Sánchez i Rivera

Els partits polítics són molt més que els seus dirigents en cap, i tanmateix hi ha una (inevitable en l’actual sistema comunicatiu) personalització dels partits i de la política que fan en els seus dirigents. En si mateixa, tot i la simplificació que comporta, la personalització no és dolenta --desprèn “proximitat”--, sempre que no derivi en culte a la personalitat, messianisme o cabdillatge.

En la situació i el context actuals, probablement l’acord representa el que es podria fer, més o menys, sense incórrer en riscos i tensions greus que el país no es pot permetre

El títol de l’article podia ser també 'Rajoy i Iglesias', si volgués qualificar en negatiu el desenvolupament del debat d’investidura, car negatives van ser les posicions i les paraules que les expressaven de Rajoy i Iglesias. Per això, figura en l’encapçalament un títol en positiu que reflecteix el sentit últim del debat.

Pedro Sánchez i Albert Rivera s’han entès programàticament (i personalment, que també té la seva importància; la lleialtat a l’acord demostrada al llarg del debat els honora; quin contrast amb la deslleialtat congènita de Pablo Iglesias!). El resultat ha sigut una entesa de 200 mesures que és molt més que un acord per a la investidura, és un vertader programa de govern, pendent de concrecions i desenvolupaments, com tot programa de govern en fase enunciativa, però suficient per comprometre posicions i poder-lo qualificar de “programa del canvi”, moderat en determinats aspectes, avançat en d’altres. En la situació i el context actuals, probablement l’acord representa el que es podria fer, més o menys, sense incórrer en riscos i tensions greus que el país, afeblit per la suma de crisis que l’aclaparen, no es pot permetre.

El text íntegre de l’acord Sánchez-Rivera és a l’abast de qui el vulgui consultar a internet, per tant no m’hi detindré. Quants dels diputats del 'no' deuen haver complert l’obligació de consultar-lo i estudiar-lo? Era (i és) el que s’espera de la seva funció i responsabilitat. Només des del desconeixement o des de la imposada disciplina de vot de partit s’expliquen molts dels 'no'.

La centralitat de Sánchez i la de Rivera fa que resultin imprescindibles en qualsevol programa de govern realista i factible per a Espanya

Rajoy l’encerta --al marge de la tirallonga d’improperis (impostura, frau, engany, farsa...)-- al despatxar l’acord Sánchez-Rivera lapidàriament: “És una contrareforma”. Iglesias el despatxa amb un (pre)judici impropi de qui s’irroga la representació omniscient del canvi: “Un govern de més del mateix”. Es comprèn que Rajoy no pugui acceptar, personalment ni políticament, una reforma de les seves reformes. Però, es fa difícil comprendre que Iglesias, al marge de la insídia del seu (pre)judici, no trobi en l’acord Sánchez-Rivera cap punt de partida per dialogar i tractar de millorar-ne continguts des de la seva posició. Potser perquè el seu objectiu és un altre que el canvi possible. Rajoy i Iglesias han forjat un “no pinça”, des de posicions formalment diferents, però objectivament coincidents. Tots els altres diputats i diputades, llevat de l’honrosa excepció de Ana Oramas, van sucumbir a la força devastadora del “no massiu”. Fou el triomf d’una estètica del negatiu.

I “els d’aquí”, com els anomena el fervor independentista, Joan Tardà, Gabriel Rufián i Francesc Homs mostraren, cada u amb el seu estil oratori --el de Rufián va sorprendre fins i tot els més avesats a las sorpreses--, la marginalitat del projecte que defensen. Hi són físicament, a l’hemicicle, no hi són políticament. Les seves intervencions queden recollides en el diari de sessions, però són irrellevants, perfectament prescindibles en el vital debat econòmic i social en què està immersa Espanya.

La centralitat de Pedro Sánchez i la d’Albert Rivera fa que resultin, ells sí, imprescindibles en qualsevol programa de govern realista i factible per a Espanya. Ho veurem les properes setmanes o a les properes eleccions.