A dalt de Vallirana, entre els clars del bosc i el zumbit de la desbrossadora, Carlos Delgado aixeca una llauna metàl·lica en forma de “V” i l'encasta al tronc d'un pi. El gest és lent, precís, gairebé ceremonial. "La resinació es fa a Castella des de fa més de dos-cents anys —explica—, però aquí no es coneixia. Així que algú havia d’empezar".
Delgado, de 70 anys, i la seva esposa, antics treballadors d'una constructora, van descobrir l’ofici quan la crisi del 2008 els va deixar sense feina. "Pensàvem què podíem fer que no depengués de ningú. I aquí a Vallirana només hi ha bosc, i el que hi ha són pins. Així que vam pensar: ¿què es pot fer amb els pins?" La resposta va ser la resina.
Van trucar a una refineria de Castella i Lleó. La resposta va arribar en minuts: "Des de la primera gota que tragueu, us la comprem tota". No hi havia marxa enrere.
Un acord que va encendre
Tot va començar amb una idea senzilla fa 10 anys que, amb el temps, es va transformar en un projecte sòlid. La família Montané els va cedir 2.200 pins en unes 40 hectàrees del Pla d’Ardenya, a Vallirana, a canvi del manteniment del bosc. A finals del 2015, Carlos i la seva esposa van fundar la cooperativa Forest Baix, van signar un acord amb la refineria de Castella i Lleó i van començar a treballar.
Carlos Delgado, el resiner de Vallirana, treballa al bosc
"En el nostre cas, vam arribar a un acord amb el propietari del bosc. A canvi de poder extreure la resina, fem la neteja forestal" No tots els propietaris reaccionen igual. "Just a l'altra banda del camí, un altre propietari ens va dir que no. Però si s'entengués el benefici mutu, això podria multiplicar-se".
El bosc que dóna feina
Des de llavors, la parella ha convertit la seva jubilació en una segona vida laboral. "Hi ha qui es dedica a l'hort, als tomàquets o les enciam; nosaltres hem canviat els enciams pels pins", diu entre rialles, amb els guants tacats de resina.
Gairebé cada matí surten cap al bosc, amb les eines a l'espatlla. En el silenci del bosc es succeeixen els cops secs de la destral. El vídeo que acompanya aquest reportatge mostra aquest procés meticulós: netejar la base del tronc, marcar la "cara", col·locar la llauna i esperar.
Les eines que Carlos Delgado empra per a les tasques de resineria. De dreta a esquerra: una destral o un barrasco, un mas, una mitja lluna i una escoda.
Allò que no es veu és la paciència. "Això no és clavar una destral. És com fer-li un petit tall a l'arbre perquè suïï", diu Carlos, amb un to de qui ha après observant més que llegint.
L'entorn també canvia. On abans hi havia sotabosc i branques seques, avui el terra està despejat. "Tot el que fem aquí —afegeix— ho paguem del nostre butxaca. Però el bosc net no es crema igual".
Guardians del bosc
L'extracció de resina és una forma de cuidar el bosc. Carlos i Elizabeth són, en paraules seves, "guardians del bosc". La seva presència constant vigila el territori, manté nets els accessos, detecta plagues o malalties dels arbres i contribueix a una gestió forestal activa que redueix el risc d'incendis i degradació.
Carlos Delgado, el resiner de Vallirana, prepara l'arbre per extreure resina
"El foc no corre igual quan hi ha gent dins del bosc. La prevenció no és només posar cartells de ‘Prohibit fer foc’; és viure el bosc, treballar-lo".
Els tècnics forestals ho confirmen: un bosc amb resiners és un bosc més sa. "Un pinar resinós és un pinar ben cuidat", resumeix un informe del Servei de Prevenció d'Incendis de la Diputació de Barcelona, on l'ofici comença a incloure's en projectes pilot.
Una vella aliada industrial
La resina, aquest suc espès i aromàtic que els romans ja feien servir per impermeabilitzar vaixells i fabricar torxes, avui té una segona vida industrial. S'utilitza en adhesius, cosmètica, barnissos, tintes, productes farmacèutics o fins i tot pneumàtics ecològics.
La resina goteja pel tronc fins arribar al contenidor
Europa importa gran part de la que consumeix —principalment de la Xina i el Brasil—, i la producció local no cobreix ni la meitat de la demanda. El quilo ronda els 2,5 euros. "Cada arbre pot donar entre tres i cinc quilos a l'any —explica Delgado—. Si es treballés a escala, hi hauria feina per a centenars de persones".
Aprendre, ensenyar, replicar
Carlos i Elizabeth es van formar veient vídeos, parlant amb resiners de Sòria i Segòvia i visitant pinedes castellanes. "Ens van ensenyar els trucs: quan tallar, com protegir l'arbre, com guardar la resina perquè no s'oxidi". La resta, diu, l'han après a base de prova i error.
El seu entusiasme s'ha convertit també en vocació educativa. Cada any els visiten escoles forestals i centres de formació ambiental, com l'Escola Agrària de Santa Coloma de Farners o l'Institut de Sostenibilitat i Medi Ambient de Barcelona. "Ens agrada compartir el que sabem, perquè volem estendre l'ofici a Catalunya. Amb la quantitat de pi blanc que tenim, podríem ser els principals productors de l'Estat. La gent podria guanyar-se la vida dignament".
El uniforme de Carlos Delgado, el resiner de Vallirana, tacat de resina
Una economia que podria créixer
¿Per què no hi ha més resiners a Catalunya? "Primer, perquè l'ofici no es coneix". El segon obstacle és estructural: el 76% dels boscos catalans són de propietat privada, mentre que a Castella molts són comunals. "Allà els ajuntaments lloguen parcel·les de 5.000 pins. En nou mesos es poden obtenir entre 20.000 i 22.000 euros. No està gens malament".
Delgado calcula que amb una inversió inicial de 3.000 o 4.000 euros per treballador —per a eines, galledes i material de camp—, una colla podria recuperar la inversió en la primera campanya. "A Castella ja ho fan així. Aquí podríem replicar-ho demà mateix".
Grans contenidors plens de resina al bosc de Vallirana
Segons el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), a la comunitat hi ha més de 55 milions de pins blancs (Pinus halepensis). "El 10% d'aquests pins són cinc milions d'arbres treballant. Deu milions de quilos de resina a l'any. Amb això podríem muntar una refineria aquí mateix".
Una alternativa amb futur
Carlos i Elizabeth preparen ara una col·laboració amb una associació de persones amb discapacitat intel·lectual de Molins de Rei per ensenyar-los l'ofici. "Volem que puguin treballar i tenir un sou. Però necessitem un mitjà de transport diari. Això és el que demanem: suport logístic, no caritat".
De moment, el seu projecte segueix sent únic a Catalunya. "Només hem demostrat que es pot fer. Que el bosc no és només per passejar o perquè es crema cada estiu. És un espai de treball, de vida".
Carlos Delgado, resiner de Vallirana
Al final de la jornada, Carlos recull una de les llaunes plenes. "Mentre el cos aguanti, seguiré. I si algú més vol aprendre, aquí estarem per ensenyar. L'important és que no es perdin".
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial