Sergio García Sànchez: "Els dibuixants hem de preocupar-nos per cada treball que fem com si fos l'últim de la nostra vida"

Signa portades a la revista The New Yorker i al diari The New York Times. És autor de còmics tan rellevants com El cel al cap, El cos del delicte o Les trois chemins, publicat a França amb guió de Lewis Trondheim. Sergio García Sánchez és catedràtic de la Facultat de Belles Arts de Granada i un dels principals teòrics del còmic a Espanya. El 2022 va obtenir el Premi Nacional d'il·lustració, un reconeixement a una carrera marcada per la indagació experimental de les potencials de comunicació del còmic. És membre de l'OuBaPo, el centre d'investigació del còmic experimental i actualment exposa a la Galeria Cayón (Madrid), on trobem obres seves de gran format en les quals indaga en les potencialitats del dibuix i les seves formes. 

Fa algun temps vostè va afirmar que era un talibà del dibuix com a forma de comunicació.

Tot el treball que he anat fent al llarg dels anys, tant en la part teòrica com en la part d'aplicació pràctica, ha tingut a veure amb el meu interès per la forma en què s'aplica el dibuix, per intentar aprofitar al màxim les capacitats del dibuix com a forma comunicativa. Després em va començar a interessar molt la part estètica, és a dir, veure com el dibuix pot parlar per si mateix; no obstant això, és cert que la part comunicativa ha marcat la meva trajectòria i m'ha portat a traslladar l'element comunicatiu a la il·lustració i el còmic amb l'objectiu d'abordar-los d'una forma diferent. A partir d'aquests pressupostos, he intentat implementar diferents formes de treball, com l'acció multilineal, els contenidors d'històries i tota una sèrie d'estratègies que porten associades una forma de dibuix eminentment comunicacional. L'experimentació entorn de les noves formes de comunicació per al dibuix i el còmic ha marcat les meves dues principals facetes en la vida: la de professor universitari [García és catedràtic al departament de dibuix de la Universitat de Granada] i la d'il·lustrador. 

Sergio García Sánchez UNIVERSITAT DE GRANADA

A propòsit d'això, en una entrevista va dir que "l'experimentació era una qüestió d'ètica professional". És tota una declaració d'intencions.

Perquè és i ha de ser així. Sóc funcionari de l'Estat i em debo a la universitat: com a personal docent i investigador, que és el que som tots els docents de la universitat, tinc no només el dret, sinó també l'obligació d'investigar i, per tant, d'experimentar, de portar –o almenys, intentar-ho– el camp del dibuix comunicatiu a la seva màxima expressió i d'exprimir-ho tot possible. Això és el que he fet al llarg de tots aquests anys, vint-i-set crec, que porto a la universitat.

Pertany a més a l'OuBaPo, un grup d'estudi del còmic experimental. Al llarg d'aquests vint-i-set anys, com ha estat l'evolució de l'experimentació dins del còmic?

Diria que s'ha normalitzat. El que nosaltres, els pertanyents a l'OuBaPo, fèiem a finals del segle XX i molt a principis del XXI era força comú en algunes àrees de la comunicació gràfica, fins i tot, en la il·lustració, però no en el còmic. En aquell moment, el còmic era una estructura molt rígida de la qual era complicat sortir. L'OuBaPo era i és una associació francesa que es dedica a l'experimentació que, entorn del canvi de segle, va publicar un llibre cabdal: un volum en el qual participa molta gent que, amb els anys, s'ha convertit en un pilar clau dins de l'experimentació del còmic. La premissa d'aquell volum, en el qual vaig poder participar, era contar una història sense cap tipus de text, només amb la imatge. El que es pretenia era fer del còmic un llenguatge global i universal i, al mateix temps, fer d'aquest volum una mena de manifest gràfic en el qual s'experimentava amb l'ús del leporello, [el llibre plegat en format acordió o concertina, on una sola fulla de paper es plega en plecs paral·lels] que en aquell moment era poc freqüent, però que ara s'ha generalitzat. En aquell moment era impensable utilitzar aquest format per a un còmic. Recordo, per exemple, que en un principi a Espanya ningú volia publicar Caputxeta vermella perquè era un leporello. Finalment, la va publicar Dibbuks i, temps després, vam fer el leporello de La bella dorment. Avui aquest ús és habitual i no sorprèn. En els últims vint-i-cinc anys s'ha avançat molt i entre tots hem aconseguit arribar on estem ara.

'Ready to Soar' de Sergio García Sánchez © García Sánchez & The New Yorker. First published as the cover of 'The New Yorker', December 4, 2023. Used by permission. All rights reserved.

Països com França o Estats Units ens han avançat sempre?

