Venezolans a Catalunya i vida d'un sense sostre a Barcelona

Del chavisme al trumpisme. La diàspora veneçolana a Catalunya adopta una elemental actitud de prudència davant la captura de Maduro. Parlar de la caiguda del règim bolivarià sembla prematur. Més de cinquanta mil veneçolans resideixen a la província de Barcelona i només uns pocs han sortit al carrer. Hi havia més públic autòcton que veneçolà en les mínimes concentracions.

A tot Espanya són quatre-cents mil els ciutadans d’aquell país. I repartits pel món, 7,8 milions. Es tracta d’un dels majors desplaçaments de població de la història, la qual cosa dóna compte de la dimensió d’aquesta tragèdia política i econòmica en què el chavisme va enfonsar el país amb més reserves de petroli del món.

En la versió catalana de la caiguda de Nicolás Maduro hi ha titulars contradictoris. "'Fora 'yankees' d'Amèrica Llatina': Barcelona protesta contra 'l'agressió imperialista' de Trump a Veneçuela", s'assegura en l'edició digital de El Periódico.

Potser sigui molt dir que Barcelona protesta, però és un recurs habitual en aquest tipus d’informacions. L’autora del text, Daniela Cabeza, refereix que "aquest dissabte s’ha celebrat a Barcelona una manifestació davant el Consolat veneçolà en protesta de l’"agressió imperialista", segons han qualificat els organitzadors, contra Veneçuela, després de la captura de Nicolás Maduro. Segons la Guàrdia Urbana, l’acte ha reunit unes 400 persones i ha obligat a desplegar un important dispositiu policial a la zona".

Quatre-centes persones en contra dels Estats Units davant 250 en contra de Maduro, apunta per la seva banda l’Abc, que titula: "L’himne de Veneçuela ressona al centre de Barcelona per celebrar la captura de Maduro". 

En un text signat pel diari s’indica que "el centre de Barcelona té en marxa aquest dissabte a la tarda sengles concentracions a favor i en contra de la captura de Nicolás Maduro per part dels Estats Units. D’una banda, a Arc de Triomf segueixen concentrats poc abans de les 20.00 hores uns 250 contraris al líder bolivarià. Allà, al bell mig de la capital catalana, han cantat l’himne veneçolà diverses vegades, han mostrat banderes del seu país i han acabat posant altaveus amb música festiva".

A Crónica Global el titular sobre aquests moviments recull les dues mobilitzacions: "Partidaris i detractors de Maduro es manifesten al centre de Barcelona". 

Com impera la confusió sobre les intencions de Donald Trump, la bona gent de Veneçuela a Catalunya ha optat de forma molt majoritària per guardar-se per a si i els seus afins les seves impressions, simpaties i opinions. El que està en joc és massa seriós com per sortir als carrers a cridar i delatar-se. 

El cop de mà trumpista al Carib va acaparar, acapara i acapararà els mitjans durant dies. Les implicacions de l’operació són infinites i hi ha qui diu fins i tot que tot és un muntatge. Per exemple, el militar espanyol Gan Pampols, exvicepresident de Mazón a València, qui sosté que "Maduro ha permès l’atac i pactat la seva captura", segons Ok Diario.

Però hi ha altres històries als mitjans. Per exemple, El Mundo explica la vida d’un nord-americà anomenat Andrew Funk que va ser sense sostre a Barcelona, va aconseguir escapar del carrer i ara ajuda altres persones sense llar a sortir del pou. La galeria de personatges del reportatge mostra que haver de dormir al carrer pot passar a qualsevol.

"L’americà que va ser 'sense sostre' a Barcelona que ha tret 3.500 persones del carrer des d’Espanya", s’anomena la peça que signa Martín Mucha. 

"«Saps quina és la pregunta fonamental per a qui no té casa? Dormir segur en un lloc il·luminat i que et reconeguin, sabent que ets un homeless. O dormir entre ombres, mantenint l’anonimat, però corrent perill. Jo vaig escollir la primera opció», deixa anar Funk, un nord-americà de Minnesota amb nom d’estrella de rock que va buscar -i trobar- la seva felicitat després de ser una persona sense sostre a la ciutat on avui viu", escriu Mucha.

I a El Periódico s’explica la desgraciada mort d’un home a Vilanova i la Geltrú en un repte en directe a xarxes socials que consistia a beure’s una ampolla de whisky i esnifar o fumar sis grams de cocaïna en tres hores. Sembla que es tractava d’aquesta mena de reptes virals amb els quals hi ha gent que "es guanya la vida". El mort tenia 37 anys. "Mor un home a Vilanova i la Geltrú per un repte en directe: 'Li van pagar cocaïna i whisky perquè es matés'", s’anomena la notícia signada per David López Frías.

Del seu text: "Quan en Dani va aconseguir entrar a l’habitació del seu germà Sergio, se’l va trobar agenollat i amb el cap recolzat al matalàs. Estava immòbil, rígid. La seva mà encarcarada encara sostenia el telèfon. Dani la va tocar i la va notar freda: “Mama, en Sergio és mort”, va anunciar a la seva mare, que observava, angoixada, des del llindar de la porta".

"A la taula de l’habitació hi havia una ampolla de whisky gairebé buida, dues llaunes de begudes energètiques i una muntanyeta de cocaïna plantada en una placa de color vermell. L’ordinador i la 'webcam' estaven encesos. Hi havia gent mirant l’escena. En Sergio va morir en directe, mentre els seus espectadors li preguntaven: “Ja estàs dormint la mona, Sergio? Encara no t’has acabat l’ampolla de whisky?”".

Canvi de terç. La política catalana s’aferra als balanços. El pati travessa una mena de calma equatorial en què l’independentisme gestiona la decadència, assenyala La Razón. "El moviment ha acumulat nombrosos revessos polítics i socials el 2025", apunta un sumari del diari de Planeta.

Escriu José Antonio Lavilla: "Pocs dies després d’haver començat el 2026, es poden treure diverses conclusions. Una d’elles, que l’independentisme ha tingut un d’aquells annus horribilis, tant a Catalunya, com a Madrid, com a Europa. El que fa uns anys era una marea política i social que semblava imparable, s’ha convertit en un record que intenta revifar-se mentre cada dia sembla estar submergit en més divisions, crisis, problemes d’identitat i manca d’estratègia".

"Aquesta anàlisi es desprèn del moment de Junts i ERC, però no només pel que ells són capaços de fer o, millor dit, pel que no són capaços de fer, com formar un front comú al Congrés, sinó també per l’aparició d’un tercer actor que ha revolucionat el tauler secessionista: Aliança Catalana".

"La veritat és que deixar de parlar d’independència i apostar per l’autonomisme a l’hora d’investir Pedro Sánchez i Salvador Illa a canvi de cessions d’“autogovern” ja va ser un símptoma de l’abandonament de les posicions “de màxims” que van abanderar els partits processistes fa uns anys". 

"Tanmateix, en acabar el 2024 semblava que la jugada els havia sortit bé: havien arrencat al Govern i a la Generalitat els compromisos de l’amnistia, d’aprovar el català a la Unió Europea, del traspàs de les competències d’immigració i d’un nou finançament singular per a Catalunya".

"Lluny de la realitat, amb l’any acabat, encara no han aconseguit materialitzar cap reivindicació. Persegueixen Sánchez i Illa i els exigeixen complir els acords d’investidura. La resposta d’aquests és que “s’hi està treballant” i apel·len a la dependència d’altres actors per descarregar-se la responsabilitat. Tanmateix, Junts es nega a fer caure el Govern de Sánchez, i ERC continua sent el soci prioritari de Salvador Illa".

Segueix l’anàlisi: "Aquesta sensació entre les bases de “supeditació” de Junts i ERC al socialisme està canalitzant en un nou actor: Aliança Catalana. El partit de Sílvia Orriols, segons totes les enquestes, ha crescut notablement fins al punt de disputar ser la força més votada als altres partits independentistes. Segons l’última enquesta del CEO, podria obtenir fins a 20 escons, empatat amb Junts (altres 20) i molt a prop dels 22-23 d’ERC".

"La irrupció d’Aliança va agafar Junts a contrapeu. La indecisió entre copiar les tesis més dures d’Orriols relacionades amb la immigració o sumar-se al cordó sanitari del Parlament ha alimentat la percepció entre l’independentisme de dretes de manca d’estratègia clara i de no tenir una identitat definida". 

"Nombrosos líders municipals de Junts han alertat durant tot l’any: “No es pot fer política des de Waterloo allunyats de la realitat territorial dels municipis catalans”. Quan Junts va decidir sumar-se a l’onada antiimmigració que hi ha a Catalunya, ja era massa tard: la gent, entre l’original i la còpia, l’electorat està preferint l’original".

I: "A això, s’hi suma que els enfrontaments entre Junts i ERC són cada cop més freqüents. Mentre al Parlament semblen ignorar-se, vivint una mena de “treva” o de “pacte de no agressió”, a Madrid els retrets entre Miriam Nogueras i Gabriel Rufián són cada cop més freqüents i més durs. Els partits que un dia van anar de la mà, avui estan més dividits que mai a causa de les seves diferències no tant nacionals sinó ideològiques: Junts, dretanitzant-se, i ERC, aferrada a l’esquerra". 

Sobre l’auge del partit d’Orriols també se’n parla a Vilaweb. "Manuel Delgado: “La veritable derrota del projecte independentista és Aliança Catalana”", s’anomena l’entrevista d’Ot Bou Costa al catedràtic d’antropologia. 

A continuació, les preguntes i respostes referides al titular: 

P: Som davant d’una derrota històrica del catalanisme?

R: Som davant d’una derrota tècnica. Ens han derrotat des del punt de vista pseudomilitar. Hi ha hagut una batalla i l’hem perduda. El problema no és la derrota històrica del catalanisme en el camp de batalla de la confrontació, sinó la derrota moral que ha implicat la irrupció d’un catalanisme feixista que sempre havia existit, però que ara té allò que anhelava: una dimensió orgànica. La veritable derrota del projecte independentista és Aliança Catalana.

P: Això vol dir que la veieu en condicions d’esdevenir hegemònica?

R: S’hi pot acostar. És claríssim. És una derrota també en el sentit que la impugnació de l’estat de les coses ja no va a càrrec de l’esquerra, sinó de l’extrema dreta. Són els antisistema. Això és una tragèdia.

P: Si sempre hi havia estat, aquest component, com és que fins fa ben poc se l’havia pogut reprimir?

R: Perquè tenia formes de contenció: la dreta catalanista conservadora clàssica que representaven Convergència i Unió, i fins i tot un cert sector d’Esquerra Republicana. En Heribert Barrera ja hi havia una mica d’Orriols. Per no parlar dels precedents dels anys trenta, amb la insinuació d’un feixisme explícitament català. 

No és un fenomen nou. El problema és que en una situació de fracàs de la dreta que havia aixoplugat aquesta mena de sentiments, davant del que és una crisi generalitzada, apareix, com a tot el món, un corrent obertament feixistitzant que té com a característica un fort component cultural, que fa una reivindicació de la cultura catalana que Vox no fa respecte de la cultura espanyola, sinó d’una manera desdibuixada. 

El feixisme és la forma histèrica del capitalisme. Els feixismes sempre estan a punt per irrompre quan aparegui una fórmula orgànica i organitzativa que doni estructuració a uns estats d’ànim que no en tenien. És el que dèiem abans: és un error creure que Franco va crear el franquisme. És al revés. García Albiol és el resultat d’un estat d’ànim, no la causa.

Més política. "Els 'comuns' s’obren a 'rellançar l’espai d’esquerres' després de la crida de Rufián de crear un 'front' unitari per a les generals", assenyala un titular d’El Mundo.

La peça és de Víctor Mondelo: "La coordinadora dels comuns i diputada al Congrés, Candela López, ha anunciat que al seu partit preveuen poder presentar durant el primer trimestre d’aquest any 2026 un projecte per "rellançar l’espai de les esquerres" a nivell estatal".

"López ha manifestat que la seva formació és una força "imprescindible per fer que la unitat sigui efectiva" i que la seva intenció és que aquest model d’unitat entre partits i formacions d’esquerres a l’esquerra del PSOE es pugui aplicar també a les comunitats autònomes".

"Aquest moviment arriba després que el líder d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, porti mesos proposant un "front comú" perquè totes les formacions que se situen a l’esquerra del PSOE concorrin juntes a les generals de 2027". 

"L’estratègia ha estat secundada aquesta setmana pel seu antecessor en el càrrec, Joan Tardà, líder de l’ala esquerrana d’ERC i que ha proposat que el seu partit, els comuns i la CUP es presentin en una mateixa llista a les generals com a pas previ a fer el mateix a les autonòmiques catalanes de 2028. Tardà propiciarà un debat al llarg d’aquest any dins d’ERC que forci la direcció, encapçalada per Oriol Junqueras, a posicionar-se".

I: ""Fa temps que treballem les diferents forces polítiques que ara mateix conformen el grup plurinacional [Sumar], però des dels Comuns estem parlant amb totes les forces polítiques de les esquerres", ha explicat López en una entrevista concedida a Europa Press".

Esports. El Barça es va imposar a l’Espanyol en el derbi disputat ahir a la nit a Cornellà. L’equip perico va jugar com mai i va perdre com sempre, que diria el clàssic. Tots els titulars sostenen que L’Espanyol va ser millor, però... Joan García va estar immens en el retorn al que l’any passat era casa seva. 

Els mitjans també consignen la defunció de Maria Eugenia Cuenca, la primera dona consellera de la Generalitat. Titular de Governació entre 1992 i 1995.

De la nota d’Efe que recull El País: "Nascuda a Calataiud el novembre de 1947, Cuenca va ser membre de la direcció de l’extinta Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) entre 1989 i 2004, elegida diputada per CiU al Congrés a les eleccions de 1986 i 1989, secretària general d’Ensenyament de la Generalitat entre 1986 i 1986 i consellera de Governació entre 1992 i 1995. Després del seu pas pel Govern de Jordi Pujol, Cuenca va ser elegida diputada de CiU al Parlament a les eleccions de 1999 i 2003".

4 de gener, dia mundial del Braille i de la hipnosi. Santoral: Àngela de Foligno, Rigobert bisbe, Abrúncul, Faraildis, Ferreol bisbe, Rigomeri, Gregori bisbe de Langres, Isabel Anna Seton, Hermes i Cai màrtirs.