La temptació del camí curt
"Per antipàtic que resulti Maduro per a l'opinió pública internacional —i ho és amb raó—, el que ha fet Donald Trump no és defensar la democràcia, sinó fer justícia pel seu compte"
Durant anys, Nicolás Maduro es va permetre donar lliçons de democràcia a Espanya. El mandatari veneçolà, empresonat aquestes últimes hores als Estats Units, va criticar obertament el Govern de Mariano Rajoy per intentar impedir la celebració del referèndum il·legal de l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya. Per al seu règim, allò era “repressió”, “autoritarisme” i “vulneració del dret a decidir”.
El sarcasme era obscè, però també útil: mostrava fins a quin punt el concepte de democràcia pot retorçar-se quan convé. Un dictador assenyalant una democràcia per fer complir la seva pròpia legalitat constitucional. I, tanmateix, molts dels qui avui relativitzen els camins curts de poder aplaudien aleshores —amb més o menys entusiasme— que l'Estat espanyol actués dins del marc de la llei, encara que el cost polític i reputacional fos elevat.
Per antipàtic que resulti Maduro per a l'opinió pública internacional —i ho és amb raó—, el que ha fet Donald Trump no és defensar la democràcia, sinó fer justícia pel seu compte. Substituir el dret per la força, el procediment per la conveniència i, en última instància, el marc comú per la decisió unilateral del més fort.
I aquest mètode hauria d'incomodar fins i tot aquells que avui celebren el resultat i prefereixen no mirar el mètode.
Ningú en el seu sa judici acceptaria que els Estats Units resolguessin el conflicte entre Ucraïna i Rússia al marge del dret internacional, o imposessin la seva solució a l'Orient Pròxim sense atendre regles, tractats i organismes multilaterals. En aquests escenaris, el camí curt deixa de semblar agosarat i comença a semblar perillosament arbitrari.
La pregunta és incòmoda, però inevitable: per què acceptem fora el que no toleraríem dins?
![Nicolás Maduro, presidente de Venezuela, en un acto oficial](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2024\/08\/03\/examen-als-protagonistes\/875422494_13303129_320x180.png"])
El paral·lelisme amb el procés és inevitable. El 2017, Espanya va ser acusada d'“autoritarisme” per defensar el seu ordre constitucional davant d'un desafiament secessionista unilateral. Es va demanar diàleg, mediació internacional i flexibilitat legal. Es va exigir que el poder s'autolimités, fins i tot quan tenia força suficient per imposar el seu criteri sense miraments.
Avui, molts d'aquests mateixos discursos s'evaporen quan l'actor fort són els Estats Units i l'objectiu és un règim antipàtic. La coherència, com gairebé sempre, queda per després.
Estem perillosament a prop d'assumir que la legalitat només importa quan protegeix causes simpàtiques. Quan no, destorba. Vaja, estem davant el risc d'interioritzar que el dret és un luxe prescindible i que la democràcia es mesura per afinitats, no per regles.
No és una discussió nova. Ja advertia Montesquieu que “tot home que té poder s'inclina a abusar-ne; va fins que troba límits”. La grandesa de l'Estat de dret no rau en la puresa moral dels qui manen, sinó en l'existència de frens que els impedeixen decidir per impuls, conveniència o pura força.
Quan aquests límits se salten perquè l'objectiu sembla just, el que s'erosiona no és l'adversari de torn, sinó el principi mateix que protegeix els més febles davant el poder arbitrari.
Maduro s'equivocava quan acusava Espanya d'autoritària per fer complir la llei. Però no s'equivocava en una cosa: sabia que el poder, quan se sent fort, sempre busca camins curts.
Avui alguns celebren que aquest camí curt el prengui un altre, lluny i contra algú antipàtic. Demà potser descobriran que el camí curt ja no distingeix entre causes justes i causes convenients.
Perquè quan el dret deixa d'importar, l'únic que importa és qui mana. I això poques vegades acaba bé.
