De què parlem quan parlem català

Ha estat molt apreciada en els digitals de l'Ancien Regime la decisió de Joan Laporta d'expressar-se en català durant la seva aparició davant el jutge pel denominat cas Negreira, ja ho sabeu, allò d'aquell àrbitre a la nòmina del Barça a canvi d'uns presumptes informes pels quals s'interessa la justícia per sospites de corrupció.

Tenir un àrbitre a sou és, realment, una cosa molt estranya, ja que se suposa que els àrbitres han de ser imparcials, cosa que es posa en perill quan els tens amb l'esquena dreta. Laporta ha utilitzat la tàctica Sánchez (no coneix ningú, no recorda res) i l'ha enriquit amb la seva aposta pel català, idioma en què, segons ell, s'expressa millor (encara que crec que sempre parlava castellà amb aquell cunyat d'extrema dreta que va tenir fa anys).

Joan Laporta és, bàsicament, un embolicaire. Va tenir una època divertida, quan es tirava pel cap ampolles de xampany o s'abaixava els pantalons als aeroports per protestar per les mesures de seguretat o apareixia a la coberta d'un iot fumant-se un puro en companyia de senyoretes en biquini. Però després es va convertir en un avorrit a qui mai acabaven de quadrar-li els comptes i sempre culpava de les seves desgràcies al Real Madrid en general i a Florentino Pérez en particular.

Quan el prusés es va fer passar per indepe, i fins i tot va passar breument pel Parlament català dins d'un partit polític que no va trigar gaire a desaparèixer. Conscient que abundaven els ceballuts al Barça dels seus amors, va sobreactuar de catalanista i no li van anar gens malament les coses, tot i que hi ha dubtes constants sobre l'eficàcia de la seva gestió (recordem quan va començar a vendre drets del Barça a tort i a dret, en una típica maniobra de qui no guarda quan té, no menja quan vol, per fer front a una situació en què estava força pelat).

Ara li pregunten els jutges per la seva presumpta responsabilitat en els possibles tripijocs amb el senyor Negreira i ell, en comptes de donar explicacions convincents, es posa a xerrar en català perquè el llazisme l'elogiï i el defensi i digui que el pervers Estat espanyol li té la creu posada per independentista, encara que no sigui això el que es debat (se li va demanar que passés al castellà per facilitar les coses, però se li va permetre expressar-se en català).

En certs sectors, Laporta ja ha triomfat i és un heroi de la llengua, instrument que ha utilitzat per motius espuris a la recerca que una part de la societat catalana prengui partit per ell i no es pregunti per la legitimitat, o no, de la seva relació amb l'àrbitre a sou.

Que encara hi hagi gent en el llazisme que caigui en aquestes argúcies ens dona una idea del nivell mental dels seus columnistes, als quals no els interessa saber si hi va haver alguna cosa tèrbola entre president i àrbitre, ja que l'important, per a ells, és que Laporta ha parlat en català amb els representants de l'enemic. I si acaba enfangat, hi haurà una legió d'ignorants voluntaris que diran que l'Estat espanyol s'ha venjat del pobre Laporta, aquest heroi del poble català (ja diuen el mateix sobre el judici als Pujol).

Els indepes sempre s'han pres massa seriosament a sí mateixos. Quan el prusés, un conegut del sector tractable em va preguntar en certa ocasió: “I què diuen de nosaltres a Madrid?”. A la qual cosa vaig respondre: “Res”. I era cert: en les meves últimes visites a la capital del regne, a tothom li era igual els deliris de Puchi i el beat Junqueras. A les dotze del migdia, com un sol home, eren tots a la barra del bar matant-se a canyes, però mai s'escolava a les converses el beneït prusés.

Ara se'ls ha ficat al cap a alguns dels nostres indepes que a Laporta se'l vol jutjar per separatista, quan l'únic que pretén establir la justícia és si hi va haver alguna cosa tèrbola en la relació (remunerada) dels senyors Laporta i Negreira. En aquest sentit, la defensa de la llengua a càrrec del president del Barça no és més que una maniobra de distracció destinada a caure en gràcia al sector més tancat del nacionalisme.