Èric Junoy, exseminarista i carnisser: “La meva àvia era guaridora, i em va transmetre aquesta saviesa ancestral”
Va entrar al Seminari Diocesà de Terrassa el 2010, però va patir una crisi de fe que el va portar a reordenar la seva vida fins a trobar la seva vocació amb el seu nou negoci
Contingut relacionat: Des de Barcelona fins a Fuentelsaz: així governa a distància José Luis Sánchez, alcalde d'un municipi de 86 habitants
Amb un somriure tranquil, gairebé litúrgic, Èric Junoy atén darrere del mostrador de la Cansaladeria Sararols. Costa imaginar que, fa poc més d'una dècada, la seva vida transcorria entre pregàries, classes de teologia i silencis al Seminari Diocesà de Terrassa. Actualment, la seva quotidianeïtat es basa en manejar amb destresa la seva eina de treball: el ganivet.
Va entrar al seminari el 2010, mogut per una fe jove i un desig profund de servir a Déu i exercir com a sacerdot. "Va ser un shock per a la meva família. Imagina tenir un fill que amb 15 anys et diu que vol ser capellà i que ingressa al seminari".
Junoy descriu aquesta etapa com un temps tranquil entre pregàries, litúrgies i cants. El jove aspirant a sacerdot va compaginar la seva estada al seminari amb la vida estudiantil, ja que mai va abandonar l'escola i va poder combinar totes dues formacions.
Quan la fe trontolla
Tres anys després, una crisi de fe el va portar a penjar l'hàbit abans d'estrenar-lo. "Va ser dur, però ho vaig sentir com una alliberació", ha reconegut. Va patir una crisi de fe, o com ho diuen els entendits en la matèria, "una nit fosca". I reconeix que encara existeixen resquicios d'ella, el que, combinat amb una depressió, el comiat d'un familiar i el no sentir-se acompanyat al seminari, el va portar a trencar amb tot.
"Em vaig alliberar d'aquell jou, però em vaig sentir abandonat", recorda Èric Junoy en parlar de la seva sortida del seminari. Era 2013 i, amb aquella decisió, tancava una etapa que havia marcat la seva joventut. La crisi de fe que el va portar a marxar no va ser només espiritual, sinó també humana. "L'Església és santa, però les persones que la formen no", afirma amb serenitat, conscient que aquesta contradicció entre la institució i els seus membres va ser també part de la seva decepció.
Cansaladeria Sararols, negoci d'Èric Junoy Barcelona
De l'altar al mostrador
Els anys que van seguir no van ser fàcils. Va patir aquesta crisi de fe i es va veure obligat a reprendre el rumb i el lloc que ocupava. No va trobar feina fins al 2015, quan una carnisseria de Granollers necessitava un aprenent. "No sabia res del ofici, però em van donar l'oportunitat", explica. Allà va descobrir que tenia mà, que el tracte amb el producte i amb la gent li sortia com a alguna cosa natural. "Em van formar des de zero i vaig aprendre l'ofici de carnisser. Estic molt agraït", afegeix.
Va ser un aprenentatge lent i constant, fet de talls, matinades i paciència. Amb el temps, el mostrador va substituir l'altar, i l'ofici es va convertir en una nova forma de servir. Però anys més tard, després de la pandèmia, una mala època personal el va obligar a parar.
En aquest parèntesi va aparèixer l'oportunitat que canviaria la seva vida. La carnisseria del seu barri, a Bellavista —la Xarcuteria Vilardell— buscava relleu. Èric va començar a treballar-hi per provar-se, i aviat va sentir que era el lloc on havia de quedar-se. Al gener del 2021 va prendre el traspàs i la va reanomenar com La Franquesina, un nom que evocava proximitat i arrels.
L'èxit i l'ofici ben fet el van portar, quatre anys més tard, a un nou repte. El 2025 va reobrir una carnisseria centenària al centre de Granollers, Cansaladeria Sararols. Un establiment amb 113 anys d'història que Èric va assumir amb el mateix respecte gairebé litúrgic amb què abans s'acostava a l'altar.
Èric Junoy darrere del mostrador de la seva carnisseria Barcelona
Un do especial
Actualment, Junoy tira endavant tots dos negocis i la seva faceta com a empresari autònom cada vegada guanya més pes en la seva vida quotidiana. Passa els dies entre encàrrecs, proveïdors i l'anar i venir de clients fidels, però la seva fe —aquesta que un dia va semblar esvair-se— mai va acabar de marxar del tot.
Amb el temps, al barri ha començat a circular un rumor peculiar. Alguns asseguren que Èric pot guarir certes molèsties amb unes pregàries determinades, entre elles l'herpes zòster. Ell ho explica amb un somriure entre tímid i sorprès: "Existeix la creença que jo tinc aquest do". No renega de la història, de fet, l'atribueix a un llegat familiar. "La meva àvia era curandera, i em va passar aquesta saviesa ancestral", explica.
Junoy reconeix que el seu davant els veïns que el busquen no té a veure amb poders sobrenaturals, sinó amb la força interior de qui confia. "He acabat pensant que és més la fe d'una persona el que l'acaba curant. El que busca la gent és la fe".
Entre ganivets, pregàries i talls precisos, Èric Junoy ha trobat el seu propi altar: un mostrador des d'on segueix, a la seva manera, guarint cossos i ànimes. Conserva les seves creences religioses i, d'alguna manera, ha aconseguit reconciliar la carn i l'esperit. Als seus carnisseries conviu la destresa de l'ofici amb una calma interior que sembla venir d'un altre lloc, com si aquell equilibri fos el verdader miracle de la seva història.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial
