L'empresari José Elías, en recordar l'època en què el seu negoci d'instal·lació es va arruïnar, descriu l'entorn financer com un joc d'alt risc dominat pel sistema de pagarés i terminis de pagament insostenibles.
La raó fonamental del seu col·lapse no va ser una mala gestió de l'obra, sinó l'estructura financera imposada pel sector, on la dependència del crèdit bancari es convertia en una trampa mortal.
El negoci operava sota normes del joc que l'empresa no podia marcar. Elías detalla que, tot i que la llei prohibia els terminis excessius (el màxim legal era 90 dies), el normal era començar a negociar els pagaments a 180 dies.
A més, aquests 180 dies es comptaven només després que la factura havia estat validada, un procés sovint demorat amb tecnicismes ("li falta la coma"). Això generava un desfasament en el cobrament d'uns 4 mesos.
La trampa del descompte
Ja que l'empresa havia de pagar sous i materials a final de mes (especialment al voltant del dia 25), era impossible esperar mig any per cobrar.
Elías assenyala que començava el dia 1 del mes amb 0 € al compte i, tanmateix, havia de pagar, per exemple, 340.000 € aquell mes en nòmines i subministraments.
La solució passava per el descompte de pagarés. El pagaré és un document similar a un xec, però amb una data de venciment futura (ex. per dins de 100 dies).
L'empresa portava aquest document al banc perquè el fes efectiu de manera immediata a canvi d'interessos. El banc avançava els diners, mantenint el pagaré com a garantia.
La pèrdua catastròfica
El mecanisme d'arruïnament s'activava quan el client final (el deutor) no pagava al banc en la data de venciment. La responsabilitat recau alors en l'empresa d'Elías, de manera immediata i costosa.
La cita que resumeix la brutalitat del sistema és clara: "el banc no només et quedes sense diners, sinó que et descompten els 100.000 més el 7% per despeses de devolució".
Si s'utilitzaven 100.000 € com a exemple de l'import d'un pagaré, el banc cobrava 7.000 € només per la comissió de devolució (el 7%). A més, si aquest impagament deixava el compte de l'empresa en descobert, el banc podia cobrar un 25% sobre el saldo negatiu.
Elías lamenta la magnitud de les penalitzacions: "m'has avançat 100.000 i m'has bufat 30.000 amb la tonteria". Això demostra que la devolució d'un sol document generava pèrdues desproporcionades.
Aquest entorn financer funcionava com un efecte domino: si el client gran ("el de sobre") deixava de pagar, "marxava tota la merda", col·lapsant tota la cadena de subministradors i contractistes.
La pressió era tal que Elías recorda l'estrès extrem, on la setmana del dia 25 podia aprimar-se 2 kg, una senyal dels "malabarismes" financers constants que definien el sector.
El sistema era "cruel," perquè la penalització sempre recaiguda sobre el "dèbil," mentre que el banc era qui "feia l'agost" amb les comissions.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant inteligència artificial