El Ciervo: 75 anys de periodisme lliure que desafien l'algoritme
L'exposició del Palau Robert posa en valor el llegat d'El Ciervo, la revista cultural barcelonina que va defensar el diàleg, la democràcia i la llibertat durant el franquisme i la Transició fins avui, quan busca erigir-se en una alternativa reflexiva i pausada
La revista El Ciervo celebra 75 anys de trajectòria. Anomenada la degana de la premsa espanyola de pensament, va néixer, créixer i madurar en la resistència al dogmatisme i la defensa dels valors democràtics, mentre a Espanya imperava la dictadura de Franco. Lloc de trobada per a intel·lectuals i pensadors com José María Valverde, Pedro Laín Entralgo o Miguel Delibes, va saber connectar amb l'aspiració d'una societat que anhelava canvis profunds, assimilar-se a la modernitat europea i obrir-se al món.
Per commemorar el seu aniversari, el Palau Robert ha preparat una exposició amb els 813 números publicats de forma ininterrompuda, des de 1951 fins avui, un assoliment que cap altra publicació del seu tipus ha aconseguit. Comissariada per Sergi Álvarez Riosalido, la mostra, que es pot visitar fins al 18 de gener, compta amb il·lustracions de Javier Mariscal, plecs de poesia i cartes escrites per famosos col·laboradors de la revista. Un homenatge a una de les publicacions més importants per al pensament espanyol i català del segle vint.
Els orígens d'una revista improbable
L'any 1951, Barcelona es preparava per acollir el 35è Congrés Eucarístic Internacional. Després de quinze anys d'obscuritat, amb el racionament encara als carrers, el règim començava llavors una tímida obertura al context internacional. En aquest ambient, un grup d'intel·lectuals catòlics s'uneixen al projecte iniciat per Francesc Condomines i Claudi Colomer Marquès –director llavors d'El Correo Catalán–, ambdós membres de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, que buscaven crear una publicació per a joves.
Llorenç Gomis i Roser Bofill, directors de la revista que van contribuir en la configuració ideològica d'El Ciervo
Molt aviat, però, el grup en qüestió de joves catòlics, però inquiets, va decidir independitzar-se i seguir la seva pròpia línia. El projecte en qüestió era El Ciervo, i des dels seus inicis, va tenir la voluntat de discutir i repensar la política, la cultura, la religió. Amb un objectiu: encaminar aquests sectors cap al progrés, des de la tradició de l'humanisme cristià i en contra del nacionalcatolicisme imperant. A poc a poc, número a número, apostant pel diàleg, en temps de repressió.
Ho demostra la visió de les primeres portades de la revista, impreses a les parets de la primera sala de l'exposició. Centenars de títols i il·lustracions, idees i reflexions sobre la política del segle XX, que a poc a poc, a mesura que avancen els números i els anys, van prenent color.
Il·lustració de 'El senyor del cavallet', de Mariscal
Titulars com 'El llenguatge de la democràcia', 'La dona a l'Església', 'La pena de mort' i molts d'altres il·lustren com la publicació, no sense risc, va obrir debat sobre qüestions que auguraven la modernitat quan aquesta no era una realitat, ni de bon tros. Des de Catalunya, llavors la porta cap a Europa, es va avançar a discutir sobre les reformes a què s'enfrontaria l'Església amb el Concili Vaticà II, però també en d'altres: va parlar de democràcia i pacifisme durant el franquisme, va ser moderadora i constructiva durant la Transició, i va pensar, abans que existís, en una Espanya plural, anticolonialista i europeista. Aquesta voluntat renovadora, però, va tenir un preu.
Portades d'El Ciervo de finals dels anys 70
Combatre l'escrutini
Des de l'exposició així ho destaquen, dedicant una sala sencera a la qüestió de la censura. El color negre predomina, així com una fotografia de gran format: hi apareixen Llorenç Gomis, Roser Bofill –van ser matrimoni, i Gomis va dirigir la revista des de gairebé els seus inicis fins a principis del 2000–, Xabier Elorriaga i Jaume Boix –actual director–, tots rient d'esquena a una paret amb pintades. En elles s'hi llegeix “Arriba comunistas a la horca”.
