La balada de Vicky & Júnior

Hi ha una dita anglosaxona amb la qual no puc estar més d'acord: No good deed goes unpunished (Cap bona acció es queda sense el seu càstig).

I si no, que l'hi preguntin a la meva amiga Vicky Álvarez, per a qui assenyalar el seu aleshores xicot, Jordi Pujol Jr., va equivaldre a la seva cancel·lació i mort civil a la seva Catalunya natal, on se li van tancar totes les portes, se li va anul·lar qualsevol possibilitat de treballar i se la va marginar. 

Tu informes d'un delicte que afecta tots els contribuents i la teva societat més propera, en lloc d'agrair-t'ho, t'ho retreu i intenta fer-te sentir com una espieta anticatalana que només mereix menyspreu (com a traca final, t'acusen de cobrar dels fons reservats de l'Estat, a veure si així aconsegueixen deixar-te sense la teva última font d'ingressos).

Victoria i Júnior feien una parella estranya. Un separatista de tendències cleptòmanes i una noia de dretes, simpatitzant del PP i castellanoparlant.

Quan l'hi vaig comentar, em va dir que tenien molt bona química en posició horitzontal, una explicació tan bona com qualsevol altra. I a això s'agafaven sempre a TV3 per descriure-la com l'amant de Júnior, mai com la xicota, la companya o qualsevol altre terme d'ús comú: sempre l'amant, com insinuant que hi havia en ella alguna cosa tèrbola que feia olor de femme fatale de l'Upper Diagonal…

Era com si el previsible judici de Marta Ferrusola sobre la mala dona que havia seduït el seu nen innocent s'hagués imposat a l'hora de fabricar un relat.

Em va explicar la meva mare que, durant els anys de la postguerra, van ser molts els botiguers que van alterar les seves balances per enganyar en el pes els seus clients, cosa que va obligar a una revisió policial. Algunes compradores (no hi havia homes als mercats en aquelles èpoques) detectaven els inspectors i avisaven els botiguers perquè desactivessin dels seus artefactes les màquines d'estafar, que tornaven a posar en marxa tan bon punt el perill havia passat. Cert és que la policia era tirant a franquista, però posar-se de part de l'estafador local davant la llei no és una mica del gènere ximple?

El cas de la Vicky em recorda molt aquesta anècdota. Una conciutadana et fa un favor en denunciar uns presumptes delinqüents, i l'hi agraeixes posant-te de part aquests i buscant-li a ella la ruïna.

Mentrestant, a Madrid, tampoc és que t'ho agraeixin gaire, ja que els polítics es cuiden entre ells (gos no mossega gos), mai no saben a qui hauran de recórrer per conservar la poltrona i hi ha coses que més val no remoure, no fos cas que acabéssim fent-nos mal tots.

I així és com acabes convertida en una paria a qui s'enganxen personatges tèrbols que no es mouen precisament per afany de justícia.

Victoria Álvarez va haver de suportar trucades telefòniques amenaçadores (de vegades, a càrrec d'un germà Pujol que intentava camuflar la seva veu sense gaire èxit i que penjava en ser descobert: intermedi còmic), animals morts al capó del cotxe o les aparicions pel seu barri en moto del seu ex, que en passar davant de casa seva cridava: “Putaaaaa!!!”.

I mentrestant, la bona societat catalana insinuant que només era una bagassa caçafortunes que no havia pogut pescar res amb Júnior i s'havia venjat delatant-lo…

Vicky es va cansar de tot fa cosa d'un any, va vendre la seva casa i ara viu en un poble de Cadis. Només apareix per Barcelona per participar en els dinars de la nostra amiga comuna Chati (plat estrella: uns cigrons picants amb gambes que treuen el sentío), punt de trobada d'alguns dissidents del prusés com qui això signa.

L'han feta fora de la seva ciutat, però no ho lamenta. I a vegades em sembla sentir les seves llegendàries riallades, que arribaven a un nombre elevat a l'escala de Richter i que tant enyoro.

I què se n'ha fet, de Júnior? Ho sabrem d'aquí a uns mesos.