Deslleialtat, desobediència i insubordinació
Continuaran amb l’agitació, malgrat que es troben a la mateixa distància sideral de la independència de Catalunya que abans del 27-S. Tenen els escons suficients per intentar formar govern, però això sol ja els costarà, i, a sobre, no tenen 'presidenciable'. Raül Romeva no arriba ni a compondre un Varoufakis, Carmen Forcadell i Muriel Casals són les cireres del pastís de la candidatura, Artur Mas resulta impresentable (amb això té raó la CUP), la banalitat d’Oriol Junqueras el descarta, ni que la CUP li donés suport.
Romeva no arriba ni a compondre un Varoufakis, Forcadell i Casals són les cireres del pastís de la candidatura, Mas resulta impresentable, la banalitat de Junqueras el descarta, ni que la CUP li donés suport. Qui més queda a la llista?
Qui més queda a la llista?, secundaris, personatges decoratius i trànsfugues del PSC i d’UDC. Hauran de presentar candidat a la presidència i potser algun acabi sent elegit, però quina autoritat moral tindrà per governar en sentit recte, si l’objectiu programàtic central de la llista era una independència, que amb les seves regles del joc ha estat “plebiscitàriament” rebutjada?
La nit electoral s’afanyaren a proclamar (Romeva, Mas, Junqueras) que tenien legitimitat moral per seguir amb el procés cap a la independència. Si s’haguessin limitat a dir que tenien legitimitat democràtica, no hauria estat tan fal·laç l’afirmació. Presumeixen de virtuts democràtiques, ells, que detenen rècords de deshonestedat intel·lectual, moral i política.
Han jugat amb un avantatge escandalós en la convocatòria del 27-S, en el caràcter pretesament plebiscitari de les eleccions aprofitant la llei electoral per valorar més els escons que el nombre de vots, en la seva campanya electoral muntada des de les instàncies del poder institucional amb mitjans de comunicació i recursos públics.
Han mentit sobre qüestions essencials, que afecten no “la dignitat del poble” com baladregen, sinó la població sencera. Han presentat les seves interpretacions insubstancials com a veritats tan evidents que no calia demostrar-les. Han tergiversat (“Això no és un Estat de dret” deia Artur Mas, el gran violador de l’Estat de dret) i han manipulat fins a extrems propers a sistemes d’altres temps. De quina legitimitat moral parlen?
Han convertit Catalunya en un cas únic, insòlit, a la Unió Europea, sí, però no per l’excel·lència de les seves actuacions, sinó per l’absurd dels seus propòsits i la deshonestedat dels seus mètodes
Han convertit Catalunya en un cas únic, insòlit, a la Unió Europea, sí, però no per l’excel·lència de les seves actuacions, sinó per l’absurd dels seus propòsits i la deshonestedat dels seus mètodes. La memòria és més curta que mai, i se n’aprofiten; per això no és en absolut superflu repetir una vegada més el que molts dèiem dies enrere.
Començaren amb la deslleialtat envers les institucions de l’Estat i les pròpies, desobeïren (amb l’astúcia pregonada com a virtut) les lleis de l’Estat i les pròpies. Els més radicals del camp independentista ja consideren la pràctica d’una desobediència sistemàtica contra les lleis i actes que perjudiquin Catalunya, que ells determinaran quins són.
Els portarà la seva contumàcia a la insubordinació plena? Si la intenten, perdran i, si no la intenten, el temps i el món real els erosionarà fins a deixar-los en la justa mida d’una minoria incòmoda, però intranscendent per a l’esdevenidor de Catalunya. Podem pensar amb el satíric Karl Kraus que “la situació és sense esperança, però no és seriosa”.