La instantània va ser presa el 1973, després de l'assalt del grup neonazi anomenat V Comando de Hitler. El Ciervo ja tenia una considerable repercussió pública, i el consegüent escrutini de l'aparell del règim –autoritats civils, també eclesiàstiques– era gairebé una constant, a jutjar per les multes, avisos i fins i tot articles sencers censurats que s'inclouen a la mostra. En alguns d'ells es poden apreciar les ratllades i les anotacions del censor.
Detall d'un article censurat en què es pot llegir: "Esta colaboración hace más sospechosa a Ciervo. ¿Quién no conoce hoy las turbias actividades suyas? La cizaña y el escándalo no es evangélico"
Malgrat l'amenaça, l'atac no va fer mal a la revista. Els mitjans es van fer ressò del que va succeir aquell dia a la redacció –van amenaçar la secretària amb una pistola, van destruir el lloc, van cremar alguns arxius–, però no es van limitar a descriure els fets. La Vanguardia, però també Le Monde, el Frankfurter, el Herald Tribune, el Times, ho van condemnar, i com deixen clar des de l'exposició, van reforçar la seva iniciativa de lluitar per la llibertat, d'expressió i de pensament, malgrat tot.
Perspectiva de l'exposició al Palau Robert
Llegat i futur
El Ciervo és, ni més ni menys, la revista cultural més llongeva de Catalunya i Espanya. Analitzar la seva trajectòria, per tant, és entendre l'esdevenir de la societat espanyola i catalana, des del franquisme fins als nostres dies. Avui és sobretot una publicació sobre pensament i cultura, encara que en els seus inicis, els seus grans temes van ser la política i la reflexió des de la fe cristiana. 'Quaranta anys de cristianisme autocrític', resa el titular d'un article del diari ABC de l'any 1991, inclòs a la mostra.
Així com a la primera part de l'exposició es mostraven els orígens de la revista, a la darrera d'elles, també acolorida, es destaca la seva continuïtat i la seva històrica tasca. Una revista per fer amics i La degana de les revistes culturals, són els textos que acompanyen la resta de portades de la revista, col·locades en ordre cronològic fins a l'últim número publicat aquest mes de setembre.
El Ciervo: 75 anys de cultura i pensament lliure
A les parets de la sala, les fotografies de Llorenç Gomis acompanyat de Jorge Semprún, Lluís Foix o José Luis Aranguren a redacció, donen fe de les hores de xerrades i debats que devien tenir lloc amb motiu de la revista, i gràcies a ella. Altres tresors que s'hi troben són les cartes exposades d'alguns personatges cèlebres de la cultura espanyola, aquests amics que van formar part activa o van ser seguidors d'El Ciervo. Miguel Delibes, Salvador Giner, Victoria Camps, José María Valverde, Eugenio Trías, entre molts d'altres.
Una de les cartes exposades amb una il·lustració de Javier Mariscal
Una alternativa a l'algoritme
Al final, un vídeo amb grans figures de la cultura com Eduardo Mendoza, sota el títol 'Reflexions sobre el futur de les revistes culturals', dona peu a preguntar-se, en temps de xarxes socials, mètriques, fake news, intel·ligència artificial, on s'han de situar publicacions com El Ciervo?
L'editorial del 75è aniversari es dedica a respondre aquesta qüestió, a la qual també apunta l'exposició: la seva essència continua sent el seu propòsit, i aquest és seguir anant a la contra, també i més encara en el món d'avui. Perquè, per desgràcia, amenacen perills semblants als que El Ciervo va combatre en els seus orígens.
La direcció, per tant, és per a ells l'oposada al frenesí de les xarxes, a l'eco que se'n fa als mitjans i a l'opinió pública. Ser "una alternativa pausada i profunda de resistència a l'algoritme", com es pot llegir en un dels textos impresos al Palau Robert, en digital, però també en paper. En definitiva, no deixar d'apostar per allò que els defineix. Ho resumeix en poques paraules el títol d'aquesta mostra: '75 anys de cultura i pensament lliure'.
