb una dotzena d'amics intel·lectuals com ell i en el curs d'uns pocs mesos va veure com primer un, després un altre, després gairebé tots, s'anaven sumant al moviment de la Guàrdia de Ferro, el feixisme romanès. Es tornaven rinoceronts.
Tots estan malalts
El Rinoceront es va estrenar el 1959. És recomanable la lectura dels diaris d'Ionesco dels anys seixanta-set i seixanta-vuit, publicats en castellà per l'editorial Páginas de Espuma: allà Ionesco ressenya el seu estupor i angoixa davant els esdeveniments revolucionaris del maig del 68 i la simpatia que despertava entre la joventut i la intel·lectualitat franceses el comunisme, el sistema que havia destruït, entre altres països, el seu. Els seus rinoceronts tornaven a pul·lular pels carrers… Com deia Berenguer, “Tots s'han tornat bojos. El món està malalt. Tots estan malalts.”
Eugène Ionescu, en una imatge de 1950
Era una sensació que jo mateix vaig tenir (encara que només parcialment, ja que no tots es van tornar bojos) durant els anys del procés. De sobte gent cabal mostrava la seva simpatia amb la secessió. “En alguns aspectes no els falta del tot la raó, jo hi estaria d'acord amb ells…”. La situació que descriu El Rinoceront té quelcom d'arquetip que veiem repetit en altres obres.
A l'excepcional i breu novel·la El baró Bagge, de l'escriptor austríac Lernet-Holenia (ed. Siruela), ambientada durant la primera guerra mundial (en la qual Lernet-Holenia va combatre), el protagonista cavalca cap a l'est amb el seu esquadró de cavalleria, perseguint l'enemic, que mai no apareix. El capità de l'esquadró i els seus companys, els altres genets, es tornen progressivament lacònics i esquius amb Bagge. Aquest triga a comprendre que dies enrere, durant el creuament d'un pont, van ser acribillats per l'enemic i tots van caure: està cavalcant, com a únic ésser viu, entre els morts, pel regne del Més Enllà…
Mancats de qualsevol emoció
Al cinema trobem variants d'aquest arquetip. A Solitari davant el perill ha d'enfrontar-se a uns bandolers que arriben al poble on és xèrif, i encara que demana l'ajuda dels veïns, tots són covards, tots li la neguen, tots s'enclouen a casa seva, li toca enfrontar-se ell sol als tres o quatre assassins. És inoblidable la figura de Gary Cooper caminant angoixat pel desert carrer major del poble.
Gary Cooper, a 'Solitari davant el perill'
A La invasió dels ultracossos, novel·la de Jack Finney de la qual s'han fet quatre versions per al cinema, unes llavors extraterrestres es desenvolupen en forma de beines que substitueixen els veïns d'una ciutat nord-americana mentre dormen, creant duplicats perfectes, però mancats de qualsevol emoció o sentiment humà. Un cop el procés està complet les seves víctimes humanes es converteixen en pols. També és inoblidable l'escena final en la versió protagonitzada per Donald Shuterland, quan la seva xicota acudeix a la cita amb ell, per escapar junts de la ciutat en què ja tots són ultracossos, i comprèn horroritzada que també ell és ara un d'ells.
Ara no se m'acudeixen més exemples. Convido el lector a qui li interessi el tema i conegui altres novel·les o pel·lícules sobre aquest assumpte rinoceròntic a que m'escrigui a IgnacioVidalFolch@gmail.com.
