La catedral invisible: 'Josep i els seus germans' de Thomas Mann (I)

"En qualsevol moment: aquesta és la paraula del misteri. El misteri no té temps, però la forma de la intemporalitat és el aquí i el ara". Com si fos una obertura simfònica, Thomas Mann comença la seva monumental José i els seus germans amb un preludi titulat 'Descens als inferns' en el qual ofereix una suntuosa i proteica meditació sobre la naturalesa insondable del pou del temps, allà on no deixa de cabrejar-se la memòria de la nostra espècie, sempre viva i sempre transformant-se en el batec del nostre present. El preludi n'hi hauria prou per descobrir-se davant Mann pel seu intimidant geni fabulador i especulatiu, capaç de recollir l'alè de la mitologia universal, amb aqueix vol totalitzador i aquella visió zenithal tan propis de la última generació que es va creure amb dret a entendre i representar el cicle complet de la història.

Quan es compleixen 150 anys del naixement i 70 de la mort del seu autor, tornar a José i els seus germans, la tetralogia que Mann va escriure entre 1926 i 1943, suposa prendre consciència de fins a quin punt aquella novel·la és una mena de catedral invisible enmig del vell canó. Quan estudiàvem, es deia que els únics que a Espanya havien aconseguit llegir-la sencera eren Juan Benet i Eugenio Trías, alguna cosa que ens cohibia una mica davant el repte. Després de majors vam poder comprovar que, lluny de ser una obra hermètica i inabastable, es tractava d'una narració clàssica, amable i lluminosa, un conte, de fet, que s'allarga amb infinites corbes fins a aconseguir aquestes més de dues mil pàgines que conformen la més bella i beneitera paràfrasi que s'ha fet del final del Gènesi.

'Resum de la meva vida' NÓRDICA

Mann va començar a pensar en l'episodi de José el 1924, poc després d'haver acabat La muntanya màgica i poc abans de guanyar el Nobel el 1929, gràcies sobretot a la popularitat que havia assolit sent encara molt jove amb la publicació de Les Buddenbrook (1901), la seva primera novel·la, una gran sàtira sobre la decadència del món burgès que li va valer la dignitat de persona non grata a la seva Lübeck natal. Mogut com sempre per l'ansietat de la influència de Goethe, va recollir el guant d'una observació del gran Dichter en Poesia i veritat segons la qual el capítol de la venda de José a Egipte pels seus envejosos germans "és una història natural molt atractiva, però sembla massa breu i hom se sent cridat a narrar-la amb tots els detalls". D'altra banda, el pintor Hermann Ebers li va demanar una introducció per a una carpeta de dibuixos sobre la llegenda de José, encàrrec que també va servir de revulsiu pel projecte.

Com solia passar-li sovint, al principi Mann va pensar a escriure una nouvelle, que en aquest cas anava a titular-se José a Egipte, però aviat es va donar compte que l'empresa requeria un to major. El 1925 va fer un viatge pel Mediterrani i va visitar el Caire, les piràmides, Luxor, Karnak i la vall dels reis a Tebes. Segons va consignar en el seu diari, va estar un bon moment, molt commogut, davant la momia d'Akenatón, Amenhotep IV –en realitat es va confondre de momia, però donava igual–, que seria un personatge important de la seva novel·la. El 1930, va fer un segon viatge a Egipte que li va proporcionar nous estímuls, encara que segons es deia amb certa sornegueria en el seu cercle, Mann, més que no pas buscar inspiració, volia verificar sobre el terreny que la història hagués copiat bé la seva pròpia imaginació. (La vanitat de Mann era de vegades d'una puerilitat commovedora).

Al juny de 1932 ja havia acabat els dos primers volums, Les històries de Jacob i El jove José, que van aparèixer a Berlín el 1933 i 1934. José a Egipte es va publicar el 1936 i finalment l'últim volum, José el proveïdor (en alemany Joseph der Ernährer, una paraula que en alemany té una polisèmia significativa), va sortir el 1943. Thomas Mann va invertir doncs dinou anys en la novel·la, gairebé dues dècades en les quals la seva vida i el seu món van patir un tomb traumàtic. Exiliat d'Alemanya des de l'arribada de Hitler al poder el 1933, després d'un temps en diferents països europeus, Mann i la seva família es van instal·lar als Estats Units, país del qual l'escriptor acabaria adoptant la nacionalitat, juntament amb la seva dona Kathia, el 1944.

'Consideracions d'un apolític' CAPITÁN SWING

El novel·lista prodigi que en la seva joventut havia oposat la cultura alemanya a la civilizació moderna, trasbals del seu polèmica amb el seu germà Heinrich, demòcrata des del principi, veia com la barbàrie el expulsava del seu país precisament per culpa de l' i que en la seva maduresa aprenderia a entendre, respectar i defensar. En Consideracions d'un apolític (1918), Mann havia reivindicat l'ànima, l'art i la llibertat com a essències d'. Però aquella visió olímpica, tan pròpia d'aquella generació, li va acabar mostrant la seva possibilitat més brutal i nihilista amb l', contra el qual per sort va saber reaccionar a temps.

Quan va acabar José i els seus germans, Mann va escriure en una carta: “Estic emocionat i trist. Però així ha quedat, pel bé o pel mal. Abans que res, hi veig en ella , així com de l'art i del pensament, un monument a la . He acabat abans jo amb José que el món amb el feixisme”. En una altra ocasió, Mann diria que la novel·la havia estat el bastó en què s'havia recolzat durant aquells difícils anys de guerra i desterrament. De fet, hi ha a la novel·la una fascinant resistència positiva frente a la foscor que es desplegava en un món sense Déu i conduït al per un totalitarisme que havia basat el seu credo en una batalla sense treva contra tot el que representava l'. D'alguna manera, Mann havia volgut encarnar en la seva pròpia figura el millor de l'esperit il·lustrat alemany, una resumida en la frase que va pronunciar en arribar als Estats Units ("La cultura alemanya està on jo estic") i que s'oposava al faustic caudillisme d'Hitler. Per això, després del José, Mann agafaria de la havia portat de l'idealisme a l'holocaust.

La elecció del mite de José tenia a més altres implicacions. –i, en general, de la cultura europea– havien patit una mena de terratrèmol a finals del segle XIX i principis del segle XX. Nietzsche havia descobert que res tenia a veure amb el model renaixentista i romàntic. La seva impugnació de Plató i la seva reconsideració dels orígens de la tragèdia comportaven en el fons que, aliat amb el cristianisme, havia cregut possible regir els designis de l'home. La insurrecció de Nietzsche retornava la imaginació a l'àmbit inestable i inquietant de la incertesa, allà on la literatura –ja fos en forma d'– encara no pretenia fer de l'ésser humà un objecte de coneixement.

'José i els seus germans' DEBOLSILLO

El gest de Nietzsche, a més, va trencar , ruptura a la qual també van contribuir nombrosos descobriments arqueològics i textuals. El 1872, per exemple, va començar-se a desxifrar , que va acabar amb . Homero, lluny de ser un fenomen aïllat i autònom, arrelava les seves arrels en la cultura mesopotàmica, del mateix mode que . La mitologia començava a estructurar-se en un tot orgànic que seria cartografiat per autors com en el seu compendi enciclopèdic i sense fons de . La Bíblia, per descomptat, no seria aliena a aquella reconsideració dels orígens.

, per exemple, no només havia utilitzat –i per crear, de fet, nous mites– sinó que també havia indagat en l'Antic Testament en assajos com i fins i tot s'havia remuntat a un improbable origen primitiu en , on en què uns fills castrats pel pare acabaven per matar-lo i menjar-se'l. La Bíblia, a més, va començar a ser considerada, a les primeres dècades del segle XX, no només un llibre de revelació sinó també . Teòlegs com Rudolf Bultmann –aquest sobre tot amb el Nou Testament– i més tard Gerhard von Rad, que es va interessar per l' justament a raó de l'antisemitisme nazi, van proposar una  de la Bíblia i van reivindicar .

Per la seva part, entre altres coses perquè els grecs ja havien estat molt explotats. Joyce, d'alguna manera, havia tancat un cicle novel·lístic amb el , el protagonista del qual, Leopold Bloom, representava d'alguna manera , rica en aventures i aprenentatges, que havia inaugurat Odiseu en el seu retorn de la guerra de Troia. La Bíblia, a més, suposava per a Mann inserir-se en la continuïtat característica de la tradició hebrea, al contrari de la discontinuïtat grega.. Al contrari de la simplificació aniquil·ladora de l'exaltació ària, ell li va oposar tota la complexitat mestissa que va ser capaç de sondejar en . ().