La veritat sobre Bonaparte i Alexandre I

Si algú em preguntés quina novel·la del segle XIX hauria de llegir, quin és el gran èxit, li diria "Llegeix Madame Bovary". I si tornés al cap de quinze dies dient-me "Ja he llegit Madame Bovary. I ara, què?", jo li diria: "Doncs ara, Guerra i pau".

Sí, la novel·la de Tolstoi és una obra mestra, ho té tot, de manera que no per simples bravates l'autor deia: "Amb permís, però és La il·liada". La Il·liada moderna, volia dir, la Il·liada novel·lesca.

Dit això, hi ha dos passatges, dos, en aquesta obra mestra, que em molesten tant i pels mateixos motius, com les primeres pàgines de La cartoixa de Parma, on Stendhal explica la gran alegria amb què els italians van rebre les alegres, desenvolupades i joves tropes franceses que venien a alliberar-los del jou austríac. Quin falsejament de la història, Enri!

Orlando Figes: "El ferrocarril va contribuir al naixement de la consciència europea"

Una és el famós “ball de Natàlia”. Orlando Figes la trià precisament com a títol de la seva amena i molt celebrada història de la cultura russa. Natàlia Rostova, una condesseta educada amb tots els refinaments de l'aristocràcia i amb contacte mínim amb el poble, estant al camp, es deixa arreplegar per una melodia popular i balla com si fos una pagesa, amb la gràcia i l'autenticitat d'aquestes. “On havia après aquells gestos –pregunta el novel·lista-, que haurien d'haver sucumbit fa anys davant el pas de châle?”.

D'aquí es deriva un discurs sobre l'essència de l'ànima russa, una russicitat trascendent que pulsa més enllà de les classes socials. Les tonteries nacionalistes de sempre, també a Tolstoi.

Hàbils espies

Sabrà el lector que Guerra i pau narra la resistència dels russos a la invasió de Napoleó i el seu formidable exèrcit, el 1812. Conclòs el llibre, amb les peripècies de molts personatges, Tolstoi sosté que si Rússia va poder vèncer a Napoleó no va ser pels seus generals ni els seus exèrcits, sinó pel patriotisme dels pagesos: senzillament, quan els exèrcits enviaven destacaments als pobles a comprar menjar per als soldats i farratge pels cavalls, pagant bona quantitat per això, el pagesos prototip senzillament deien “no”.

Portada del llibre 'Rússia contra Napoléon. La batalla per Europa'

I aquest “no” de la gent humil és el que va derrotar a Napoleó. Molt bonic i reconfortant, però les coses no succeeixen així.

És molt generós per part de Dominic Lieven, autor de Rússia contra Napoleó. La batalla per europa (1807-1814) (ed. Acantilado, intacte traducció de J. M. Álvarez-Florez) no retreure-li aquesta inclinació al gran novel·lista. “És absurd considerar a Lev Tolstoi el principal responsable d'aquest malentesos: un novel·lista no és un historiador. Tolstoi va descriure les mentalitats, valors i experiències d'individus el 1812 i abans, però sens dubte Guerra i pau ha influït més en la percepció popular de la derrota de Napoleó a mans de Rússia que tots els llibres de història que s'han escrit. A negar que els esdeveniments de 1812 poguessin explicar-se a partir de les decisions racionals de certes persones concretes”. (pàgina 830).

Sosté (i documenta) Lieven que aquestes “persones concretes” que van derrotar a Napoleó van ser el tsar Alexandre I, els hàbils espies que va saber col·locar a París per a informar-se amb antelació de les intencions del tirà cors, i els generals del seu Estat Major, especialment Kutuzov i Barclay de Tolly. Alexandre ja sabia dos anys abans que Napoleó planejava envair Rússia; va fixar i mantenir l'estratègia per a derrotar-lo el 1812 (retirar l'exèrcit al pas de l'envaïdor sense plantejar-li batalla frontal, assetjament permanent, política de terra cremada per matar-lo de fam) resistint les pressions d'alguns consellers; i, coneixent la naturalesa enganyosa i traïdora de Napoleó i la capacitat de la ben poblada França per a formar nous exèrcits, va determinar que la guerra no acabaria quan els bocins de l'exèrcit invasor derrotat abandonessin Rússia, sino quan caigués París, i aquest fóra depost.

En cas contrari, en cas d'assenyalar una pau prematura i quedar-se els russos rere les seves fronteres, el cors es venjaria en quan pogués i fins llavors Rússia seguiria amenaçada. Entre Bonaparte i Alexandre ja hi havia una qüestió personal: com en la cançó, "se m'emporta ell o m'emporto jo, pels que s'acabi aquesta baralla".   

Un aventurer irresponsable

Va ser també el tsar Alexandre I l'ideòleg i teixidor de la difícil aliança amb Àustria, Prússia i la Suècia de Bernadotte, i del seu manteniment durant dos anys –fins a la decisiva victòria a la batalla de Leipzig--, superant amb paciència i habilitat diplomàtica les grans tensions i interessos diversos d'aquestes potències i malgrat els gelos, enveges i en alguns casos incompetència militar d'alguns generals. Sense aquesta aliança, el tombament de Napoleó hauria estat impossible.

Portada del llibre de Orlando Figes

És un llibre apassionant, per a qui li interessin aquestes coses. Batalla rere batalla, històries particulars i anècdotes, la personalitat dels diferents generals... Aquesta interpretació de la guerra a Rússia i la seva continuació a Europa parteix, per primera vegada, de documents precisament russos. Sosté l'autor que “cap militar o investigador occidental han estdiat mai aquestos anys des de la perspectiva russa, a partir de documents russos. Inevitablement, interpretar l'esforç bèl·lic de qualsevol país a través dels ulls dels seus enemics o dels seus aliats resulta problemàtic”.

Lieven posa l'accent no només en la magnífica formació bèl·lica i el heroisme i menyspreu per la mort dels seus soldats i oficials, sinó també en aspectes que les històries militars no solen tenir en compte tant: el nombre i la qualitat dels cavalls a disposició de cada exèrcit, l'impecable sistema d'abastament que va permetre traslladar des de Rússia a París, i mantenir l'exèrcit rus ben armat, vestit i alimentat durant tant de temps –al marge, clar està, del que van saquejar o comprar pel camí—. És divertida aquesta frase de la pàgina 675: “Al setembre de 1813 hi havia molt poques ferradures a Bohèmia”.

Com sap el lector, quan París es va rendir Napoleó va ser confinat a l'illa d'Elba… des d'on tornaria a les malifetes l'any següent, per ser definitivament derrotat a la batalla de Waterloo i morir al cap d'uns anys a la llunyana illa atlàntica de Santa Helena.

La magnanimitat, cavallerosa però absurda i irresponsable, dels monarques vençuts amb aquell aventurer tan perjudicial que durant tants anys havia portat la guerra a tota Europa és alguna inexplicable per a una mentalitat actual.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial