Helen Levitt: crònica de Nova York a peu de carrer
El Centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona revisa en una àmplia retrospectiva la feina d'una de les grans fotògrafes del segle XX
A les fotografies de Helen Levitt (1913-2009) hi batega la vida quieta. Hi són Nova York i el segle XX, que és com dir el món sencer. A la quadrícula d'aquella ciutat de ciutats hi ha desplegada la seva feina sense retòrica, gairebé tocada per una intuïció colpidora. Va desxifrar aquell lloc d'acceleracions i nits de jazz des de el gran finestral de la senzillesa, cosa que la va situar en la línia de Cartier-Bresson: sempre atenta a l'instant únic que dona senya i hora d'un temps concret.
Quan alguns fotògrafs destacaven en el fotoperiodisme de guerra i d'altres erigien la seva estàtua entre famosos, traient-li serps als ulls tristos de les estrelles de Hollywood, ella va fer del carrer el seu calador favorit. En concret, va recórrer als anys trenta i quaranta el Spanish Harlem i el Lower East Side amb els ulls llençant espurnes per reproduir no només la vida, sinó allò que de l'altra banda de la vida n'és l'essència, la realitat amagada, la seva intensitat emocional.
És la seva, per tant, una mirada a peu de terra. Les seves instantànies actuen com un diari íntim de l'espai urbà. Allà hi va ser com el testimoni definitiu de la seva realitat. De tot el que va ser i tot el que es va dissoldre als barris on els negres, els gitanos i els hispans van trobar els seus caus i d'on una vegada més van ser desplaçats. Perquè aquesta és la memòria d'aquesta ciutat. La mala memòria de les seves cantonades trencades que després van ser aplanades pel gòtic negre dels diners i l'especulació.
Dos viatgers del metro de Nova York, en una instantània de Helen Levitt de 1975.
No és estrany, per tant, que entre els gèneres més constants de Helen Levitt hi hagi el retrat. El nus de les seves fotografies va ser la gent i els seus dies iguals fins a establir de manera eficaç, documental, evocadora, nostàlgica o desanimada, depèn, l'escenografia de Manhattan com un pam de terra mutant amb pols de futur. El que es dedueix de les seves instantànies és que la ciutat no és altra cosa que un desnonament d'éssers, gairebé un refugi permanentment amenaçat.
A aquest Nova York de carrer, al perímetre pròsper i lumpen tantes vegades enderrocat i tornat a inventar, li va dedicar la fotògrafa estatunidenca la seva feina, que ara es pot veure àmpliament al Centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona. Són dues-centes vint imatges que conformen un abecedari on encara ens reconeixem, perquè ella interrogava cruament amb la seva bondat de dona que dubta, legalitzant la part més humana de l'home, aquella que, precisament, avui amenaça ruïna.
Queda així al descobert en aquesta acurada revisió promoguda per la Fundació Mapfre que Levitt no va arribar a l'ofici per inspiració, sinó per aquesta conspiració a la qual empeny l'atzar després d'enrolar-se com a aprenenta en un estudi fotogràfic del Bronx. I que, a partir d'aquell moment, es va mantenir la resta de la seva vida amb una Leica penjada a una espatlla, atrapant –preferentment, en blanc i negre– tots els colors de Nova York, amb aquesta fabulosa imaginació que desplega la vida tot just accelerar-se.
‘Mexico City, 1941’, una de les instantànies de la fotògrafa durant la seva estada al país asteca.
Hi són exposades les seves primeres instantànies sobre els dibuixos amb guix fets pels nens que veia diàriament de camí a l'escola d'East Harlem on feia classes. Al llarg d'una dècada, coincidint amb l'interès per l'art primitiu als Estats Units, es va ocupar de documentar aquesta mena de grafitis mitjançant fotografies en què sovint apareixen aquests petits dibuixant o posant al costat de les seves intervencions, que vénen a ser una manera d'ampliar i habitar de forma real i imaginada l'espai urbà.
Però, a partir de mitjans dels trenta, Levitt va començar a fer les instantànies per les quals després seria reconeguda. No li interessaven la gran metròpoli, ni la gent adinerada i glamourosa, sinó els barris de classe treballadora on vivia la població humil, les relacions que s'establien entre ells i amb el seu entorn. Són imatges d'adults xerrant davant de casa seva, mares traient el cap per les finestres, nens corrent per les voreres o refrescant-se de la calor amb l'aigua de les boques d'incendi.
Levitt no va necessitar mai d'aquesta detonació expansiva que empeny al buit tants artistes visuals. Ni va buscar documentar aquell Nova York de saltimbanquis i especuladors, de negociants i barbuts que dormen entre cartrons. Només li va interessar explorar l'ús mixt d'una ciutat pels éssers que li donaven vida. En aquest conjunt d'imatges hi ha el fosfat puntual d'algunes existències que van posar per a ella amb una innocència que és conquesta, ja que la poesia també s'escriu amb el rostre i el cos.
Nens juguen en un carrer de Nova York, fotografiats per Helen Levitt el 1940.
L'obra de Levitt no té intenció de ser un document social, almenys de manera expressa. Les seves imatges recullen moments quotidians. S'aturen en les expressions, relacions, gestos, robes, que són revelats amb gràcia i subtilesa, com si el barri sencer fos un escenari i la gent un elenc d'actors. Hi ha, efectivament, una mena de teatralitat inconscient, una mena de dansa implícita, com si els retratats actuessin a plena llum del dia sense que ningú els pogués veure.
Potser l'únic signe de rebel·lió en la seva feina es trobi en les instantànies que l'artista estatunidenca va realitzar durant cinc mesos a Mèxic. A la capital asteca també va fer fotografies als carrers, però en elles, a diferència de les que havia fet a Nova York, no hi ha la sensació de joc o la proposta de lirisme, sinó que es tracta d'escenes de gran cruesa, en gran part d'indigents i de les capes més baixes de la societat del país americà.
També hi ha registres a l'exposició del Centre KBr –que, després de la seva clausura l'1 de febrer, viatjarà a Madrid– de la incursió de Helen Levitt a partir dels anys seixanta en la fotografia en color i el cinema, arribant a filmar un documental als carrers de Nova York que es convertiria després en la pel·lícula In the Street (1946) que comença amb la següent cita: “Els carrers dels barris pobres de les grans ciutats són, per sobre de tot, un teatre i un camp de batalla”.
La fotografia en color de Helen Levitt titulada ‘New York, 1976’, de Helen Levitt.
Al llarg de la seva vida, va gaudir d'un ampli reconeixement artístic. Ja el 1940, el Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) va exposar la seva primera fotografia –tres nens emmascarats en una escalinata– dins de la mostra col·lectiva Sixty Photographs: A Survey of Camera Esthetics. Tres anys després, el centre d'art novaiorquès li va dedicar una exposició individual, Helen Levitt: Photographs of Children, que incloïa més de mig centenar de fotografies de nens preses tant a Nova York com a Mèxic.
Ni tan sols els seus ressonants triomfs als principals museus i l'interès dels col·leccionistes van servir perquè pogués dedicar-se completament a la seva vocació artística. Levitt era una dona menuda i sensible que conservava els seus negatius en una capsa de barret que guardava al seu apartament fins que un lladre li la va robar el 1970. Va tornar llavors a la fotografia, recorrent les avingudes i endinsant-se al metro per donar testimoni de la fauna que habita un territori agònic i fastuós alhora.
