La corrupció i la idea de grup social

Al grau en Psicologia, hi ha una assignatura a primer que es diu Psicologia Social. En aquesta assignatura, que és molt més complexa que el meu comentari, s'estudia una idea incòmoda, però que és molt útil de recordar. No som individus aïllats, som membres de grups. Pensem, jutgem i actuem segons el que creiem que és normal a l'entorn al qual pertanyem.

També amb la corrupció passa això: abans de preguntar-nos si algú és corrupte, caldria preguntar-se què tolera el seu grup. 

Si miro al meu voltant, la resposta no m'agrada. Al nostre grup, que és la nostra societat, es tolera la corrupció. No parlo només dels grans casos que omplen titulars, sinó d'alguna cosa més subtil i més devastadora. Existeix una barreja de resignació, comprensió i fins i tot certa admiració cap al que “se les empesca”. Hi ha una acceptació tàcita que, si es té ocasió, el normal és aprofitar-la. Jo ho anomeno corrupció de baixa intensitat o corrupció de base. 

La psicologia social ho explica bé. Quan les persones creuen que “tothom ho fa”, la tolerància a la corrupció augmenta i les barreres morals s'afluixen. El problema ja no és només la conducta individual, sinó la norma compartida que la sosté. El grup mana més que el codi ètic penjat a la paret o el preàmbul solemne d'una llei. O de les institucions o ens que existeixen per evitar-ho. En aquest context, centrar-se únicament a posar traves legals o procedimentals és necessari, però clarament insuficient. 

Podem multiplicar els controls, els formularis i els tipus penals, però si l'entorn continua premiant el “llest” i ridiculitzant qui es nega a entrar al joc, l'incentiu real no canvia. A vegades, fins i tot, la mateixa complexitat burocràtica obre noves escletxes per a l'abús. I a més, la veritable corrupció escapa dels controls a priori.

És com si poséssim càmeres als carrers, a tot arreu. Encara que quedi gravat, el delicte ja s'ha comès. I després cal demostrar-ho. I a sobre no fer res, sinó deixar fer, com passa a Corea del Sud. Ho trobo terrible. Però aquest és un altre tema. 

Per tant, veiem que, en la corrupció, apareix la part més incòmoda i que poques vegades és tractada, la responsabilitat del grup. Perquè el corrupte rarament actua en el buit; es mou en un ecosistema que li assegura comprensió, silenci i integració social quan tot passi. Mentre el cost social de la corrupció sigui baix, el missatge és nítid: val la pena intentar-ho.

Per això, aquest article no va de demanar més comissions, més oficines, més lleis o més codis de conducta. Crec que ja n'hi ha molts. A Catalunya tenim fins i tot l'Oficina Antifrau. Va d'una altra cosa que no sé exactament com es fabrica, però que trobo a faltar. Un revulsiu social. Un punt d'inflexió en què la corrupció deixi de ser un defecte greu, però assumible, i passi a ser una cosa simple i planament inacceptable.

Aquest revulsiu no es decreta des d'un BOE. Té més a veure amb el clima del grup, amb el que s'aplaudeix i el que se sanciona, amb el que es normalitza en la conversa quotidiana. Arriba quan la percepció canvia i cadascú comença a sospitar que, en realitat, molts altres tampoc volen continuar mirant cap a una altra banda.

No tinc una recepta clara, però intueixo alguns elements. Donar visibilitat a qui es nega a participar, perquè no semblin estranys ni ingenus. Deixar d'anomenar “espavilat” al qui es beneficia del sistema i començar a posar-li el nom que li correspon. Acceptar que hi ha portes que no haurien de tornar a obrir-se per a qui ha utilitzat el que és públic com a botí, encara que la condemna penal ja estigui completa.

Sobretot, exigir-nos una cosa que incomoda que és deixar de comprendre-ho tot. Deixar de justificar, de relativitzar, de dir “tots són iguals” per amagar-nos darrere de la impotència. La corrupció no se sosté només per diners o poder, es manté perquè massa gent decent decideix conviure-hi sense trencar del tot.

Als estudis parlaran de normes socials, d'expectatives compartides, de sancions informals. Aquí, al nostre grup, potser n'hi ha prou amb una pregunta més senzilla i més honesta. Fins quan continuarem sent tan comprensius amb els nostres quan els enxampen? Si no som capaços de respondre la pregunta amb alguna cosa més que un encongiment d'espatlles, el problema no el tenen només els corruptes; el tenim nosaltres.