Alberto Rodríguez, cineasta: “Part del ressorgiment de l’extrema dreta ve perquè la Història no s’ha explicat o s’ha explicat malament”

20N. Es compleixen 50 anys de la mort de Franco en un panorama polític-social crispat, tan tens que l’extrema dreta no deixa de pujar a les enquestes i les dictadures es contemplen com a model per a uns joves que van créixer en llibertat.

La memòria sembla perduda, oblidada en un calaix. La ficció, per la seva banda, intenta recuperar-la. Els últims a fer-ho són el director Alberto Rodríguez, que dirigeix Anatomia d’un instant, la sèrie de Movistar+ basada en la novel·la de Javier Cercas que parla del cop d’Estat del 23F.

Va ser l’últim intent colpista de la història d’Espanya. Va fracassar, encara que per poc. La violència i la tensió es sentien als carrers. ETA no deixava de matar i els militars qüestionaven el govern d’Adolfo Suárez, que va permetre l’arribada a Espanya de Santiago Carrillo, líder del Partit Comunista. I no només això, sinó que va permetre que la seva formació es presentés a les eleccions.

Membres de l’Exèrcit es van sentir traïts i, liderats per Tejero i Milans del Bosch, van entrar a les corts un 23 de febrer de 1981, despertant tots els fantasmes de la dictadura i demostrant la feblesa de la democràcia.

Ara, en ple segle XXI, 50 anys després de la mort de Franco i gairebé 25 anys després del cop, la sèrie recorda què va passar aquells dies. Ho fa amb uns protagonistes de luxe. Álvaro Morte encarna Adolfo Suárez i Eduard Fernández i Miki Esparbé es posen a la pell de Carrillo i Joan Carles I, respectivament.

Al guió, Fran Araujo i Rafael Cobos. I, pilotant aquesta nau, Alberto Rodríguez, un dels directors espanyols que més saben generar tensió a la pantalla. Ara, ho fa amb un cas real.

De qui va ser la idea d’adaptar ‘Anatomia d’un instant’?

Alberto Rodríguez (A): Va ser en un dinar amb Domingo Corral, de Movistar+, José Manuel Lorenzo. I recordo que tu també hi eres [a Fran Araujo] i Rafael Cobos. Ho van llançar com a idea. Jo no havia llegit el llibre i vaig pensar a dir que no, tot i que mai ho vaig dir.

Per què?

A: Perquè era com tornar a una època que ja havíem tractat en altres pel·lícules. Però recordo que em van dir: emporta’t el llibre i llegeix-lo. Em va semblar increïble. Tot i ser un assaig, a mesura que el llegia, tenia la sensació que era una nova reformulació sobre la realitat de la Història.

Com?

A: Una nova manera de veure-ho. De fet, tinc un amic poeta que sosté que és la millor novel·la de Cercas. I és un assaig! I a partir d’aquí em va semblar que era molt interessant fer la sèrie.

I va contactar amb Araujo?

Fran Araujo (F): No, en realitat l’anaven a escriure Rafa Cobos i l’Alberto. I en un moment del procés, era molta feina i el Rafa em va demanar ajuda a mi. Jo soc la peça menys important.

A: En un rampell d’ingenuïtat vam pensar que ho faríem fàcil. I al final...

F: Era molt complex adaptar el llibre.

I tot i estar basat en fets reals és un thriller total, molt de l’estil de l’Alberto.

A: Bé, la situació ho dona. (Riuen).

F: Llegir el diari últimament també és una situació de thriller.

A: El segrest del Congrés, el segrest d’una democràcia, podia ser el final de tot. I em va sorprendre no només com de prop va estar el final de la democràcia, sinó com s’havia empès tot fins a quin límit. Com pots agafar i apretar per acabar amb un govern i acabar desestabilitzant-ho tot. I per una crisi institucional, més que per una altra cosa.

F: I respon la pregunta de com es pot arribar a fer un cop d’Estat. Seguint aquests tres personatges expliques la transició espanyola. I, més enllà d’això, l’interessant des del punt de vista d’avui, és intentar entendre quines forces poden acabar generant que hi hagi una crisi fins a aquest nivell i com la democràcia, que donem per feta, és una cosa bastant més fràgil del que pensem.

I sobre el thriller, és una cosa que està a l’ADN de l’Alberto, però també crec que hi ha alguna cosa diferent a cada capítol. La dificultat del guió i el virtuosisme d’ell com a director és que la sèrie aconsegueix transitar per diferents gèneres, perquè cada personatge i cada capítol tenen un gènere diferent, però tot el temps tens aquesta tensió que és el mateix cop.

Heu descobert alguna cosa nova?

A: Bé, el llibre està fermament documentat.

F: Al llibre es narren els fets històrics de la transició, que Cercas els desenvolupa molt bé. A la sèrie, potser l’interès està en entendre la psicologia dels que estaven darrere del cop, no només els esdeveniments o la tensió, sinó entendre la tensió i la violència que hi havia en aquells anys. Perquè sembla que hi va haver una transició immaculada, però la realitat és que mai va deixar d’haver-hi una tensió i una violència brutal de totes les parts: d’ETA, de l’ultradreta, dels militars…

A: Bé, l’altre dia vaig veure les imatges de Vito Quiles a la universitat i feia molt de temps que no escoltava gent parlar d’aquella manera. Era com un eco llunyà i afortunadament més minoritari de certes imatges que es van veure als carrers en plena Transició.

Hi ha una voluntat de recordatori de la història?

A: No és recordar. El llibre de Cercas comença amb una enquesta que es va fer sobre Winston Churchill i el 25% dels joves creia que era un personatge de ficció. Això ja no és recordar, és simplement que no hi és, que no forma part del teu passat. I em temo que bona part del ressorgiment de l’extrema dreta ve directament de coses que o no s’han explicat o s’han explicat malament.

L’altre dia vaig estar en un programa de ràdio i, abans d’entrar nosaltres, hi havia un professor que havia donat classe en un institut durant 30 anys. Explicava la poca pedagogia que s’ha exercit, sobretot, amb la història d’Espanya del segle XX en aquest país. Explicava que mai s’hi arriba. S’uneixen conceptes com la república i la guerra i després la dictadura i la transició. Fixa’t els dos conjunts, que diferents són! Com si la guerra fos conseqüència de la república i la transició del franquisme, quan el que cal unir clarament és la guerra amb el franquisme.

F: Un altre exemple. Ens han trucat per fer una projecció a la Facultat de Polítiques a la Complutense i la persona que ens demana la projecció ens diu que els alumnes de Polítiques no saben qui és Carrillo. I són estudiants de Polítiques! No ens queda tan lluny.

Per tant, sí que servirà per recordar o explicar la Història d’Espanya

F: Bé, a mi em sembla que ja el llibre és la novel·la espanyola més important del segle XXI. I, en part, té a veure amb això, que aconsegueix enllaçar-ho tot. Aconseguia que jo entengués d’on venia cadascun dels personatges i com es succeïen els fets. Entendre aquests viatges d’ideologia i què té a veure amb el que passa avui en dia. Per tant, compte amb el que vols o el que desitges perquè pots creure que canvien les coses però l’important en democràcia és veure com canvien. Està en joc el nostre estat del benestar i quan creus que els valors i processos democràtics no són valuosos acabes caient en un lloc molt perillós i després te’n penedeixes. Per això és important conèixer les coses.

Parlava dels personatges i els seus canvis. No cauen simpàtics gens. Perquè uns venen del franquisme, altres estan àvids de poder.

A: Bé, la gràcia del llibre és que aconsegueix que t’emocionis, perquè són personatges reals plens d’aristes. Veus que dins de Suárez hi ha molts Suárez, dins de Carrillo hi ha molts Carrillo i fins i tot dins de Gutiérrez Mellado hi ha moltes contradiccions, moltíssimes, tot i que ell va sostenir que va fer el que va fer, enfrontar-se als colpistes el 20N, perquè va ser el que li van ensenyar a l’escola militar. I qui dirigia aquesta escola? Franco.

F: La quantitat de contradiccions que hi ha dins d’aquests personatges són les que defineixen la història. Nosaltres vam estructurar el relat en funció d’això, en la idea que els tres eren suposadament traïdors.

La paraula traïdor em sembla molt qüestionable perquè té una sèrie de connotacions negatives, quan, igual com diu Cercas, la manera d’avançar és trair-te una mica a tu mateix. Perquè tant els que estaven amb Gutiérrez-Mellado com Carrillo, sentien que els havien traït.

I sí, potser, com dius, Carrillo i Suárez volien el poder, però el volien per alguna cosa i aquest alguna cosa va ser el que va fer que traïssin el lloc d’on venien. Això és el que és interessant. A vegades una ideologia esculpida en pedra et porta a l’abisme i a generar un monstre i fins i tot crear una realitat contrària al que busques. Tanmateix, ells van ser capaços de trair aquest monòlit ideològic d’on venien per construir alguna cosa. Això fa contradictòria l’ambició perquè l’objectiu és positiu.

A: L’altre dia estava veient un documental on un polític deia que la política basada en el sí i el no respecte a l’altre no porta enlloc, la veritable política és la que apropa postures. Aquesta declaració és d’Otegi, perquè ens entenguem. Així es solucionen les coses perquè, si no, no hi ha política.

F: La base de la democràcia és arribar a acords.

I existeix ara aquesta classe de polítics?

F: Jo em nego a pensar que no hi hagi polítics així. És veritat que és una professió que s’ha professionalitzat molt, però és impossible treure lleis com les que s’han tret aquests últims anys sense aquest diàleg no podrien ser possibles. Crec que aquesta frase que qualsevol temps passat va ser millor és una idea conservadora i em sembla horrible.

A: Totalment. Aquests polítics han d’estar-hi, i segur que hi són.

El focus mediàtic no ho deixa veure, llavors?

A: Bé, és que el circ està en una altra banda ara mateix.

F: El problema és que vivim en una polarització extrema, perquè la informació és entreteniment i si no hi ha aquesta tensió sembla que les coses no interessen. Això ens porta a un lloc d’esquizofrènia i de tensió que és destructiva.

A: I dona suport a aquesta teoria força dèbil, però que està tenint molt d’èxit, que afirma que la institució és un fracàs, quan no ho és. Ho serà si ho creiem.

F: És que l’educació o la sanitat pública no són un fracàs. Hem generat un estat del benestar que no és un fracàs. És millorable, igual que en la democràcia tot és millorable, i cal ser molt crític amb tot, però no podem partir de la base que tothom ho fa malament i que tot està malament perquè no és veritat.

Diuen que la informació és entreteniment i, en canvi, l’entreteniment d’aquesta sèrie aporta informació. Això complica les coses o ajuda?

A: A mi m’encantaria que es fessin més sèries polítiques. Es fan a tots els països i no històriques, algunes es fiquen amb els presidents actuals.

F: Potser fa por aquest tipus de relat. Per això és molt valent el que fa Álvaro Morte a la sèrie. A molts actors els fa molta por encarnar figures històriques, fa molt respecte, sobretot en un país que té tanta tensió política.

A: No hi ha res més sa que revisar-te i posar-te en dubte de tant en tant.