Vaig passar tota la infància i adolescència escoltant el meu pare parlar meravelles de Franco. Quan va morir (Franco, no el meu progenitor), les forces d'una esquerra en la qual jo encara creia em van continuar donant la tabarra amb el Caudillo, però en sentit contrari al meu pare: aquell dictador tenebrós, aquell carnisser, aquell ésser abjecte… En la meva innocència, confiava que la democràcia servís, a part de per convertir-nos, més o menys, en un país normal, per perdre de vista Franco, per oblidar-me d'ell i la seva maleïda mania de prohibir coses (llibres, còmics, pel·lícules), que és el que més em va afectar de la dictadura, o de la dictablanda, que és el que em va tocar per qüestions d'edat. Cal dir que no ho vaig aconseguir.

A casa (i en les posteriors visites) el meu pare seguia lloant Franco, i si es posaven pegues a les seves lloances, s'agafava uns rebots de cal Déu i em tractava com si, en comptes de ser el seu fill, fos Santiago Carrillo amb perruca (en part, potser, per la melena que jo lluïa aleshores). I fora de casa, l'esquerra em seguia donant la tabarra amb les maldats del Caudillo, de les quals no en dubtava gens, però ja me les sabia de memòria.

Sort que, quan vaig començar a escriure a la premsa, vaig optar per l'alternativa (Star, Disco Exprés, revistes de còmics), un remans de pau en què es convivía amb gent com un, pertanyent al sector juvenil del Sex and drugs and rock&roll, com deia Ian Dury. Una colla d'insensats que havia donat per mort Franco anys abans que la dinyés i anava a la seva bola, llegint llibres, veient pel·lícules i escoltant música pop. Beneïts inicis professionals en què ningú dedicava ni un minut a parlar del pesat del Caudillo! Teníem altres coses a fer (a part del Sex and drugs and rock&roll), com pensar en la ciutat i el país que volíem, mirar al futur en comptes del passat, viure com a éssers lliures sense lligams amb l'ahir…

Coses, en fi, que ens garantien el tracte displicent dels nostres grans més polititzats, que ens consideraven uns frívols amb qui no es podia comptar per a res (amb el temps, tots es van col·locar molt bé a la societat democràtica, sobretot els de Bandera Roja, i es van convertir en personatges dels còmics de Lauzier, convençuts de ser part de la solució, encara que s'haguessin convertit en part del problema).

A Pedro Sánchez li devem (entre altres desgràcies) la resurrecció de Franco, sense el qual no sembla viure a gust, com si compartís la tesi del difunt Manuel Vázquez Montalbán segons la qual, contra Franco vivíem millor (tesi a la qual també s'apunten Irene Montero, Ione Belarra i altres lluminàries de la mal anomenada nova esquerra). El Caudillo va passar anys latent, però ara, gràcies a la colla de beneits en què ha derivat l'esquerra espanyola, està millor que mai.

Durant uns beneïts anys, fins i tot a la dreta li feia vergonya citar positivament Franco, i l'esquerra es limitava a donar-li un copet de passada de tant en tant, però sense fer-lo protagonista de res. Les coses van començar a canviar amb Rodríguez Zapatero, un home disposat, pel que sembla, a guanyar la guerra que havia perdut un dels seus avis (l'altre la va guanyar, motiu pel qual no s'havia de citar mai) i a dividir de nou els espanyols entre progressistes i reaccionaris, entre bons i dolents. Aquesta iniciativa va arribar al seu paroxisme amb Pedro Sánchez i l'aparició de Pablo Iglesias.

És com si no sabessin què fer sense l'infame difunt. Que una sentència al seu fiscal general no els agrada?: Franco s'ha infiltrat al jurat. I és que, encara que alguns no ens n'adonem, Franco és a tot arreu a l'Espanya contemporània, ja que té el do (feixista?) de la ubiqüitat. I fins i tot enverina les ments dels nostres adolescents, que, pel que sembla, el reivindiquen sense mesura, encara que mai no van saber en què consistia el seu règim.

No s'adonen que, a força de remenar el cadàver, han acabat fent-lo atractiu per a uns milers de joves desinformats que l'únic que veuen és que la democràcia que se'ls ofereix deixa molt a desitjar i els ofereix un futur de merda en què mai podran ni llogar un apartament per a ells sols.

Tinc la teoria que si Espanya no progressa adequadament és a causa del nostre costum ancestral de mirar al passat en comptes del futur. D'un govern realment progressista, un esperaria visions proactives del demà, no contes d'un avi rondinaire. Que sí, que la dictadura va ser una merda, ja ho sabem, però, no podríem arxivar el temeta d'una punyetera vegada i consagrar-nos a l'avui i al demà?

Tot sembla indicar que, amb aquestes forces del progressisme que patim, no.