Sens dubte. I ha estat així perquè ells sempre han tingut un mercat de còmics important. Tu pots experimentar si el mercat t'ho permet. És a dir: si resulta impossible publicar pots recórrer a l'autoedició, però, com sempre els dic als meus alumnes, l'objectiu és que el treball de cadascú tingui la màxima visibilitat possible. Els fanzines són útils? Clar que ho són, però el més important és començar en els fanzines per després poder realitzar treballs radicals i experimentals en editorials importants. Si pensem en el camp del dibuix de premsa treballar per a The New Yorker, per al Washington Post o per al The New York Times i poder fer propostes noves, diferents, és molt important. Implica una extraordinària visibilitat per a tu i per a les teves propostes. Aquests mitjans et donen un altaveu enorme i una difusió gegantina dels treballs experimentals que fas. Si l'experimentació queda reduïda a editorials petites o fanzines no arribarà a molta gent, no s'imposarà com a quelcom normal i generalitzat. França i Estats Units són dos països que tenen els suports necessaris per poder permetre aquesta difusió més àmplia: França, sobretot en el món del còmic, i Estats Units en el camp editorial, és a dir, la premsa. Algú podria pensar que la premsa nord-americana és una maquinària enorme on els canvis no són benvinguts, però succeeix el contrari: en la premsa nord-americana es busquen constantment noves formes i els directors d'art estan sempre alerta d'autors nous que aportin alguna cosa diferent als diaris. A més, paguen molt bé aquestes col·laboracions.

Es diu que els directors d'art són figures clau que intervenen en les creacions de dibuixos i il·lustracions. És així?

En gran mesura, sí. Són molt exigents i està bé que sigui així perquè, quan t'exigeixen moltíssim, tu dónes més. Cadascú busca una cosa i cada mitjà té els seus nivells de permisivitat amb la radicalitat; tu has de saber per a qui treballes i ser capaç d'adaptar-te: has de saber quin és el teu llindar d'experimentació i veure dins d'aquest llindar fins on pots arribar i què pots aportar, sempre en sintonia amb el mitjà que et contracta. Quan envies un dibuix, en la premsa nord-americana el sotmeten a un fact-cheking. Això és alguna cosa que aquí ningú realitza, però en Estats Units està normalitzat: els mitjans comproven absolutament tot de la il·lustració, revisen que tot sigui coherent i realista, inculcant-te una mirada periodística a l'hora de posar-te a il·lustrar. Inclús si per la il·lustració treballes amb la fantasia revisen que tot sigui creïble i lògic. A The New Yorker, els fact-checkers són implacables, repassen el teu treball al mil·límetre. Ara estic amb un projecte del qual no et puc parlar i en el qual m'ha anat molt bé aquests nivells d'exigència a l'hora de comunicar des del punt de vista periodístic que t'imposen aquests mitjans.

Vostè va guanyar el Premi Nacional d'Il·lustració el 2022. Parlem d'un dels premis estatals de recent creació. Ha faltat a Espanya el reconeixement que, en països com Estats Units, es reflecteix tant en aquesta exigència com en les tarifes?

Tot va en el mateix pack, també la falta o la presència d'un mercat. Quan guanyes el Premi Nacional l'any següent vas com a jurat. No puc parlar-te de les deliberacions, però sí puc dir-te que pesa molt la idea que el Premi Nacional d'Il·lustració ha de reconèixer principalment la feina dins de la il·lustració infantil tradicional i no en el cas d'altres formes de treball, com pot ser la premsa. El meu premi va ser una rara avis, però va ser necessari en el sentit que aquest guardó ha de tenir una perspectiva àmplia, no pot centrar-se només en la il·lustració infantil, perquè hi ha una enorme quantitat d'il·lustradors a Espanya que no es dediquen exclusivament a la il·lustració infantil, sinó que tenen un ventall creatiu molt més ampli. Penso, per exemple, en Sonia Pulido.

'Cuerpo del delito' DIBBUKS

Precisament quan vam entrevistar a Sonia Pulido ella es lamentava d'aquesta associació encara forta que hi ha aquí entre il·lustració i obra infantil.

Ella fa molt que no fa il·lustració infantil. Cal obrir les ments i comprendre que un premi com aquest ha de tenir un caràcter molt més ampli. En part, ha començat a obrir-se, però encara hi ha certes veus que insisteixen que la il·lustració que s'ha de premiar és la infantil. Però aquest no és l'únic problema.

Quin és l'altre?

L'altre és que tenim grans dibuixants de còmic espanyols que, en publicar a l'estranger, mai seran reconeguts amb el Premi Nacional. Això em sembla absolutament injust. El que passa és que, com ambdós premis, el d'il·lustració i el de còmic, els atorga la Direcció General del Llibre, el que es fa és premiar la producció espanyola. I no em sembla lògic: imagina't que el Premi Nacional d'Arts Plàstiques no se li concedís a un artista que exposa als millors museus del món perquè no exposa a Espanya. Seria ridícul, però això és el que està passant sobretot amb el Premi Nacional de Còmic.

Sense tenir en compte que, si a l'estranger el mercat és més ampli, és lògic que molts autors treballin fora.

Efectivament. D'aquí que calgui resoldre aquesta qüestió.

Vostè és autor de llibres infantils com Caputxeta vermella i de còmics com El