Ens ho hem repensat

Donant una nova mostra de la seva llegendària astúcia, Artur Mas sembla haver-se adonat per fi que la política és l'art del possible i urgeix als seus companys de fatigues a Junts a reflexionar sobre la seva postura de passar de l'acord financer plurisingular del beat Junqueras com de la pesta, per alegria de Jaume Giró (ja us ho vaig dir jo!) i profunda contrarietat de Míriam Nogueras.

Si s'imposa el seu criteri, no sé on s'hauran de ficar els sicofantes de Putxi que fa setmanes que qualifiquen l'acord del beat d'estafa de l'estampeta (l'últim, but not least, l'economista de les jaquetes de fantasia, Sala i Martín, rebatejat cruelment en el seu dia per Jordi Cañas com El pallasso de Micolor).

Per molt que ens sorprengui, donada la seva habilitat per ficar la pota, l'Astut encara deu gaudir de cert predicament a la postconvergència, perquè, si no, de què ens havia de sortir amb aquestes? Fins i tot ha tingut el valor de dir que el concert econòmic és gairebé tan difícil d'aconseguir com el referèndum d'autodeterminació, així que gairebé millor optar per alguna cosa que ofereixi unes mínimes garanties (extremadament mínimes) de fer-se realitat, si no en aquesta vida, en la següent.

El com-pitjor-millor que prediquen talibans com Nogueras i Tururull s'ha topat amb el benvingut possibilisme de l'Astut, qui, probablement, és conscient del camí cap a la irrellevància en què es troba Junts i no vol accelerar-lo pel sistema expeditiu de deixar els catalans sense aquests 4.700 milions d'euros que el beat assegura haver arrencat a la malvada Espanya.

Quan, a més, et respira al clatell la matamoros de Ripoll (que acaben d'invitar-la a visitar Israel, mentre a Putxi no l'inviten ni a xurros), potser no pots aferrar-te a digníssimes quimeres per rebutjar una ració d'aquell mític peix al cove que tant agradava a Pujol.

Això que el peix estigui al cove resulta, d'altra banda, molt discutible. Ja sabem que les promeses de Sánchez no solen complir-se i que, l'home, simplement, està comprant temps amb diners (dels altres), però, tal com està Junts, més val guardar-se les espatlles, no sigui que, per algun miracle, acabin arribant els 4.700 quilos i als digníssims postconvergents se'ls acabi quedant cara de babau o, encara pitjor, de traïdor a la pàtria, que ja seria l'únic que els faltaria per acabar d'enfonsar-se.

Resulta curiós que sigui un fantasiós com Artur Mas, l'home que veia la independència a tocar, qui hagi d'intentar aportar una mica de seny al que queda del seu partit. Però, tal com pinta el panorama polític espanyol, potser el més intel·ligent que es pot fer sigui aquest “agafa els diners i corre” que ha posat en marxa el beat Junqueras i han donat suport Sánchez i Illa pel que els convé, a veure si el primer resisteix una mica més a la Moncloa i al segon li aproven els pressupostos.

El pont de comandament de Junts sempre ha estat molt de màxims, com si mai li haguessin aplicat el 155. I sempre es gasten unes exigències desmesurades, quan ni els seus set vots al Congrés els donen per tantes coses com destaquen. És normal que aprofitin que l'oportunitat la pinten calba i resilient i profundament enamorada de la seva esposa, però no cal exagerar. L'Astut ho ha tingut clar i més val que li facin cas, que després sempre s'és a temps per exclamar: “Ja m'ensumava jo que això era una estafa!”.