Enrique Murillo: de secundari, res

Conèixia a Enrique Murillo (Barcelona, 1944) quan era (aparentment) el segon de a bord de Jorge Herralde a Anagrama i jo col·laborava en la premsa alternativa de l'època. Vistos des de fora, em semblava que feien molt bona parella (editorial), però després vaig descobrir que la relació no era tan feliç com aparentava, atès que Herralde tenia la tendència d'incrementar constantment la càrrega de treball de Murillo sense pujar-li el sou, ni reconèixer públicament els seus èxits ni posar-lo en nòmina (parlem d'un gran editor i d'una persona estupenda, encara que peculiar, però també d'una persona molt donada a l'estalvi i molt poc a delegar).

Enrique Murillo: "Vivim temps de puritanisme, a la dreta i l'esquerra: la víctima és la literatura de veritat"

Quan es va saber que Enrique treballava en les seves memòries, va créixer el morbo a Barcelona a l'espera de les seves revelacions sobre el seu antic cap, però la veritat és que les seves digues i dir que es resumen amb molta elegància en Personatge secundari. La fosca darrere de l'edició (Editorial Trama), voluminosa recopilació (538 pàgines) de les tribulacions d'un malalt de literatura que ha fet pràcticament de tot en allò referent a posar una paraula darrere d'una altra.

Amb tot i amb això, l'únic pal que li quedava per tocar era el memorialístic, i ho ha resolt amb suma brillantor en Personatge secundari, unes memòries professionals, en el sentit que no estan encaminades a explicar com va patir de petit per culpa d'alguna titella cruel o coses semblants, sinó a compartir amb el lector (especialment, si aquest ha tingut alguna cosa a veure amb el món editorial espanyol) anys d'experiència en tot allò relacionat amb la lletra impresa.

Aprofitant, de passada, per assenyalar tot allò que, en la seva opinió, funciona malament al gremi, des de les remuneracions mi petites d'informadors i traductors fins a la muntatura dels grans premis (seudo) literaris, sense por d'incloure en l'elenc d'interessats manipuladors la mítica uber agent Carmen Balcells.

Els ceixut de 'El País'

L'amistat entaulada en els good old times d'Anagrama es va prolongar al llarg del temps (Enrique és un bon tio i la seva conversa és de les més amenes que he pogut gaudir durant la meva estada en aquest planeta), per la qual cosa vaig poder anar assistint a les seves diferents encarnacions professionals.

Enrique Murillo: "A l'edició hi ha un malbaratament que en temps de necessitat exigiria contenció"

Ho vaig passar molt bé col·laborant en El Europeo (en quina altra revista m'haurien deixat publicar una entrevista amb el dibuixant italià de còmics Vittorio Giardino?), i també en Babelia, encara que allà vam compartir l'estrellatge (per mal) quan Enrique va decidir obrir el suplement amb American Psycho, la novel·la de Bret Easton Ellis, i encomanar-me la ressenya a mi.

Entre que Ellis era considerat un mindundi pels assessors áulics de la publicació i que a mi aquests personatges em tenien, directament, per un majara, el més ceixut del lloc es va posar en còlera i Enrique es va emportar un reprenent del director de El País per destacar llibres dolents i escandalosos (des del punt de vista ceixut).

Enrique Murillo: "Vivim temps de puritanisme, a la dreta i l'esquerra: la víctima és la literatura de veritat

Vaig continuar tractant amb Murillo quan ostentava càrrecs importants a Plaza & Janés i Planeta, d'on va sortir de pressa per la seva maleïda mania de no seguir-los la corrent als mandamassos (diguem que mai s'ha distingit l'home per la seva mà esquerra en la pràctica de la diplomàcia empresarial).

Encara recordo el que patia Enrique (i, al mateix temps, s'ho passava bé) editant els llibres del nostre comú amic Terenci Moix, autor de prosa tan caudalosa com el seu caràcter (segons em va explicar una vegada, quan escrivia, no feia res més i podia dedicar-li a l'assumpte deu o dotze hores seguides) al qual calia convèncer perquè acurtés els seus textos: el que Maxwell Perkins va ser per a Thomas Wolfe, ho va ser Enrique per a Terenci.

Enrique Murillo va tenir la seva pròpia editorial, Llibres del Lince, però se la va acabar venent a Malpaso. I Personatge secundari és, de moment, la seva darrera contribució a la literatura espanyola. Un text llarg, però mai espès, al qual només se li poden reprotxar algunes repeticions i redundàncies que no haurien passat desapercebudes al seu finíssim ull d'editor, però que no afecten en (pràcticament) res al brillant resultat final.               

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial