La mort en directe

Us en recordeu de Simón Pérez Golarons? Durant un temps no tan llunyà, va ser l'economista estrella de la televisió. Semblava un tipus seriós que sabia de què parlava i que estava especialment versat en el procel·lós tema de les hipoteques.

La gent el veia i l'escoltava. Fins que va caure amb tot l'equip (i amb la seva companya sentimental i de tertúlia financera, Silvia Charro) el dia que va aparèixer en pantalla col·locat d'alcohol i cocaïna --ella també-- i es va dedicar a desbarrar i a mostrar una conducta que pietosament qualificarem d'erràtica en la qual no faltaven els riures a destemps i els comentaris grollers.

D'un dia a l'altre, el senyor Pérez Golarons es va convertir en un pària: el van acomiadar de la seva feina, la xicota el va acabar deixant i va començar un descens als inferns del qual encara no n'ha sortit.

Actualment, es guanya la vida (si a això se li pot dir vida) atenent reptes absurds i humiliants a internet amb els quals es finança les drogues i es posa en perill constantment, com aquell personatge de la sèrie Black Mirror que, mancat de diners, entrava en el món alternatiu de la tortura en directe, finançada per una colla de tarats que gaudeixen veient com algú es brutalitza al màxim.

No fa gaire vaig veure la Silvia Charro per televisió, explicant el que li havia costat sortir de les drogues i l'escàs èxit assolit en intentar que la seva parella seguís el seu exemple. L'entrevista es completava amb unes imatges de l'actual vida d'en Simón en una barraca bruta des d'on es connecta amb els seus torturadors de pagament i obeeix les seves instruccions perquè li enviïn uns euros via Bizum.

En Simón no sabia com sortir de la seva situació, però tampoc semblava tenir gaires ganes, com si s'hagués fet a la idea que hauria de continuar així fins a rebentar: em va venir al cap el final de Dies de vi i roses, quan Jack Lemmon, que ha sortit del seu horror particular, veu per la finestra Lee Remick entrant en un bar.

La vida social d'en Simón és pràcticament inexistent i fa la impressió d'anar de casa al cau del camell i del cau del camell a casa, però va tenir temps de conèixer un tal Sergio, un tipus de Vilanova i la Geltrú amb problemes de drogues i en tractament psiquiàtric a qui li va semblar una bona idea seguir el seu exemple i convertir-se en un fenomen de la tortura en directe.

En Simón li va donar alguns consells i suposo que també la benvinguda al seu meravellós món. En Sergio va morir fa uns dies a l'apartament de la seva mare a Vilanova després d'acceptar el repte dels seus botxins: empassar-se una ampolla de whisky i sis grams de cocaïna en menys de tres hores.

Quan la seva família va accedir a la seva habitació, el van trobar agenollat davant del llit i amb el cap recolzat al matalàs. L'ordinador seguia connectat i se sentia els seus torturadors mentre intentaven inútilment comunicar-se amb ell, encara que no sé per a què, ja que el seu objectiu s'havia complert: veure morir algú en directe.

No li hem de carregar la culpa d'això al desgraciat Simón, que ja en té prou amb la seva història, però sí als irresponsables tarats que financen les seves activitats i les del difunt Sergio. Quanta merda cal acumular al cervell per posar en marxa i finançar aquests suïcidis més o menys demorats?

Ens trobem davant la versió tecnològica del vell maltractament al ximple del poble. O davant una nova aproximació als monstres de fira que es guanyaven la vida rebent cops dels espectadors, com passava a la desoladora novel·la de William Lindsay Gresham Nightmare alley (El carreró de les ànimes perdudes), portada al cinema en dues ocasions.

Suposo que la policia fa el que pot per detectar aquests torturadors de sofà que gaudeixen veient algú envilir-se en la seva presència per quatre rals. Però resulta esfereïdor que hi hagi gent així, gent que, quan apaga l'ordinador, sembla normal, però no ho és. En Sergio no ha resistit tant com en Simón. A veure a qui li toca a continuació.