Warhol i Pollock, la semblança entre l'udol i l'eslògan

A Nova York va arribar el pop com una revolució a deshora, quan ja s'havia acabat la revetlla avantguardista a Europa i l'expressionisme abstracte començava a colar-se als museus com una relíquia prematura i calenta. En aquell temps entre dos temps, Andy Warhol va fer de si mateix una icona ferotge, acumulant una mercaderia d'obsessions que estaven entre el deliri, l'audàcia i el capitalisme. “Jo soc el meu propi símbol”, va proclamar aquell noi tímid, lletjot i malaltís al qual coronava una perruca platejada.

Aparentment era una manera d'abaixar la persiana al paisatge angoixat que va portar Jackson Pollock i tota aquella generació –Rothko, De Kooning i Cy Twombly, entre d'altres– que pintava a queixalades. Com si després de tanta solemnitat, Warhol hagués posat el telescopi més ençà dels abismes de l'ànima per trobar en una llauna de sopa industrial l'expressió d'un insòlit fonament filosòfic: viu intensament, genera excitació i ven car.

‘Coca-Cola [2]’, d'Andy Warhol, datada el 1961. THE ANDY WARHOL MUSEUM / VEGAP. MADRID, 2025

Va passar que la seva obra va venir a assetjar la modernitat amb una ràfega de llums de neó, igualant el cartell publicitari a la Gioconda. Gairebé a manera de gran manifestació irònica, com un estrepitós riure contracultural –“comprar és molt més americà que pensar, i jo soc el súmmum de l'americà”, deia–, una agitació reactivada amb productes de supermercat. Warhol ha quedat fixat com el revers de Pollock: un alleujament de frivolitat davant aquella pintura instal·lada a la nafra.

A aquell moment exacte mira la professora, comissària i crítica d'art Estrella de Diego al capdavant d'una exposició àmplia, profunda i atrevida: Warhol, Pollock i altres espais americans, oberta fins al proper 25 de gener al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid. I ho fa, exactament, per rebatre el relat establert i qüestionar la mecànica successió d'escoles i moviments, afegint-hi complexitat a la Història de l'Art del segle XX.

No es tracta aquí tant de trobar-los la petjada exacta a Pollock i Warhol, el senyal irrevocable de l'un en l'altre, sinó de deduir l'amplitud dels dos artistes. El que es planteja és una cosa així com acostar-se a l'aventura de trobar els vasos comunicants entre els compartiments de la pintura que tots dos representen, transitant des del cim de l'abstracció als llampecs de la figuració pop. En definitiva, un salt al buit entre l'udol i l'eslògan.

‘Marró i plata I’, de Jackson Pollock. Executada cap al 1951. MUSEU THYSSEN-BORNEMISZA

Podrien servir com a inici les dues ampolles de Coca-Cola executades per Warhol a inicis dels seixanta. Una d'elles imita la manera de pintar dels abstractes de Nova York, liderats per Pollock. L'altra, ajustada a els preceptes de la figuració, és pura mercaderia. Penjades al seu estudi, l'artista solia preguntar als seus amics quina d'elles preferien… La representada de forma imperfecta, en què són perceptibles les petjades del pinzell o la reproduïda sobre un fons neutre a semblança d'una il·lustració publicitària?

S'ha acceptat àmpliament que l'artista pop va optar per la representació comercial de l'ampolla de Coca-Cola i que, amb la seva elecció, els expressionistes abstractes van deixar de ser aquella generació, fastuosa, violenta i terrible per entrar a la fornícula dels mestres prematurs, dels pares a abatre. En canvi, hi ha ecos, llaços i territoris intermedis entre les dues propostes: va existir un Pollock que va representar la ratllada de l'art figuratiu i un Warhol intens, complex, en què les formes s'esvaeixen.

Les obres reunides al Museu Thyssen-Bornemisza tracten de documentar com Pollock es va deslizar des de l'art figuratiu cap a l'action painting i el dripping, alhora que revelen l'admiració de Warhol pel capità de l'expressionisme abstracte fins al punt que la fotografia de el seu fatal accident de trànsit –l'Oldsmobile-88 fet miques després d'impactar una nit d'agost de 1956 amb els oms que flanquejaven una carretera de Long Island– va alimentar la fascinació de l'artista per la tragèdia. 

Una dona observa una de les pintures d'orina d'Andy Warhol. FRANCIS TSANG /MUSEU THYSSEN-BORNEMISZA

Així mateix, la mostra descobreix que la connexió més forta entre els dos artistes és conceptual: Pollock i Warhol van plantejar revisitar el concepte d'espai i el seu ús com a lloc d'ocultació. Un espai revisat a partir de les repeticions i la serialitat. Van trastocar la noció del fons i de la figura i van desenvolupar un projecte que, en les seves mateixes estratègies pictòriques, tenia quelcom de camuflatge. De fet, en les obres de l'un i de l'altre apareixen sovint petjades i vestigis que apel·len a certs trets autobiogràfics.

De les cent vint obres reunides amb motiu de l'exposició al centre artístic madrileny, cap més radical que les pintures oxidada –a vegades, amb els seus propis fluids d'orina– de Warhol, on remeda les obres que Pollock va fer just abans de morir, les pintures regalimades als enormes llenços. El resultat és un espai sense límits precisos, com si volgués parlar d'allò –l'homosexualitat, per exemple– del qual és millor callar.

“Warhol reprèn el lloc que Pollock deixa obert i rellegeix contínuament el mateix concepte espacial”, afirma la comissària Estrella de Diego, que ha vist reeditat, amb motiu de l'exposició, el seu assaig Tristíssim Warhol (Anagrama), en què ja qüestionava fa vint-i-cinc anys aquesta suposada transició d'un art profund i esquinçat com l'expressionisme abstracte a un altre de fred i melancòlic representat en els codis del pop.

Una de les ‘ombres’ d'Andy Warhol, que ja pressentia la mort en aquesta sèrie d'inspiració abstracta. THE ANDY WARHOL MUSEUM / VEGAP. MADRID, 2025

Als dos artistes els acompanyen a l'exposició d'altres –Mark Rothko, Lee Krasner, Helen Frankenthaler, Marisol Escobar, Sol LeWitt i Cy Twombly, entre d'altres–, que s'afegeixen a la tasca de demostrar que les categories d'abstracte i figuratiu són només representacions de la realitat. Hi va haver pintures i fotografies que van ser les dues coses alhora. Sense anar més lluny, Express, el gran mural que Robert Rauschenberg va executar el 1963, sembla un collage de Warhol enmig d'una tempesta matèrica a l'estil de Pollock.

Hi ha una darrera troballa en la proposta del Museu Thyssen-Bornemisza: la sèrie Ombres de Warhol, executada als anys finals de la dècada dels setanta, en què ja és impossible distingir cap figura. L'artista està assetjat per una mort que pressent amb claredat, amb aquell instint per la nostàlgia que tenen els bellament frívols, i arriba al seu final una de les trames més apassionants de la pintura del segle XX, salvatge i ritual, sempre a la vora.