A la plaça Furstemberg, París, sense Cioran, ni Ionesco, ni Eliade

L'endemà plovisquejava, com sol passar a París, però això no em va dissuadir de fer la meva projectada peregrinació a la plaça Furstemberg, a l'altra banda del Sena, al barri llatí, que m'interessava encara més que la mencionada inauguració. És una placeta molt elegant i recòndita, on es troba la casa museu Delacroix.

Però no hi anava a veure la casa de Delacroix, sinó la mateixa plaça, perquè en ella, l'any 1977, es van reunir, per fer-se una sèrie de fotografies mítiques, tres escriptors romanesos a l'exili: Mircea Eliade, Emil Cioran i Eugene Ionesco. Estic totalment romanitzat, porto aquell país i la seva gran literatura al cor, des de l'any 1989, quan, amb la caiguda del dictador Ceaucescu, gairebé em maten a trets dues vegades, primer a la carretera i després a Bucarest, durant els sagnants disturbis.

A Ionesco, Cioran i Eliade, si no haguessin tingut la sort d'exiliar-se abans de la Segona Guerra Mundial, sí que segur que els haurien matat: a Ionesco, perquè era de mare jueva, l'haurien deportat com tants altres de la seva raça, a algun camp d'extermini.

A l'infern amb Nae Ionescu

Als altres dos els haurien matat després, quan els comunistes van prendre el poder, perquè havien estat propagandistes de la Guàrdia de Ferro o Legió de l'arcàngel Sant Miquel, el moviment feixista romanès, els militants del qual van acabar a la inimaginablement cruel presó de Pitesti, on se'ls va “reeducar” ensenyant-los a torturar els seus propis companys.

Aquests tres grans escriptors tenien, doncs, l'any 1977, quan es van reunir a la plaça Furstemberg per a les mítiques fotos, una ombra al passat. Cioran i Eliade estaven penedits, encara que per descomptat no en parlaven, i van procurar ocultar-ho en la mesura del possible –fins que alguns periodistes van començar a furgar en el seu passat--, d'haver-se deixat convèncer per les ensenyances del mestre dels tres: el professor Nae Ionescu (que tot i la similitud dels cognoms no tenia cap parentiu amb l'autor d'El rinoceront).

Nae Ionescu, ideòleg de la Guàrdia de Ferro, era un intel·ligent i carismàtic professor de lògica a la universitat, les lliçons i el pensament místic-nacionalista i racista del qual, també antisemita, va desviar tota l'extraordinària generació de joves intel·lectuals del país. Era un home messiànic. Com a detall curiós, està representat com el diable, envoltat dels seus admirats alumnes, al fresc del Judici Final que figura a la façana de la catedral patriarcal (ortodoxa) de Bucarest. Alguns, després, van arribar a considerar-lo un ésser diabòlic.

Fins i tot Mihail Sebastian

Quan la Guàrdia de Ferro va ser posada fora de la llei –el rei Carles es va cansar dels seus assassinats i a més sospitava que el seu cap, el “capità” Codreanu, estava conspirant amb Hitler per destronar-lo— i els seus caps van ser assassinats o empresonats, Ionescu va anar a presó diverses vegades, i després sotmès a residència vigilada al seu domicili. Això va debilitar la seva fràgil salut, i va morir a casa seva, el 1940, de mort natural, o, segons sospites no confirmades, enverinat.

Entre els seduïts pel seu pensament figurava fins i tot Mihail Sebastian, jove escriptor jueu, el veritable nom del qual era Iosif Hechter, que li va demanar un pròleg per a Des de fa dos mil anys. Aquesta novel·la va ser traduïda al castellà l'any 2009 (ed. Aletheia), amb traducció de Joaquín Garrigós i pròleg de Norman Manea. Ara l'ha tornat a traduir Marian Ochoa de Eribe per a Impedimenta.

El final de tot

Aquesta nova edició inclou el pròleg original d'Ionescu, i l'assaig Com em vaig convertir en húligan (hooligan en romanès no es refereix als seguidors del futbol sinó als elements antisocials i indesitjables) amb què Sebastian respon a Ionescu i a l'escàndol que es va aixecar amb la publicació de la novel·la i el pròleg. D'aquesta història en parlarem, si Déu vol, diumenge vinent.

Ara tornem als tres autors a la plaça Furstemberg. Ionesco també tenia una “taca” al seu currículum, ja que, per escapar d'una Romania ja feixista i aliada de l'Eix, el 1942 havia aconseguit una feina com a cap de premsa a l'ambaixada romanesa a Vichy.

Cioran, l'atmosfera d'un destí sense majúscules

Així doncs, els tres vells amics de Bucarest (Cioran i Ionesco van continuar sent amics fins a la mort del segon i es telefonaven gairebé cada nit, segons consta als seus interessantíssims diaris, i, pel que fa a Eliade, va morir d'un atac de cor precisament quan estava llegint l'elogi que li tributa Cioran al seu llibre Exercicis d'admiració) es retroben a la plaça Furstemberg, per fer-se una foto, al peu del fanal, a l'illot central, per publicar en una antologia d'escriptors romanesos exiliats.

La mítica foto que em va impulsar l'altre dia sota la pluja a anar a aquella plaça, amb l'esperança de trobar-me amb un espectre o almenys un pressentiment d'Ionesco, Cioran i Eliade. Fins i tot d'incloure-m'hi, encara que només mentalment, on jo posaria amb les mans amistosament recolzades sobre les espatlles d'Ionesco i Cioran.

Ai, ingenu. Està totalment desvirtuada. Un temporal va fer caure els grans arbres que l'embellien i al seu lloc s'alcen uns arbrets joves, trèmuls. A l'illot, una cafeteria ha instal·lat tendals i taules, i a terra unes horribles làmpades esfèriques, blanques.

De Cioran, Eliade o Ionesco, ni el més mínim rastre. El genius loci, destruït. És el final de tot.